Benvinguts (de nou) a 'Westworld': 'western' i intel·ligència artificial en el nou èxit d'HBO

Westworld, el film original, va ser escrit i dirigit pel malauradament desaparegut escriptor Michael Crichton, autor de nombrosos bestsellers, entre els quals destaca probablement la novel·la Jurassic Park. De fet, hi ha molts punts de contacte entre els punts de partida de totes dues històries: un sofisticat i caríssim parc temàtic que permet als seus visitants benestants immergir-se en èpoques passades interaccionant amb rèpliques exactes d’éssers vius (dinosaures en un cas, persones i també animals en l’altre), convertits en ‘actius’ i, per tant, atraccions del parc. Un entorn per al qual, com deia el director de Jurassic Park, no s’ha reparat en despeses, però on les coses es complicaran de forma dramàtica i impossible de preveure. 

 

 

Deixant de banda les similituds entre els conceptes de Westworld i Jurassic Park, l’atractiu que ha provocat el revival televisiu de Westworld en forma de ‘seqüel·la’ i alhora reimaginació de l’original es troba en la seva principal diferència: la immersió, en aquest cas, és total i passa per donar carta blanca als visitants per a que deixin anar els seus impulsos més primaris -com el sexe o el risc- i també els més foscos i violents contra els ‘amfitrions’. En la versió cinematogràfica, igual que la televisiva, es comença a observar un seguit de ‘funcionaments anòmals’ entre els robots, que seran per descomptat el punt de partida del conflicte i la tensió. Pel que sabem fins al moment de la sèrie produïda per Jonathan Nolan i J.J. Abrams, el Westworld d’HBO mostra molt més el backstage del parc, que en el film tenia una presència molt testimonial. Així, alguns personatges principals de la sèrie són enginyers programadors, responsables de seguretat, autors de les narratives que s’ofereixen als convidats (cosa que obre una interessant dimensió de ‘metaficció’) i, de forma molt destacada, el director de Westworld (interpretat per Anthony Hopkins, en una mena de versió ‘fosca’ del raonablement agradable professor Hammond de Jurassic Park). 

 

 

Narrativament hi haurà, pel que sembla, dues diferències significatives. En primer lloc s’explorarà molt més a fons la psicologia dels ‘amfitrions’ i els traumes psicològics que, malgrat els controls diaris a què són sotmesos, els marquen arran del seu contacte amb els convidats. Aquesta diferència és coherent amb els enormes canvis de les narratives sobre robòtica dels anys seixanta ençà: de la concepció del robot com a màquina intel·ligent i la seva ambivalència en relació als humans (pensem en 2001: una odissea de l’espai, Naus silencioses, THX 1138 o La fuga de Logan, passant per la paròdia Sleeper, de Woody Allen) fins a un tipus d’història on es substitueix el concepte de robot com a ‘màquina’ o ‘cyborg’ per passar a considerar-los éssers conscients dotats d’intel·ligència artificial i pràcticament equiparables als humans, sigui en aspecte (Eva, Ex Machina o sèries amb títols tan eloqüents com Almost Human, Real Humans, Humans o la quarta temporada de Marvel Agents of Shield) , o bé en intel·ligència i sensibilitat (Autómata, Chappie o Transcendence, on es planteja directament el tema de la fusió de la consciència humana i la intel·ligència artificial). En segon lloc, el parc en sí mateix, convertit en una ‘caixa del misteri’ tant del gust de J.J Abrams. Un parc amb límits i intencionalitats incertes, que probablement formaran part fonamental del desenvolupament de la sèrie en el seu conjunt. La combinació d’aquests dos aspectes, un món de límits incerts i la interacció entre personatges humans i personatges ‘dissenyats’ i ‘controlats’ per un sistema central poden convertir Westworld en una mena de joc multijugador traslladat a la serialització televisiva, el que seria, si s’explota aquesta via, força innovador. I quan podrem esbrinar-ho?

 

També hi ha incertesa sobre com arribarà Westworld oficialment al mercat televisiu espanyol. Si bé actualment és Movistar+ qui té els drets exclusius sobre les produccions actuals d’HBO, com Joc de Trons, la companyia nord-americana té previst obrir en una data encara per determinar HBO Go, el seu propi servei d’streaming de continguts per subscripció (el que es coneix com OTT, a l’estil de Netflix o Amazon Prime) i que actualment només està disponible als Estats Units. Sembla que, en paral·lel, la televisió de Vodafone tindrà disponible el mateix catàleg d’HBO Go, la qual cosa donaria dues opcions als espectadors, tot i que, alhora, obre un possible ‘batalla’ entre Vodafone i Movistar+ sobre qui emetrà les produccions HBO. En funció de l’aposta final d’HBO es pot crear una situació anòmala en el panorama televisiu actual, molt més basat en la immediatesa (a l’extrem se situen productes de consum hiperlinial com les sèries de Netflix) i on la sèrie amb més elevat potencial comercial de la nova temporada televisiva als Estats Units pot trigar encara mesos en trobar-se amb un públic ja ansiós de visitar el parc més inquietant i espectacular del moment. Apunta a ser una mala estratègia.

 

 

Roig, A. (2017, en premsa). El despertar de las máquinas: 50 películas esenciales sobre tecnología. Barcelona: UOC [el llibre que acabo de preparar per a la col.lecció Filmografías esenciales i que conté comentaris sobre Ànimes de metall i d’altres pel·lícules d’aquesta temàtica].

 

Web Oficial de la sèrie Westworld [conté contingut restringit geogràficament].

 

Web oficial de Michael Crichton, l’autor del concepte original [conté detalls interessants com el fet que el film original té l’honor de ser el primer on es va mostrar una imatge generada per ordinador i que servia per mostrar el pla subjectiu de la mirada dels robots].

 

Kraftwerk: The Man Machine (1978)

Daft Punk: Human after all (2005)
Westworld: Paint it black (versió orquestal amb imatges de la sèrie)