Teletransporta'm!

Aquest 2016 que és a punt d'acabar ha estat l'any de celebració del 50è aniversari del naixement de Star Trek, la sèrie de televisió d'aventures a l'espai que, amb el temps, s'ha convertit en el referent universal de la ciència ficció televisiva. Han estat cinquanta anys d'influència en almenys dues generacions de persones de tota classe i condició, entre les quals es troben artistes i figures essencials de la indústria de l'entreteniment, però també científics i enginyers, que, al seu torn, han contribuït a modelar la nostra cultura.

El 50è aniversari de l'emissió de la sèrie original és la més important, però no l'única efemèride. Precisament la setmana en què s'escriuen aquestes línies es compleixen anys de l'estrena original de Star Trek The Motion Picture (1979), la pel·lícula que va donar resposta als anhels d'una legió de fans que portaven dues dècades demanant la continuïtat de les aventures d'aquells personatges que s'havien convertit en part de les seves vides. Star Trek The Motion Picture va ser una autèntica resurrecció, el primer exemple de l'impacte dels fans i del poder d'una demanda organitzada.

Amb prou feines havia passat un any de l'inici de la sèrie, el 1967, quan va aparèixer Spockanalia, el primer fanzine (revista de fans) dedicat a Star Trek, i es van començar a veure les primeres evidències de la capacitat de la sèrie per generar adhesions incondicionals. El gener de 1968, més de dos-cents estudiants de Caltech van participar en una marxa fins als estudis de la NBC a Burbank per donar suport a la renovació. Molt poc després van començar a celebrar-se trobades de fans —anomenades a Estats Units conventions o cons—, encoratjades pel mateix creador de la sèrie Gene Roddeberry. Fins a finals dels anys seixanta, una cosa era segura: quan una sèrie es cancel·lava, la seva rellevància en la conversa social, el seu impacte en la vida quotidiana i el seu record s'esvaïen molt ràpidament. L'espectador de televisió passava pàgina i una sèrie substituïa a una altra en els seus gustos. Una sèrie es consumia, no es vivia. Els fans de Star Trek van canviar això.

Per entendre l'impacte que la sèrie va provocar en els seus espectadors —almenys en molts d'ells— n'hi ha prou amb recordar que en els seus episodis es partia d'un concepte molt propi de les ficcions nord-americanes com és el viatge d'exploració i ampliació de fronteres, per parlar de l'esplèndid futur d'una Humanitat que ha superat la majoria de conflictes polítics, socials i econòmics. Era, i ho ha seguit sent en les següents sèries i pel·lícules, la utopia més amable que mai ha creat la ciència ficció —una utopia que, d'altra banda, seria insuportablement ingènua si no tingués un impressionant calat humanístic—. Star Trek ens parla de la Humanitat que volem ser, que aspirem a ser.

Però això no era tot el que oferia la sèrie. Des de temes de la ciència ficció més dura, com les paradoxes temporals o els dilemes ètics derivats de la tecnologia, fins a temes més tous, com les crisis diplomàtiques aparentment irresolubles, reflexions sobre el lideratge, la política i la geoestrategia, el repertori de situacions complexes abordades en la sèrie original de Star Trek és pràcticament inesgotable. També ho és el catàleg de personalitats que es donen cita en la tripulació interracial, internacional i interplanetària de la nau Enterprise, o el joc que proporciona la relació entre els dos protagonistes principals de la sèrie, l'intrèpid aventurer Kirk i el metòdic, profund i intel·ligent Spock, als quals s'uneix l'assenyat i sensible doctor McCoy, contrapunt tant al gèlid Spock com al temerari Kirk.

En sèries posteriors de la franquícia —Star Trek: la nova generació (1987-1994), Star Trek: Espai Profund Nou (1993-1999), Star Trek: Voyager (1995-2001) o Star Trek: Enterprise (2001-2005)— els temes es reescriuen i amplien, però segueixen mantenint el sabor de la sèrie original. Personatges com el capità Jean Luc Picard o la capitana Kathryn Janeway plantegen variacions sobre la figura del líder il·lustrat, guerrer o diplomàtic segons la situació ho requereixi, de la mateixa manera que les seves respectives tripulacions reflecteixen el millor de les cultures de la Terra i d'altres planetes (sempre vists des de la perspectiva humana).

Tots aquests temes han atret al llarg dels anys, com deia al principi, a personatges rellevants de la cultura —com Isaac Asimov, primer gran trekkie i amic personal de Gene Roddenberry—, de la política —com Al Gore o Barack Obama—, de la ciència i l'enginyeria —com Stephen Hawking, Neil deGrasse Tyson o Bill Gates—, a músics —com Mike Olfield o Rihanna— i a creadors del món de l'entreteniment com els que van impulsar la creació del reboot cinematogràfic de la franquícia inaugurat el 2009.

Molt més que una fantasia escapista per a nerds, Star Trek és un complex i vast univers de ficció destinat a recordar-nos el nostre potencial com a éssers humans i a animar-nos a donar el millor de nosaltres mateixos. Sens dubte és gairebé una provocació celebrar el 50è aniversari d'una sèrie protagonitzada per herois d'una sola peça en una època en la que cada vegada més ficcions televisives, de les quals ningú se’n cordarà dins de cinquanta anys, estan protagonitzades per antiherois o, directament, per personatges menyspreables. Valguin aquestes línies per contribuir a aquesta (sana) provocació.