En els darrers anys hem assistit a un gran canvi d'hàbits en el consum mediàtic dels consumidors, provocat sobretot per l'auge dels formats multipantalla i les xarxes socials.
El panorama de mitjans genera, cada vegada més, una sobreoferta que dificulta l'elecció del contingut mediàtic per part de l'espectador. Una de les alternatives que cada vegada és més habitual en el moment de seleccionar un programa és fer-ho d'acord amb les opinions generades en xarxes socials.
Jensen i Helles (2015) afirmen que els mitjans tradicionals estan sent desafiats per una creixent varietat de formes de mitjans digitals, estan canviant els esquemes de negoci, així com la forma de comprensió de la comunicació. Aquesta transformació mediàtica ha generat força controvèrsia en el debat públic. D'una banda, s'ha afirmat que els mitjans digitals faciliten una cultura més participativa (Jenkins, 2006); i de l'altra, que internet podria acabar diluint la cultura com l'entenem de manera àmplia. Un dels grans reptes que se'ns planteja com a comunicadors és tractar de comprendre l'abast d'aquests canvis i l'equilibri entre els mitjans de comunicació "vells" i els "emergents".
El consum habitual d'internet a Espanya se situa en un 76 % segons dades de l'estudi de febrer a novembre de 2017 de l'Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), essent el mitjà que més ha crescut en els darrers anys (vint-i-nou punts en els últims cinc anys) i el més consumit juntament amb exterior, només superats per la televisió.
Font: www.trecebits.com
L'actual confluència de mitjans ha provocat que el fenomen de la social tv adquireixi cada vegada més rellevància. Quintas i González-Neira (2014) afirmen que Espanya s'ha convertit en el líder europeu en televisió social en situar-se entre els cinc primers països del món en molt poc temps. Segons aquestes autores, l’èxit es deu a dos factors clau: d'una banda, l'elevat consum de televisió, dels més elevats de tot Europa; i d'altra banda, l'alta penetració dels dispositius mòbils, sobretot smartphones, ja que gran part de la connexió a les xarxes socials es realitza des d'aquest tipus de dispositius.
Segons dades corporatives de Twitter, un 74 % dels teleespectadors espanyols utilitza internet mentre veu la televisió, dels quals un 89 % utilitza Twitter de forma regular i un 74 % tuiteja mentre consumeix els seus programes preferits. Per als espectadors, aquesta xarxa social fa que l'experiència televisiva sigui fins i tot més entretinguda: un 78 % assegura que Twitter «fa que els programes de televisió siguin més divertits». Tenir una participació activa en un programa és una altra de les característiques més valorades pels usuaris. Un 46 % afirma que «el fa somiar» veure el seu tuit emès, llegit o respost en pantalla, o que un famós l’enllaci o retuitegi.
Podríem dir que Twitter s'ha convertit en una de les peces centrals de l'esfera pública digital (Deltell i Martínez-Torres, 2014). Una veu més crítica, De Ugarte (2014), afirma que Twitter i Facebook s'han vist afavorits pels grans mitjans de comunicació generalistes, ja que aquest tipus d'interacció ràpida i de naturalesa superficial, en què no cal tenir criteri propi, dificulta l’elaboració de contextos propis mitjançant la reflexió.
Des d'un altre punt de vista, D'heer i Verdegem (2015) reflexionen com les persones donen sentit a la programació televisiva a través de Twitter. Conclouen que els missatges de Twitter no són només reflexions sobre el contingut de la televisió, sinó també actuacions del jo. Aquests autors afirmen que la investigació futura de Twitter i televisió necessitarà entendre les convencions culturals que utilitzen les persones en els seus discursos sobre els programes de televisió. Per aquesta raó creuen que no hem de reconèixer els missatges de Twitter com reflexions sobre continguts televisius, sinó més aviat com una estratègia d'impressionar el món exterior, que es pot aplicar a mitjans de comunicació social en un sentit general. És per això que l'anàlisi mediàtica des de la perspectiva de les investigacions d'audiència tradicionals és necessària, però no suficient.
Bibliografia:
D’heer, E.; Verdegem, P. (2015). "What social media data mean for audience studies: a multidimensional investigation of Twitter use during current affairs TV programme". Information, Communication & Society, 18:2, 221-234.
De Ugarte, D. (2014). "Participación, adhesión e invisibilidad. La venganza de Habermas". Telos, 98, 97-99.
Deltell, L.; Martínez-Torres, A. (2014). "Los líderes en su maraña. Perfiles de los presidentes latinoamericanos en Twitter. Opinión pública y democracia deliberativa en la Sociedad Red". Telos, 99, 114-124.
Jenkins, H (2006). Convergence Culture: Where Old and New Media Collide. New York: New York University Press.
Jensen, K.; Helles, R. (2015). "Audiences Across Media. A Comparative Agenda for Future Research on Media Audiences". International Journal of Communication, 9, 291-298.
Quintas, N.; González-Neira, A. (2014). "Televisión social: Su potencial como medio publicitario en el mercado español". Telos, 99, 75-83.
Citació recomanada
MONTAÑA BLASCO, Mireia. #SocialTv: Twitter i el consum televisiu. COMeIN [en línia], febrer 2018, núm. 74. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n74.1811
Números anteriors
