Sí, sí, és un error tipogràfic fet volgudament. Amb aquest error també volem tenir en compte que, tot sovint, perquè la comunicació científica sigui efectiva, hi ha hagut algú que ha revisat la forma dels articles, l'ortografia, la sintaxi i altres aspectes. Començant per aquest article. Gràcies per aquesta feina massa vegades silent. Però avui, en aquest article, voldríem reflexionar sobre un dels pilars de la comunicació científica, la revisió dels continguts. I ho farem a partir d'una polèmica que va tenir lloc, curiosament, pels volts de Sant Medir. I va tenir lloc, potser no casualment, en una revista en accés obert. Anem a pams.
Fets. Tenen lloc en la prestigiosa revista PLOS ONE, una megarevista (megajournal). Perquè tinguem en compte la magnitud de la revista, l’any 2013 va publicar més de 31.000 articles. És una revista d’èxit en accés obert, i present i indexada en les principals bases de dades secundàries en ciències, com ara SCOPUS i Web of Science. El 5 de gener publiquen l’article “Biomechanical Characteristics of Hand Coordination in Grasping Activities of Daily Living”, escrit per Ming-Jin Liu, Cai-Hua Xiong, Le Xiong i Xiao-Lin Huang, que té el resum següent:
“Hand coordination can allow humans to have dexterous control with many degrees of freedom to perform various tasks in daily living. An important contributing factor to this important ability is the complex biomechanical architecture of the human hand […] The explicit functional link indicates that the biomechanical characteristic of tendinous connective architecture between muscles and articulations is the proper design by the Creator to perform a multitude of daily tasks in a comfortable way…”
Sí, ja en el mateix resum, clau per a fer decidir els científics la lectura o no de l’article, esmenta el Creador i li atribueix el disseny intel·ligent de les articulacions de les mans. Sí, Darwin encara tremola. L’etern debat de la ciència, creacionisme contra evolucionisme. Aquest concepte de creador apareix dos cops més, al començament de la introducció, però també en la discussió final. Una llegida en diagonal pot donar un error, però tres? Però no és aquest necessàriament el tema de l’article. A partir d’un cert moment, cap a principi de març com deien, les xarxes socials comencen a bullir, sobretot amb l’etiqueta #CreatorGate. A partir d’aquí, l’inevitable, revisió interna per part dels editors científics de la revista i l’article és oficialment retirat, tot i que encara pot ser llegit, compartit, etc.
Un mes després, les reflexions a un nivell més fred respecte com pot afectar això a la comunicació científica:
1. Segons fonts de PLOS ONE, el 70% dels articles del 2013 van ser acceptats. Això vol dir que es van sotmetre uns 40.000 articles a revisió. La mitjana de revisió de cada article és de 2,9 persones, es tria un editor i aquest decideix dos experts revisors més. Això implica unes 116.000 revisions (que no revisors únics). Podem pensar que estaríem parlant d’error experimental, quasi instrumental? L’error, tot i important, pot carregar-se el prestigi de la revista? Penso que no ho hauria de fer.
2. Si la revisió dels articles per experts (el peer-review) és un dels pilars de la credibilitat científica, paradoxalment a la vegada és també una de les baules febles. Voluntarietat contra professionalització? La majoria de les revistes no paguen als revisors científics per a fer aquesta feina. Reconeixement contra hores de dedicació? El sistema científic valida que els revisors (i les institucions que de fet els paguen) donin hores del seu temps. A una ONG? no, massa sovint a una editorial científica. A canvi de què? Un cert quid pro quo, un dia en fas tu, perquè assumeixes que algú te’n farà del teu article. I així seguim amb el model del segle XIX. Però possiblement no és el mateix revisar per a una revista d’una universitat, en obert, que es fa quasi artesanalment per la voluntat i quasi tossuderia científica d’un grup de professors, que per a una revista de l’editorial Elsevier, que té més de 750 milions d’euros de beneficis, oi?
3. L’èmfasi en la postpublicació, la necessitat que els articles no siguin vies finals de la comunicació en un àmbit. Fa de mal fer que després ens haguem de traslladar a les xarxes per a debatre sobre una temàtica. Hi ha d’haver un punt mig entre el fet que un article sigui intocable i que es pugui retirar, perquè sovint hi hauria més coses a editar amb posterioritat a la publicació. Abans, en l’època del paper, hauria calgut un número posterior amb una nota de l’editor retirant l’article, quan ja milers de lleixes contenen el número de la revista. En aquest sentit, cal agrair la feina de gent com Retraction Watch, que proven de fer seguiment de determinades temàtiques i polèmiques i que van tenir un paper actiu en la difusió de la polèmica.
4. Hi ha fonts que han aprofitat per atacar l’accés obert. Què hi té a veure això, quan estem parlant precisament del mateix procés de revisió? Ja no s’escau barrejar accés obert i mala qualitat, són excuses del segle XX, per dir-ho d’alguna forma. És el procés de revisió el que també està en debat i no ben resolt, i no el model de negoci de les revistes. Podem dir, en un llenguatge groller si voleu, que hi havia gent que li tenia ganes, a PLOS ONE, però tal com esmenta Daniel Cressey, també revistes com Nature o Science han tingut a voltes problemes amb determinats continguts publicats, com ara lligat a la memòria de l’aigua o la vida basada en Arsènic.
5. També es pot fer una reflexió sobre les mètriques alternatives. Les mètriques d’avaluació de la producció científica, també les clàssiques com el factor d’impacte, es basen en un criteri numèric com ara que com més citacions més qualitat té un article. De fet, les mètriques alternatives proven d’anar en aquest mateix sentit, però afegint-hi més indicadors. Doncs bé, aquest article en podria ser un bon contraexemple. Tot i que de citacions encara no en té (però en tindrà, tot i que és d’hora pel ritme de publicació científica), la resta de mètriques són espectaculars: 72 comentaris, més de 184.000 visualitzacions, 13.000 esments a Facebook i 1.350 a Twitter. Per tant, compte, com sempre amb la utilització dels indicadors.
Finalment, no voldria acabar l’article sense esmentar una interessant idea que Eric Metaxas cita en un article a CSNews. Ell parla d’un llibre, Darwin Doubts, on un paleontòleg xinès, J. Y. Chen, afirma que “a la Xina, podem criticar Darwin, però no el govern; en canvi, als Estats Units es pot criticar el govern, però no a Darwin”, i raona que potser no es va donar el dret de defensa als autors xinesos sobre què entenien ells per “creador”.
Com veiem, la comunicació científica ofereix moments de debat intensos, sobre què és la ciència en un entorn global, també, i ens ofereix mostres dels defectes del mètode, el científic i el de publicació. Continuarem, doncs, debatent sobre com millorar els processos de difusió del nou coneixement científic.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Eps, compte amb la resivió... i la mà del Creador. COMeIN [en línia], abril 2016, núm. 54. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n54.1625
