L'edició que ara mateix ha acabat (octubre de 2015) del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ens ha brindat l'oportunitat d'assistir a un fenomen certament estrany: la projecció d'una pel·lícula inacabada. Un nombre gens menyspreable d'amants de l'animació va acudir a veure The Thief and the Cobbler, una cosa que no era exactament una pel·lícula, sinó fragments acabats d'una pel·lícula, “cosits” i complementats amb proves de llapis (pencil tests) —versions preliminars d’escenes animades—, layouts —dibuixos amb posicions de personatges i fons poc més que apuntats— i simples esbossos. Malgrat ser davant una obra incompleta, i destinada a quedar inacabada, el públic tenia la sensació de ser davant un tros d'història del cinema, sensació reforçada per la presència a la sala del creador de la pel·lícula: el llegendari Richard Williams.
No crec que sigui exagerat dir que si hi ha un llibre que no falta a la biblioteca de cap animador és The Animator's Survival Kit de Richard Williams, l'exhaustiu manual de tècniques i principis que s'ha convertit en la guia, tant pràctica com espiritual, de qualsevol interessat a dominar les arts arcanes de dibuixar el temps i dotar d'ànima els traços i els objectes. Així d'important és Williams: l'animador a qui tots els animadors consideren el seu mestre.
Nascut l’any 1933 a Toronto, s’instal·la a Anglaterra en 1955, on escriu, produeix i dirigeix el seu primer treball, el curt de trenta-tres minuts The Little Island (1958), que va atreure l'atenció del mundillo al complet i va ser nominat a un BAFTA. Al llarg dels seixanta i setanta, amb els seus inoblidables títols de crèdit per a What's New, Pussycat? (1965) i Casino Royale (1967), les seqüències d'animació de La càrrega de la Brigada lleugera (1968) o amb els meravellosos crèdits del retorn de La Pantera Rosa (1975) i La Pantera Rosa ataca de nou (1976), Williams es converteix en el referent d'una animació aplicada moderna, elegant i pop.
A finals dels seixanta, Williams decideix demostrar-se fins a quin punt ha arribat a dominar el seu art i emprèn la creació que ell mateix considerarà la seva obra magna: una fantasia basada en Les 1001 nits en la que cada escena havia de plantejar-se i executar-se com un tour de force de disseny i animació. The Thief and the Cobbler estava cridada a ser la seva obra definitiva. Els seus impossibles jocs escherians amb la perspectiva, els seus hipnòtics arabescos en moviment i els seus personatges de disseny fastuós —tot això realitzat amb tècnica tradicional— anaven a fer de la pel·lícula una fita de l'animació difícilment superable. El problema és que tot això també la va fer pràcticament irrealitzable, com relata amb alè èpic el documental de Kevin Schreck Persistence of Vision (2012), vist al Festival de Sitges el 2013.
Mentre l'homèrica The Thief and the Cobbler avançava tan lentament que semblava inviable, Robert Zemeckis va acudir a Williams perquè dirigís l'animació del seu ambiciós projecte Qui ha enredat en Roger Rabbit? (1988), amb el qual pretenia portar la combinació d'animació i imatge real a un nivell d'excel·lència mai aconseguit. El resultat és de sobres conegut: una obra mestra i el reconeixement universal que la pel·lícula de Zemeckis suposava el moment inaugural d'una nova edat d'or de l'animació. Aquest èxit va oferir a l'animador canadenc la possibilitat de reprendre la producció de la seva fantasia oriental, que amb prou feines quatre anys més tard i després de nombrosos atzars empresarials, semblava malmetre's del tot en estrenar-se en un muntatge completament allunyat del que ell havia ideat. The Thief and the Cobbler va donar lloc a dues pel·lícules diferents: una versió acabada per Fred Calvert i distribuïda l’any 1994 amb el títol The Princess and the Cobbler (que aquí vam conèixer com El zapatero y la princesa) i una altra encara més grosserament manipulada versió distribuïda per Miramax en 1995 com Arabian Knights (aquí, El ladrón de Bagdad). Ambdues contenien algunes de les sorprenents imatges de la fantasia de Williams, però cap d'elles s'apropava remotament a l'obra magna que el seu creador havia imaginat.
En 2013 es va revelar que l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques havia restaurat digitalment la còpia de treball de Williams, a la qual s'havien afegit els mínims complements necessaris per assegurar el tancament de la història. La còpia de treball, subtitulada A Moment in Time —com per certificar que es tractava del resultat de l'estat de la pel·lícula en 1993, quan la seva producció es va veure truncada violentament— es va projectar en el Samuel Goldwyn Theater de l'Acadèmia de Hollywood el desembre de 2013, a Londres el juny de 2014, a Annecy (França) el juny de 2015 i a Sitges l'octubre d'aquest mateix any. En totes aquestes ocasions va estar present i va poder ser homenatjat amb la merescuda reverència Richard Williams, un mestre d'animadors tocat per la llegenda.
Qualsevol que vegi avui aquesta còpia de treball de The Thief and the Cobbler podrà comprovar que fins i tot sense haver tingut una finalització i una estrena normal, la pel·lícula “va influir” en un èxit coetani de Disney: Aladdin (1992). Sense entrar en quant de casualitat, quant d'influència i quant d'espionatge industrial hi ha en les coincidències entre The Thief and the Cobbler i la producció Disney, cal assenyalar que la de Williams no és la primera pel·lícula que irradia una extraordinària influència en unes altres, fins i tot sense haver-se arribat a produir del tot. El documental de Frank Pavich Jodorowsky's Dune explora l'intent fallit del director xilè Alejandro Jodorowsky d'adaptar la novel·la de Frank Herbert Dune, en una pel·lícula que seria protagonitzada per David Carradine i Salvador Dalí i que comptaria amb la música de Pink Floyd i la col·laboració creativa del gran dibuixant de còmics Moebius i d’altres artistes als quals Jodorowski qualificava de “guerrers espirituals”. Dune mai es va fer, però Jodorowski i Pavich defensen en el documental que el seu llegat pot rastrejar-se a La guerra de les galàxies (1977), Alien, el vuitè passatger (1979) i altres pel·lícules igualment cèlebres. Dune de Jodorowski seria la pel·lícula no realitzada més influent de la història, com ho haurien pogut ser Napoleon d’Stanley Kubrick, Superman Lives de Tim Burton i altres títols que apareixen en el llibre The Greatest Movies You’ll Never See de Simon Braund, en el qual es detalla una sèrie de grans obres mestres de grans directors mai vistes (perquè mai es van realitzar).
Indagar en grans projectes cinematogràfics que mai es van realitzar pot semblar una activitat improductiva, però alguns sospitem que l'estudi d'aquestes iniciatives truncades no solament és una qüestió de tafaneria hollywoodenca, sinó que ofereix pistes per a l'anàlisi de les relacions entre creativitat i indústria en el context d'aquesta jungla que és el cinema de gran pressupost.
Citació recomanada
SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. La pel·lícula que mai no va ser. COMeIN [en línia], novembre 2015, núm. 49. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n49.1573
