Anteriorment en aquesta revista hem parlat sovint de la problemàtica que el fenomen de les fake news representa per a la política i el periodisme. Així mateix, és cert que ha estat en aquests dos àmbits on s’ha donat a conèixer àmpliament, i ara el terme fake és emprat com a primera resposta per a rebatre molts discursos, premisses ideològiques i fins i tot propostes programàtiques. Trump va obrir la porta i ha marcat el final de la crisi i l’inici d’una era en la qual les grans afirmacions i les dades són emprades, deformades i desconstruïdes fins al no reconeixement. Als Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació en vam fer una jornada juntament amb el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia català. Aprofitem per recomanar-vos la visió de les diferents ponències.
En aquest nou bocí de coneixement, però, volíem reflexionar sobre com el món científic té també com a repte enfrontar-se a la veritat, les mitges veritats i la desinformació. Certament i tal com ha passat en d’altres àmbits, no és res nou, però el marc mental de les fake ens condueix potser inexorablement a una crisi de la informació més generalitzada, així com a una major desconfiança en les fonts tradicionals d’informació. Si els mitjans de comunicació tenen aquest problema, no el té també la resta de publicacions, incloent també la publicació científica? En la passada jornada de revistes científiques de la UOC que organitza periòdicament la Biblioteca de la UOC, la Marta Aymerich, vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca de la UOC, ens recordava el cas del famós article publicat a Lancet sobre la falsa correlació entre vacunes i l’autisme que tanta munició ha proporcionat al moviment antivacunes, i que tant es va trigar a que fou retirat de la revista.
Des del meu punt de vista, sota el paraigües d’una visió de fake science podem englobar dos fenòmens que s’estan produint a la vegada i que en algunes disciplines, sobretot la medicina poden donar-se a la vegada sobre uns mateixos fets.
En primer lloc, ens trobem amb determinats coneixements que encara no estan fermament assentats en la comunitat científica. És a dir, el mètode científic occidental, tan imperfecte com el vulguem, encara no ha acceptat ni validat globalment l’acupuntura, per exemple. Possiblement, però, dos dels grans debats mèdics entre la societat i l’acadèmia es produeixen al voltant de l’homeopatia i les vacunes. En una barreja de pseudociència, ideologia i postveritat, hi ha una part de fals en els coneixements que una aproximació dona per vàlida com l’homeopatia i d’altres no la conceben ni dins del marc de l’efecte placebo. I aquest debat s’estén a les xarxes socials i la publicació de llibres, amb grans professionals que estan duent a terme una no sempre fàcil tasca de divulgació que sovint els comporta assenyalament a Twitter. Cal reconèixer el seu esforç, el sortir de les torres d’ivori on de vegades es queden els acadèmics.
En segon lloc, però hi ha una part de la fake science que té lloc a dins la pròpia comunitat científica, fins i tot la que té una major consideració i respectabilitat. En aquesta, ens podem trobar amb múltiples casuístiques relacionades a com la veritat es retorça múltiples cops fins a deixar de ser reconeguda. Posem per exemple i no per primer cop (ja en parlàvem aquí el 2015) les revistes depredadores, amb un inexistent procés de revisió, amb ínfima qualitat, preparades per a confondre i estafar científics massa ingenus o massa llestos (vegeu-ne un experiment). També hi podem incloure articles que han hagut de ser retirats per difondre mentides o bé per no tenir les dades prou contrastades, com aquest cas succeït a la revista PLoS One o bé el darrer debat sobre el polèmic (i encara per demostrar) naixement a la Xina de nens modificats genèticament. Cal reconèixer en aquest sentit la tasca d’organitzacions com The Retraction Watch, que malden per trobar continguts no prou sòlids o contestats. La seva existència mostra, de nou, alguns dels problemes d’uns processos de revisió sovint voluntaris.
És evident que la fake science representa un problema en un entorn cada cop més competitiu, amb rapidesa i necessitat de publicar tant ràpid, tant sovint i en tan poques revistes (les d’alt factor d’impacte, els famosos quartils 1 i 2), per tal de tenir prou mèrits per a competir en finançaments cada cop més migrats i a repartir entre cada cop més recercaires. Podem afirmar que això la fake science no és sinó la conseqüència emergent de la mercantilització de la ciència, tant per la part de la producció (els científics) com de la difusió (revistes i bases de dades).
Però voldria també posar l’èmfasi en un dels espais de connexió entre la informació i la comunicació científica. En aquest cas, són les solucions a les fake news similars a les de la fake science? En aquest sentit voldria afegir tres idees:
-Fa anys es deia una sentència que feia quelcom com ara “Independentment de la pregunta, la resposta és Internet”. Podríem dir quelcom similar relacionat amb els problemes de la ciència. Independentment del fet que hi tractem, possiblement la solució passa per la ciència oberta. Continguts més oberts permeten més gent escrutant la seva veracitat. Però a més a més, difondre les dades brutes de la recerca (considerant aspectes de privacitat, seguretat i l’ètica) és el millor protector que les dades no són moldejades per a assumir les premisses que hom vulgui projectar. En aquesta vessant, les biblioteques universitàries tenen un paper clau per a fer-ho possible, posant anys i anys d’expertesa sobre com estructurar i classificar coneixement. Però ens falta també base de coneixement per a entendre per què succeeix. Estudis com el de Scheufele i Krause penso que ajuden a aproximar-se al problema de la desinformació científica a la societat.
- Entenem sovint la ciència ciutadana com un espai de relació entre la societat i l’acadèmia on la societat pot fornir de dades, informació i coneixement als científics per col·laborativament generar-ne de nou. Voldria donar-li una volta nova, afegint que també hauria de ser la responsabilitat que els científics tenen de sortir a les xarxes i tot altaveu que tinguin per a elevar la pressió per uns criteris ètics i morals comuns. És a dir, el científic enmig de la societat, divulgant, elevant el coneixement del seu entorn per a assolir una societat més i millor informada, també en ciència.
- El periodisme científic té noves oportunitats, però també reptes. A més de poder ser un filtre de qualitat entre la ciència i la ciutadania, pot esdevenir una font i una veu de referència per a ajudar a resoldre els problemes de desinformació. Certament, per a les polítiques d’informació potser no pot conduir a ser un problema en les conteses electorals, però és així mateix cert que en una societat on es dubta de la validesa de les vacunes emergeixen problemes de salut pública importants. Entitats de verificació antigues com FactCheck (veure imatge anterior) fa anys que té una vessant dedicada a la ciència. Darrerament, també el grup Maldita ha posat en marxa Maldita Ciencia.
Finalment, acabo amb el convenciment que com a científics i professionals de la informació i la comunicació no podem caure en el “que verifiquen ellos”, sinó que ens hem de posar a disposició de cada plataforma o entorn o xarxa social on puguem per a defensar la ciència i els seus coneixements. No fer-ho posaria en risc no la publicació científica, sinó el sentit de la pròpia ciència. Ens trobem a les xarxes, doncs.
Citació recomanada: LÓPEZ-BORRULL, Alexandre.'Fake science': el tsunami de la desinformació arriba a la ciència. COMeIN [en línia], març 2019, no. 86. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n86.1922.
Números anteriors
