Feia molts anys que ens coneixíem, hem passat mitja vida juntes, i tot i això encara hi ha coses que no sabem una de l'altra. No m'explico com ha pogut passar. El cas és que aquella nit, de forma casual, vam descobrir tots tres la nostra admiració per qui considerem un dels millors músics de jazz de la història: Chet Baker. Quina sorpresa. I vam començar a parlar de Baker, Count Basie, Nina Simone i Charlie Parker. En això (i àvids de cinema i bona música) que ell recordà tenir en algun racó de la prestatgeria el documental del Baker, Let's Get Lost (Bruce Weber, 1988).
I així amb el so de la seva trompeta i la vida de vicis que el van portar a la ruïna vam passar part de la nit entre contracció i contracció. El matí següent vaig marxar i ens vam acomiadar fins aviat. Dos dies més tard una nova trucada. «Ara sí, acabo de trencar aigües».
La meva missió incloïa diverses tasques: d'una banda documentar el moment. De l'altra, fer de suport en el part per si hi hagués qualsevol imprevist i iniciar un protocol d'actuació, que permetés que ell es quedés al seu costat i no es veiés sola en cap moment. Ella ho havia decidit així.
Havíem parlat temps enrere de les fotos. Si en algun punt del procés ella decidia aturar la presa fotogràfica així ho faríem, respectant la seva decisió. Però a menys que n’indiqués l'aturada jo romandria a la sala, discreta i silenciosa, deixant les coses esdevenir, mentre aniria capturant moments.
Les hores següents van ser dures. El dolor de les contraccions era cada cop més agut. Les matrones murmuraven entre elles que anava molt a poc a poc, sabíem que s’allargaria, i l'ocàs del sol rebaixava la llum cada cop més.
Li vaig suggerir encendre un llum tènue però la resposta va ser negativa, cosa que em feu prendre consciència de la complexitat de la presa fotogràfica tenint en compte que l'ús del flaix jo mateixa l'havia descartat rotundament des de l'inici.
La casa s'anava desendreçant a mesura que passaven les hores. Tenia com a aliades dues espelmes que es trobaven en aquella taula del menjador repleta d'utensilis, i en la qual havia anat a parar el DVD de feia dues nits.
Els crits feien retronar la casa enmig del silenci que amb respecte procuràvem guardar mentre sentíem l'enorme impotència de no poder repartir-nos entre la resta de presents aquelles fiblades que la desmuntaven cada cop amb més freqüència.
Arribà un punt que em vaig arriscar a encendre un llum molt subtil. En aquell moment ella ja no estava per atendre a tals qüestions. Amb precaució n’hi vaig sumar un altre; aquests, combinats a la llum que conferien les espelmes em donaven una mica més de marge per fer una presa mitjanament digna per quan arribés el moment. El MOMENT.
La poca potència lumínica em va obligar també a treballar amb un objectiu més lluminós però més curt i per tant calia estar més a prop. Estar a prop, però des de la distància. Ser-hi però sense evidenciar la presència. Disparar però sense interferir el més mínim en aquell ambient d'intimitat.
Les imatges que van sortir eren d'una exacerbada bellesa. Tan belles, tan humanes, tan reals, que han estat censurades en més d'una ocasió en llocs web, sales d'exposicions i xarxes socials. I és que en l'actualitat només ens nodrim la vista d'allò prefabricat, polit, innocu, asèptic. Ja em perdonareu per considerar la documentació d'un part una rebel·lió contra la pulcritud d'una societat malalta i fingida. Per considerar-lo vida. Per ajudar a redescobrir-nos i fer-nos sentir coses que mai abans havíem viscut.
Va fer-se l'hora de sortir d'escena. Més de deu hores van donar molt de si. Van canviar el món.
A poc a poc em vaig allunyar, era el moment de perdre's. Jo, en algun indret on anar a tombar-me sota els estels d'aquella nit tan intensa; ells, en una nova vida que tot just començava.
Let's get lost.
Citació recomanada
MARTORELL, Sandra. Let's get Lost. Crónicas de una retratista en la intimidad ajena. COMeIN [en línia], abril 2018, núm. 76. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n76.1823
