'Supervivientes 2018': «Compartir és viure»

La versió espanyola de Supervivientes va començar el 10 de setembre del 2000 a la cadena de televisió Telecinco. Més tard se'n van emetre quatre edicions a Antena 3 sota la denominació de La isla de los famosos, però va tornar a Telecinco el 2006. El programa acumula ja disset edicions i, malgrat la seva antiguitat, és líder indiscutible en audiència. El passat diumenge 1 d'abril, el debat Conexión Honduras va obtenir un 20'9% de quota de pantalla, molt per sobre de la resta d'opcions de la mateixa franja horària.

 

Amb tres entregues setmanals en diferents formats (Gala, Debate i Tierra de nadie) el reality és omnipresent en pràcticament tota la programació de Telecinco, que ja ha demostrat que sap extreure tot el suc a aquesta mena de programes.

 

Un dels episodis més comentats de les primeres setmanes de convivència de Supervivientes 2018 ha estat el succés que va protagonitzar una de les concursants en no voler compartir el menjar que l'organització havia deixat com a obsequi a un dels equips. En anar a recollir-lo, van trobar una nota en què es suggeria que valoressin si voldrien deixar una mica d'aquest menjar per als integrants de l'altre equip. Les reaccions van ser bastant similars excepte en el cas de la concursant que va dir «no», tot argumentant que «ells no ho farien». La resta dels seus companys no hi van estar d'acord, i van decidir consumir exactament la meitat de l'àpat.

 

L'actitud d'aquesta companya va ser àmpliament criticada tant pels concursants com pels comentaristes, tertulians, etc. de tots els programes que exploten el show. Però entre els molts comentaris que va provocar aquest fet, ens interessa destacar aquí el d'una de les noies del seu propi equip: «Compartir és fonamental per a la supervivència, és més, per a la vida. Compartir és viure», va dir. 

 

Per desgràcia, el pensament ells no ho farien és massa habitual i per a tots els contextos. És un pensament basat en la competitivitat que va en contra de la idea de Kropotkin de l'«ajuda mútua». Aquest antropòleg defensava el 1920 la predisposició de l'ésser humà per col·laborar i que l'espècie humana ha sobreviscut gràcies a aquesta col·laboració. 

 

Perquè compartir la manera de fer les coses és tan antic com el mateix home. Al llarg de l'evolució, l'ésser humà s'ha aprofitat de les experiències dels seus congèneres per poder progressar. En aquest sentit, podem recuperar moments de la història social i econòmica en els quals es posa de manifest aquesta predisposició innata de l'home a cooperar, alhora que assenyalen com arriba un moment en què el coneixement individual és limitat i cal intercanviar altres coneixements individuals per poder avançar. 

 

Per sort, els altres participants, tot i la competitivitat, no es van basar en la idea del que no farien, sinó en el que sí que farien cadascun d'ells. Resulta esperançador que, de vuit concursants que hi ha a cada equip, només una no volgués compartir. Fet que segurament apunta que Kropotkin no anava tan desencaminat... 

 

Un altre dels comportaments que podem observar és el típic d'aquell que no fa res. El que no col·labora i el que no aporta a la resta del grup. En cada edició hi ha qui adopta aquest rol, en aquesta, per descomptat, també. En un entorn propi d'una comunitat d'aprenentatge seria el que es limita a observar, els que anomenem lurkers, però que malgrat això, són molt valorats perquè aprenen i es beneficien dels progressos de la comunitat. El dubte que se'ns planteja és si els concursants "passius" aprenen alguna cosa observant els seus companys. Perquè està clar que hi ha aprenentatge col·laboratiu. Aprenen a pescar, a fer foc, etc. Potser no, no ens queda clar. El que sí que és obvi és que treuen profit dels èxits dels seus companys. 

 

En qualsevol cas, si hi ha alguna cosa que ens ensenya Supervivientes és que la necessitat és el que ens porta a compartir. Aquest és el principal factor d'èxit de qualsevol comunitat d'aprenentatge, la necessitat d'aprendre una matèria, o aplicar un nou procés, conèixer una nova eina o implementar una nova normativa, per exemple. En el cas del reality estem parlant de la necessitat més bàsica, la de sobreviure. L'única cosa que pot posar en risc el bon funcionament d'una comunitat basada en aquest factor és la competitivitat. En el cas del concurs, és òbvia, però en qualsevol altre entorn organitzacional o educatiu, també està molt present. Ens eduquen per ser competitius, per ser els millors, i sota la premissa que, si ajudem l'altre, sabrà el mateix que nosaltres o tindrà el mateix que nosaltres i això ens pot perjudicar després i truncar la nostra ambició particular.

 

Però quan aconseguim recuperar la nostra manera original de comportar-nos, deixant de banda les influències socials o educatives, quan som capaços de retrocedir fins a la prehistòria i retrobar-nos amb el nostre jo neolític i tornar a aprendre col·laborativament les primeres tècniques agrícoles i terrissaires; quan som capaços d'observar com evolucionem en l'època de l'imperi romà gràcies a la gens i el coneixement que s'hi compartia; o més proper en el temps, veure el creixement de les urbs de la mà dels gremis i els primers oficis, on l'aprenent se sentia un privilegiat per beneficiar-se de l'experiència del mestre... Quan som capaços de prendre consciència de tot el que la humanitat ha aconseguit a través de la cooperació i l'ajuda mútua, llavors és quan la competitivitat queda al marge i la frase «compartir és viure» adopta el veritable significat. I llavors, només llavors, és quan ens adonem del que podem aprendre d'un reality com Supervivientes.

 

 

SANZ MARTOS, Sandra (2012). Comunidades de práctica: el valor de aprender de los pares. Barcelona: Editorial UOC.

 

KROPOTKIN, Piotr. (1920) Mutual Aid. A Factor of Evolution [Edición en castellano: El apoyo mutuo. Un factor de la evolución. Móstoles: Ediciones Madre Tierra, 1989].