Vet aquí l'antropocè

Imaginem a geòlegs d'una futura civilització que examinin les capes de roca que es troben actualment en el lent procés de formació. L’anàlisi revela elements sorprenents: plàstics fossilitzats, capes de carboni, partícules radioactives, escòries metal·lúrgiques... Una amalgama que conforma autèntics tecnoòssils de l'antropocè, un temps —el nostre temps— marcat per la dominació humana sobre els recursos naturals del planeta. 

 

Tanmateix, tot això es fa evident davant els instruments dels nostres imaginats geòlegs del futur, no ho és tant davant els nostres ulls. Les petjades de l'antropocè són resultat d’un procés lent, continu i dispers, difícil de visualitzar i fins i tot de comprendre, sigui per l'aparent distància cronològica dels seus efectes, sigui per l'òptica esbiaixada amb la qual mirem el món des de la nostra privilegiada posició de nord global. En efecte, resulta difícil combatre allò que no podem comprendre íntegrament. Com podem emocionar-nos, preocupar-nos, i finalment ocupar-nos d'alguna cosa que no podem abastar en la seva complexitat, en la seva terrible dimensió de destrucció massiva, silenciosa i gradual?

 

El canvi climàtic, la deriva tòxica, la desforestació, les seqüeles radioactives de guerres, els vessaments de petroli i el plàstic en els oceans són algunes de les moltes formes de destrucció que es desenvolupen a ritme pausat, gairebé imperceptible. És el que Rob Nixon, professor i investigador de la Princenton University, anomena «violència lenta», en referència a aquelles accions destructives que ocorren gradualment, gairebé sense que ens n’adonem. «Estem acostumats a concebre la violència com a immediata i explosiva» —explica Nixon— «però és urgent considerar la relativa invisibilitat de la violència lenta». Es refereix així a una forma de violència que no és espectacular ni instantània, les repercussions de la qual poden posposar-se per anys, dècades o segles.

 

Per això, diuen els experts, fan falta noves maneres de narrar i visualitzar l'antropocè. Narratives disruptives que, com defensa Joanna Zylinska a Minimal Ethics for the Anthropocene, defugin dels discursos apocalíptics estèrils, de la culpabilitat o de les solucions individualistes, i ens parlin de responsabilitats. L'art té en aquest sentit un paper fonamental. Els artistes, igual que els científics, són exploradors i narradors d'històries, històries amb les quals busquen comprendre, comunicar i de vegades transformar el món que els envolta. Per això l'art pot potenciar una comprensió més profunda de les conseqüències que les nostres accions tenen sobre el nostre planeta i obrir espais per a la indagació, o més precisament pel que Edward Said anomena «vigilància creativa», entesa com un compromís intel·lectual i creatiu contra la quietud normalitzada dels poders invisibles. 

 

Banksy i Sebastiao Salgado són exemples d'artistes admirables que, des de la sensibilitat estètica o des de la ironia, ens afronten a les nostres pròpies contradiccions, a les nostres pròpies màscares. Tampoc podem deixar d'esmentar els cada vegada més nombrosos projectes de joves creadors que ens conviden a mirar des d'una altra perspectiva l'antropocè, amb noves maneres de representar-lo, de fer-lo present en el nostre imaginari, de transformar-lo en relat. El joc de realitat virtual Energy Renaissance, la performance Space to Breathe, o el documental The Anthropocene: the human epoch són alguns exemples entre molts. 

 

Deia Eduardo Galeano que la utopia és com l'horitzó, aquest inassolible que ens impel·leix a seguir caminant. Pocs com ell han sabut utilitzar tan bé l'art de la paraula per indicar-nos el camí. No se m’acut res  millor per tancar aquest text que tornar a sentir-lo recitar Derecho al delirio. Et convido a fer el mateix. Són cinc minuts i val molt la pena.