Cartells que no enganxen

Anòmal és l'adjectiu que millor defineix les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el passat 21-D. No obstant això, ni tan sols la urgència amb què van ser convocades justifica els errors de principiant detectats en els cartells electorals de les principals forces polítiques.

A primer cop d’ull, el cartell electoral de Ciutadans podria semblar fins i tot força reeixit. El cert, però, és que només una sobredosi letal de tutorials de màrqueting justificaria la creativitat que va materialitzar l'emblemàtic cor tribandera, transformant-lo en un objecte 3D que la candidata sosté a les seves mans. Qui és el geni que va convertir Inés Arrimadas en una efígie de teleshopping?

I ja que hem començat parlant de Ciutadans, val a dir que mirar a la dreta és mirar cap al futur. Per què? Doncs, perquè escrivim d’esquerra a dreta, perquè el rellotge avança d’esquerra a dreta i perquè, quan imaginem o inventem, desviem la mirada cap a la dreta (a diferència de quan recordem, que la desviem cap a l’esquerra). En un cartell, però, a causa de l'efecte mirall, una persona mirant cap a la seva dreta és percebuda com a capficada en el passat. En un article publicat ara fa exactament cinc anys, ja vam explicar que els candidats han d'aparèixer mirant a la seva esquerra (la nostra dreta) en els cartells electorals. Junts per Catalunya va desoir aquestes recomanacions i va presentar Carles Puigdemont totalment girat cap a la seva dreta i, per acabar-ho d’adobar, amb la mirada baixa. En la imatge gran, l'opció que hauria hagut d’emprar: mirada cap a la esquerra i una mica elevada.

En aquest sentit, el cartell d'Esquerra Republicana de Catalunya seria impecable ja que va presentar Oriol Junqueras mirant cap amunt i lleugerament a la seva esquerra. Malauradament, el pla és molt tancat, cosa que ressalta les imperfeccions i fa que l’eslògan pengi de la barba del candidat cobrint un terç del seu cap. A més, presenta un subtil contrapicat que, més que engrandir, engreixa. Sens dubte resulta molt més afavoridor el cartell que el mateix partit va dedicar a Raül Romeva, sense contrapicat i amb un pla molt més obert.

El cartell del Partit dels Socialistes de Catalunya, de la seva banda, mostra el candidat amb un look indissimuladament presidencial. Vistos els resultats electorals, però, tal vegada hagués estat millor esperar si més no al recompte de vots abans de fer a Miquel Iceta la foto oficial com a president de la Generalitat. I si contravenint aquesta recomanació s'acaba realitzant la foto, sempre és millor utilitzar una senyera real en lloc d'incrustar-la amb Photoshop.

Amb una mica de Photoshop, per cert, n’hi hauria hagut prou per corregir el principal defecte de la fotografia que il·lustra el cartell de Catalunya en Comú Podem. I és que a diferència de Puigdemont, que exhibia roba d'abric per evocar el seu exili centreeuropeu, Xavier Domènech combat el fred amb una discreta samarreta interior. Més discreta seria, això sí, si no apuntés malgirbada a través del coll obert de la camisa del candidat.

En el cartell electoral de la CUP, en canvi, no es veu cap samarreta perquè, de fet, ni tan sols es veu el candidat. És sens dubte una opció coherent per a una formació que busca defugir personalismes i protagonismes individuals, però en campanya aconseguir visibilitat i notorietat és primordial. Mostrar Carles Riera en el cartell hauria propiciat que els eventuals votants es familiaritzessin amb el candidat, qüestió gens baladí si tenim en compte la freqüència amb què la CUP renova els seus lideratges.

I finalitzarem amb un altre partit que probablement es veurà forçat a renovar els seus lideratges molt aviat, en aquest cas a causa dels pobres resultats obtinguts. La gran ensopegada del Partit Popular Català pot explicar-se des de molts prismes, però el que resulta evident és que el cartell electoral no va afavorir les seves aspiracions a causa dels seus dos notables errors. Primer: en un pla tan obert, les mans s’haurien de veure (altrament, sembla que se’ns estigui amagant alguna cosa). Segon: l'americana descordada denota deixadesa (lluir aquesta peça de roba com cal comporta descordar-se-la només en seure, però Xavier García Albiol apareix dempeus). En la imatge de l’esquerra, una recreació casolana de com hagués guanyat la figura del candidat en termes d'elegància, de transparència i fins i tot de dinamisme només corregint aquests dos aspectes.