Tu, robot

El recurs dramàtic dels robots i la idea de la creació de vida artificial és consubstancial amb la ciència-ficció des dels seus inicis. La unió de les dues idees per presentar personatges sintètics o biotecnològics indistingibles en aparença dels humans, també. Ens podem remuntar com a mínim fins a Metròpolis (1927) i tenint molt en compte la influent i imprescindible obra d'Isaac Asimov, periòdicament traslladada al cinema. Tots recordem l'angoixa vital dels replicants de Blade Runner, encara que l'univers Alien inaugurat també per Ridley Scott tres anys abans ja incloïa un personatge que passava per humà, fet que es convertiria posteriorment en un element constant en la franquícia, i que portaria al límit, a Alien Covenant, el conflicte existencial de l'androide David, convertit en centre de la trama. A la televisió, sèries contemporànies com, entre d'altres, Marvel’s Agents of S.H.I.E.L.D., Almost Human, Black Mirror (en particular l'episodi «I'll be right back») o les dues que ens ocupen, han utilitzat aquesta mateixa idea per posar sobre la taula no només una projecció d'escenaris de futur tecnològic, sinó també una metàfora del classisme, el racisme, el sexisme i, en definitiva, de quina visió tenim dels que encasellem com a “altres”. Encara que potser la sèrie que millor ha explorat aquesta qüestió segueix sent el reboot de Battlestar Galactica (2004-2009), amb la seva èpica història d'encontres i desavinences entre humans i cylons.

 

La britànica Humans (Channel 4, 2015- ), una estupenda adaptació de la sèrie sueca Real Humans (Äkta Människor), planteja un d'aquests futurs “a deu minuts del present”, pràcticament un present alternatiu, en el qual els humans han creat els sintètics, éssers d'aparença humana, amb lleugeres diferències com el color dels ulls, els seus moviments basats en l'eficiència, el seu to de veu i la seva manca d'emocions. Estan dissenyats com a assistents per atendre tasques concretes domèstiques o per realitzar treballs mecànics o perillosos. Entre els sintètics, denominats despectivament dollies en referència a la vegada a la seva condició de “ninots” i al primer animal clonat, hi ha un grup especial, ocult a la resta del món, autoconscient i capaç d'expressar sentiments (dissenyats en secret com prototips avançats per un dels científics creadors dels sintètics). Aquests sintètics especials entraran en contacte amb una família britànica "tipus" que veurà la seva vida transformada per la seva afinitat i posició en relació a la condició humana dels sintètics, i per tant, als seus drets. A la segona temporada, la qüestió dels drets dels sintètics passa a primer pla, juntament amb la possibilitat de recrear per programari la consciència de manera similar als prototips i s'introdueix també l'apassionant figura dels synthies, joves que emulen com a forma de vida el comportament dels sintètics, ja que consideren que la seva manera educada i automatitzada de comportar-se fa més fàcil les relacions humanes (aquesta idea mereixeria ja per si sola un altre COMeIN). A la tercera temporada s'exploren les conseqüències del “despertar” massiu a la consciència dels sintètics, que es converteixen en proscrits o refugiats en ser acusats dels errors que, a causa del seu despertar sobtat, van provocar centenars de milers de víctimes accidentals a tot el món. Una nova generació de sintètics “segurs”, amb ulls taronges en lloc de verds, prenen el relleu domèstic i industrial, alhora que un grup terrorista radical de sintètics d'ulls verds amenacen amb la venjança pel mal tracte rebut. Tot i que Humans aborda qüestions a la frontera de l'especulació tecnològica com la transferència digital de la consciència i la seva reintegració en un cos sintètic, així com el progrés de la intel·ligència artificial, el seu principal objectiu és explotar multitud de temes socials a través de l'actitud dels humans cap als sintètics i, en la tercera temporada, també viceversa: l'abús als sintètics tractats com “coses” malgrat la seva presència humana, la qüestió de si una vegada “desperts” mereixen drets bàsics, la immigració de sintètics de països amb pitjors condicions a d’altres, la justificació de la violència i l'actitud dels oprimits cap als opressors, la possibilitat d'integració i germanor entre humans i sintètics, la reacció “luddita” de molts humans que perden la feina per culpa dels sintètics o que s'organitzen per viure en zones “lliures de sintètics”, i els sintètics que decideixen passar desapercebuts com humans, aprenent a "ser menys eficients" per coexistir.

 

 

Alguns d'aquests temes apareixen també en la més popular i laberíntica Westworld (HBO, 2016- ), adaptació, aquesta vegada, de l'univers cinematogràfic creat per Michael Crichton a principis dels setanta i en el qual es mostra el parc d'entreteniment definitiu, Delos, en el qual els humans, anomenats convidats venen a alliberar els seus instints més primaris en entorns poblats per amfitrions, que pateixen abusos i són massacrats sense pietat com simples peces de les narratives d'entreteniment dissenyades al parc, del qual se'ns mostra fonamentalment l’ambientat en el (molt) salvatge Oest. Després de cada “cicle”, els amfitrions són resetejats de manera que tornen a la seva rutina quotidiana sense records del que han patit, encara que això es va revelant com no sempre cert. A la segona temporada, els amfitrions es troben alliberats de la seva “narrativa” i prenen el parc a sang i foc liderats per l'autoconscient Dolores, convertida en àngel de venjança. A això cal afegir-hi la multitud de trames i línies de temps entrellaçades que constitueixen l'alambinada narrativa de la sèrie. A Westworld, la línia que separa els humans dels sintètics és molt més fina, fins al punt que part de les moltes sorpreses que constitueixen la sèrie passen per reavaluar la naturalesa d'alguns dels seus personatges. I de nou, el menyspreu a “l’altre”, despullat d'identitat per servir a l'entreteniment en un món en el qual, com exclama furiosa Dolors, «Van creure que podríeu fer-nos el que volguéssiu perquè no hi havia ningú que pogués jutjar-vos».

 

 

Més enllà de les qüestions individuals sobre la llibertat, la consciència o la identitat, no és difícil veure en les dues sèries una pertinent reflexió sobre els desequilibris socials dins i fora dels límits territorials dels països rics (Suècia, Regne Unit, Estats Units), l'explotació i el control sobre les persones (i per descomptat el masclisme, present en les dues sèries) i també els fluxos migratoris, la insensibilitat davant les crisis humanitàries i els refugiats (particularment en Humans), el neoliberalisme que ofereix per a qui ho pugui pagar o bé la maternitat (en Humans), oci sense límits ni preguntes (a Westworld, fins que les respostes els exploten a la cara) o potser una forma d'eternitat digital (ambdues). I d'aquí al recurs a la violència i al terrorisme. La rellevància d'aquestes sèries és un bon reflex de moltes inquietuds contemporànies, fonamentalment del que significa viure en un món que fem avançar ràpid sense pensar en les conseqüències i sobre com convertim les nostres dependències en allò que ens aterreix (i a l'inrevés).

 

 

Exposición en CosmoCaixa Barcelona. “Robots. Los humanos y las máquinas”. 

 

“How Channel 4's Humans was 'relevant in advance'”

 

“Westworld Season 2 Review (Spoiler-Free)”

 

 

Roig, Antoni (2017). El despertar de las máquinas. Editorial UOC.

 

«The Robots» (Kraftwerk, 1978) 

 

Humans Opening Theme (Cristobal Tapia De Veer, 2015) 

 

«Black Hole Sun» (Westworld version, Ramin Djawadi, 2016)