El comportament social de les rates

Anomenem empatia  la nostra tendència intuïtiva a percebre i compartir sentiments o experiències alienes. Es tracta d'una capacitat cognitiva que ens permet imaginar el que sentiríem en la situació d'una altra persona o, en termes metafòrics, veure-hi amb les seves ulleres o caminar amb les seves sabates. Entre els experts en el tema preval el consens que l'empatia, en dosis apropiades, és un ingredient fonamental de les relacions socials positives: millora la nostra capacitat d'escolta, ajuda a superar prejudicis, tendeix a fer-nos més respectuosos amb les conductes i l'opinió dels altres i, almenys en el cas de les rates, també potencia l'ajuda mútua i la solidaritat. 

 

Podríem suposar que en un món cada vegada més global i connectat creix la nostra capacitat d'empatia. Al cap i a la fi, obrir-nos al món suposa també obrir-nos a la comprensió de la diferència. És innegable que les tecnologies i els mitjans digitals ens ofereixen possibilitats sense precedents de conèixer llocs, experiències i situacions a les quals molts no tindríem accés de forma directa. La literatura, el cinema, la televisió, internet, ens han exposat progressivament a diferents realitats, i no en poques ocasions amb imatges colpidores. Però tot això ens fa més empàtics? 

 

La resposta no és tan evident. Estudis recents suggereixen que darrere de tota aquesta comunicació i connexió, alguna cosa s'està perdent. Un exemple el posa l'Institut d’Investigació Social de la Universitat de Michigan. En un estudi sobre el nivell d'empatia de joves universitaris, detecta que ha baixat en un 40% des dels anys vuitanta. D'acord amb les seves troballes, els estudiants d'avui són menys propensos a expressar sentiments de preocupació cap als altres, mentre reconeixen que les desgràcies d'altres persones no els afecten de forma significativa. Una nova generació d’universitaris que admet airosa estar sempre al cas del que es cou en les xarxes socials, però tota aquesta connexió no sembla traduir-se en un interès genuí pel món i pels altres.

 

Són molts els autors i estudiosos que intenten desgranar algunes de les causes d'aquesta aparent crisi d’empatia. Paul Saffo, tecnòleg, futurista i professor de l’Stanford University, assenyala que des que internet ens permeten navegar en un vast i movedís cibermar d'informació, hem tendit a saturar-nos amb fonts i continguts que reforcen la nostra perspectiva de la realitat. «Avui cadascun de nosaltres té la possibilitat de crear el seu propi jardí digital on podem romandre còmodament envoltats de discursos que reafirmen la nostra mirada, deixant fora tot allò que entra en conflicte amb la nostra visió del món».

 

En aquesta mateixa línia de reflexió l'escriptor americà Jonathan Safran Foer assenyala que una explicació podria trobar-se en la transformació del temps en els nostres hàbits de consum cultural. «Els sociòlegs que estudien l'empatia i la compassió —diu Foer— estan descobrint que, malgrat que responem de manera immediata al dolor físic, el nostre cervell necessita temps per comprendre les dimensions psicològiques i morals d'una situació de patiment». Posant-ho en termes simples, com més s'acceleren els processos, com més dispersos estem, com més èmfasi posem en la velocitat a costa de la profunditat, menys disposats i preparats estem per empatitzar amb una situació que no vivim en la nostra pròpia pell. Com va dir Simone Weil, l'atenció s'ha transformat en una rara i autèntica forma de generositat. Per empatitzar cal mirar amb atenció, escoltar amb atenció, pensar amb atenció. Dit d'una altra manera, requereix temps i profunditat. 

 

D'altra banda, res d'això hauria de fer-nos oblidar l'innegable potencial de les tecnologies digitals per generar compromís empàtic. Iniciatives com el Museu de l'empatia amb projectes tan interessants com l'exposició ambulant A mile in my shoes, en què es convida el públic a, literalment, caminar una milla amb les sabates d'una altra persona mentre s’escolta la seva història vital. O l'app social Verona, que aposta per la trobada amorosa entre persones que, per qüestions polítiques o religioses, pensen tenir molt poc en comú. O el projecte Hello Peace, una línia telefònica oberta que convida a conversar israelians i palestins, impulsat per famílies d'uns i altres, víctimes del conflicte. O l'espectacle de teatre documental audiovisual Minefield, en el qual excombatents de tots dos bàndols de la guerra de les Malvines comparteixen les seves memòries en un mateix escenari. 

 

Anunciant els resultats del seu experiment sobre el comportament social de les rates, Peggy Mason, investigadora principal del projecte, va dir que el que més va sorprendre el seu equip va ser que les rates actuessin sense cap altre estímul que el que els podria provocar el simple fet d'ajudar un altre individu de la seva mateixa espècie. Podríem pensar, no sense certa raó, que fem trampa en comparar el comportament prosocial de rosegadors amb el que fem els humans, fins on se sap, éssers infinitament més complexos i reflexius que les rates. Però l'anècdota no deixa de ser interessant. Si més no, podria servir per preguntar-nos, des de la nostra humana superioritat, com de disposats estem realment a obrir gàbies o compartir la xocolata.