Guillermo de Oliveira era realitzador de publicitat i curtmetratges, viatger i cinèfil amant de les localitzacions més emblemàtiques de la història del cinema. En l'actualitat ha dirigit el seu primer llargmetratge documental, ha contribuït a desenterrar un cementiri i ha estat nominat als Goya. Això últim, gràcies a Desenterrando Sad Hill, un film que va començar a gravar en 2015 quan va conèixer un grup de fans d’El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966) disposats a tornar a la vida el mític cementiri de l'escena final de la pel·lícula mig segle després del rodatge.
Foto: Alexandra Martorell
Sandra Martorell (SM): Desenterrando Sad Hill era inicialment un vídeo per a xarxes que després es convertiria en curtmetratge, que va acabar sent un llarg i segueix donant la sensació que se'ns va de les mans ...
Guillermo de Oliveira (GdO): Sempre havia fet curtmetratges i estava molt còmode en aquesta narrativa d'uns 10 minuts. Fer un llargmetratge em semblava que eren paraules majors, els llargs els fan els directors de cinema i jo no era això. En aquest moment treballar amb una narrativa de 85 o 90 minuts m'imposava moltíssim, no em sentia capacitat, no només pel component dramàtic del guió o per haver de mantenir l'atenció de l'espectador, sinó per tot el que implica tant pel que fa a producció com a qüestions tècniques. Així que vaig estar molt de temps fent un curt.
SM: Un curt que es va allargar més del previst, tant en temps de producció i rodatge com en metratge.
GdO: Des que començo a rodar fins que lliuro la primera còpia de la pel·lícula a un festival de cinema passen dos anys. I durant un any d'aquests dos estava fent un curt; un curt que tenia entrevistes amb Clint Eastwood, Ennio Morricone, James Hetfield... però vaig seguir amb els peus a terra. Va ser després del 50 aniversari quan vaig veure les dimensions de tot allò i li vaig donar una volta.
SM: Quin era el punt de partida, la qüestió a resoldre?
GdO: Treballava en base a una pregunta: per què algú es fa 1200 quilòmetres en cotxe amb una pala al maleter per anar a cavar a un cementiri a Burgos? Eren els fans de la pel·lícula que un dia van descobrir que allà es va rodar aquella escena d’El bueno, el feo y el malo, i volien tornar-la a la vida. Aquest entusiasme va ser el que em va portar a seguir tornant al cementiri cada setmana, aquella idea tan original i tan bonica dels fans.
SM: És un documental bastant popular en tant que si has vist la pel·lícula t'enganxa, però si no l'has vista pots seguir-lo igualment i sens dubte voldràs veure-la.
GdO: Sí, era era una mica la idea, que no necessàriament haguessis de haver vist El bueno, el feo y el malo per poder veure Desenterrando Sad Hill. I crec que en aquest sentit ho vam aconseguir.
SM: Una cosa que fascina de Desenterrando Sad Hill, més enllà de la passió dels fans pel projecte, són els testimonis de grans com Clint Eastwood. Com arribes fins a ells?
GdO: No tenia res a perdre. Més enllà dels fans volia gent vinculada directament amb la pel·lícula que contribuís també a resoldre la pregunta que comentava abans, i llavors els primers noms que tens al cap són els de les persones que van participar al rodatge i que són vives 50 anys després: Clint Eastwood, Morricone, tècnics com Salvati... què els semblava que això estigués succeint sobre una pel·lícula que en una altra situació estaria ja oblidada?
SM: Segurament algun fou més fàcil, però amb Eastwood o Morricone la cosa degué ser complicada.
GdO: Estan molt protegits. Però al final ho vaig aconseguir amb els mateixos mitjans que ho faria qualsevol altra persona, al final nosaltres som una productora petita, sense contactes a Hollywood ni res per l'estil. Google: Clint Eastwood contact information. I allà ja trobes una adreça postal, un número de telèfon, un correu electrònic... i comences a atacar. Intentes trencar barreres.
SM: Només va quedar una barrera que sembla que va ser infranquejable: Tarantino.
GdO: En els altres casos allò complicat no era tant convèncer la persona en si sinó els qui l'envolten que són els qui li havien de fer arribar el missatge. Després si la teva història era bona, allò més normal era que et digués que sí. Però en el cas de Tarantino és tot més complicat ja que és un tipus bastant aïllat, sense xarxes socials, sense assistent personal. Ho vam intentar, vam estar dos anys tractant de localitzar-lo, fins i tot en una ocasió que vam estar a Los Angeles vam anar a la que suposadament era sa casa (després vam descobrir que ja no ho era) i fins i tot li vam deixar una carta amb unes fotografies al cinema que té allà, el New Beverly Cinema.
SM: Independentment d'això, vau arribar molt lluny, cosa que difícilment hagués estat possible de la mateixa manera en una altra època.
GdO: Sens dubte; el món digital ha estat fonamental en aquesta història, no només per poder accedir a les estrelles sinó també perquè el fenomen tingués lloc. Fa 20 anys no podien conèixer-se entre ells tants fans d’El bueno, el feo y el malo ni fer convocatòries massives perquè s'unissin a la bogeria d'anar els caps de setmana a cavar de forma altruista i desenterrar el cementiri.
SM: Cosa que ha tingut gran repercussió mediàtica.
GdO: Sí, venia gent de tot arreu, la qual cosa em va animar a seguir gravant; al mateix temps, nosaltres seguíem fent entrevistes a famosos, que era gasolina per al propi fenomen. Quan la gent veia que havíem entrevistat Morricone es motivava encara més. Va sortir en mitjans com la BBC, Le Monde, The Guardian, i cada cop hi havia més gent implicada. Les anècdotes, com el material, no s'acaben mai. Hem fet un llarg però podria haver estat una sèrie.
SM: Tot arriba. Segur.
Citació recomanada: MARTORELL, Sandra. 'Desenterrando Sad Hill' amb Guillermo de Oliveira. COMeIN [en línia], març 2019, no. 86. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n86.1919.
Números anteriors
