Shhhhhhhh...

En 1654 el científic i filòsof francès Blaise Pascal va afirmar que tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home per asseure's tranquil·lament sol en una habitació. Tres segles més tard el cineasta Andrei Tarkovsky ens parlaria des de la gran pantalla de la importància d'aprendre a gaudir en solitud i silenci de la nostra pròpia companyia. En efecte, són molts els artistes, poetes i científics que han defensat la combinació entre solitud i silenci com a font d'inspiració, pau interior o creixement personal. Beethoven, Dostoievski, Kafka, Einstein, Newton... tots han buscat en algun moment apartar-se de la multitud per desenvolupar les seves idees, encara que sense deixar de reconèixer el valor del que s'aprèn i comparteix amb els altres. Un equilibri segurament necessari, però no tan fàcil d'assolir en la nostra societat hiperconnectada. 

 

Resulta interessant explorar aquestes idees des de la perspectiva de l'evolució tecnològica. De caminar al viatge en automòbil, de la tovallola a l'assecador de cabells, de l'escombra a l'aspiradora, de la lectura analògica al multimèdia, guanyem en velocitat però també en volum; el soroll —informacional, sonor, visual— forma part de la vida quotidiana de la ciutat moderna. 

 

En un interessant article titulat “A Brief History of Noise. From the big bang to cellphones” Rose Eveleth ens transporta a diferents moments d'aquesta evolució i ens parla dels seus personatges més destacats: Édouard-Léon Scott i la invenció del fonoautògraf en 1857 (primer aparell que ens va permetre gravar sons); Alexander Graham Bell i la transmissió de les primeres vibracions sonores entre dos receptors en 1875; la primera retransmissió per ràdio de la veu humana en 1900 per Reginald Aubrey Fessenden; la primera trucada des d'un telèfon mòbil realitzada en 1973 per l'enginyer Martin Cooper… És innegable que tots aquests increïbles invents han donat lloc a beneficis importantíssims per a la humanitat, igual que més tard internet i les xarxes socials multiplicarien la nostra capacitat de compartir informació, coneixement i experiències. 

 

Llavors, on és el problema? Possiblement en els excessos. Alguns estudis alerten que la imparable ubiqüitat de les tecnologies digitals sumada a les dinàmiques d'acceleració i hiperconnectivitat social pot estar posant en perill el que el psicòleg Adam Phillips ha denominat "fèrtil solitud": aquests temps i espais de desconnexió, lliures del soroll i de la influència externa, temps per al silenci i l'autoreflexió. Una cosa que —afirma— és essencial no només per potenciar la nostra creativitat, sinó per al teixit bàsic de la nostra felicitat. Aproximacions com la que ens proposa Phillips ajuden a trencar amb el tòpic que la solitud per definició és negativa, o que es limita a un aspecte que ens margina i ens separa dels altres. En el seu lloc Phillips ens parla d'una solitud creativa, no com un estat permanent, sinó com un necessari complement de la vida en companyia. 

 

L'Habitació del Silenci és per mi un d'aquests llocs una mica màgics on sempre intento tornar cada vegada que tinc l'oportunitat de visitar Berlín. Potser perquè d'alguna manera em recorda la importància de buscar alguna mesura d'equilibri en uns temps en què l'excés (de soroll, d'informació, de desinformació, de consum, d'acumulació de capital…) pot arribar a aclaparar-nos. Un petit espai de silenci i tranquil•litat que pot ajudar-nos a recordar el que va afirmar una vegada l'escultora francesa Louise Bourgeois: «Naixem sols i morim sols. El valor de l’espai intermedi està en la confiança i en l’amor». Silenci, per pensar en les seves paraules...