Quan el 1997 Gari Kasparov va ser derrotat en un partit d'escacs per la supercomputadora IBM Deep Blue, els diaris de tot el món van retratar amb estupor el que llavors es va veure com un punt d'inflexió en la nostra relació amb les màquines. Per als neoludites del moment, era l'evidència que caminàvem a passos accelerats cap a un futur distòpic; per als amants de la tecnologia, la porta d'entrada a un augurat i lluent món nou.
Avui, més de dues dècades més tard, la intel·ligència artificial impregna la nostra vida quotidiana. Ja no ens sorprenen els automòbils sense conductor, els assistents virtuals, o els articles d'opinió escrits per ordinadors. En efecte, fa ja molt temps que sabem que els ordinadors ens superen en moltíssimes tasques i, tot i que les brúixoles i targetes postals puguin activar la nostra nostàlgia, és innegable que les tecnologies digitals han facilitat i millorat de moltíssimes maneres la nostra vida.
Els seus beneficis, no obstant això, no són ubics ni iguals per a tots. En els últims vint anys hem vist, per exemple, com el món del treball ha estat dràsticament afectat pels canvis tecnològics. Les taquilles buides dels punts de peatge són només un exemple de les reminiscències d'un passat recent que s’esvaeix enfront dels nostres ulls gairebé sense que ens n’adonem. I és que l'impacte de la tecnologia en l'ocupació de les actuals generacions va molt més allà de la desaparició de tasques mecàniques o repetitives, les quals s'agraeix que realitzi una màquina. L'automatització de grans projectes que fins ara havien estat realitzats per persones –la gestió d'informació, els processos de selecció per a un lloc de treball o fins i tot la redacció d'informes i articles periodístics– són ja una realitat més que palpable. En efecte, experts economistes en el món del treball estimen que els propers vint anys més de la meitat de totes les feines actuals seran realitzades per màquines, en un escenari on la tecnologia destruirà ocupacions a una velocitat més gran de la que és capaç de crear-les.
Per tot això, els joves que avui fan els seus primers passos en la formació universitària o al mercat laboral, tenen per davant un repte immesurable. Hauran d'obrir-se camí en un món on gran part de les tasques que avui realitzen persones, les faran sistemes intel·ligents de manipulació de dades. En aquest escenari hauran de viure, treballar i prendre decisions que segurament seran determinants per al futur de la nostra espècie. Les preguntes que ens planteja l'actual ecosistema tecnològic són tan complexes com importants: quines són les ramificacions ètiques de l'automatització? Quines són les conseqüències polítiques de la desocupació massiva? Com distribuir la riquesa en una societat digitalitzada i dominada per grans corporacions? Com revertir la cultura del creixement sense límits en un món de recursos limitats i cada vegada més escassos? I, sobretot, com fer-ho junts, compartint i cuidant el nostre planeta?
En un informe sobre el futur del treball molt interessant publicat l'any 2018 per la consultora PWC, es dissenyen quatre possibles escenaris de futur que es configuren des de la tensió entre corrents contraposats: col·laboració, individualisme, diversitat, homogeneïtzació, consumisme, sostenibilitat... Mons possibles en els quals convergeixen forces complexes, canviants i competitives. Pensar l'actualitat a partir d'escenaris de futur té el gran mèrit de recordar-nos que, com a espècie, tenim la possibilitat de triar entre possibilitats i camins diferents. Dit d'una altra manera, el nostre avenir dependrà en bona mesura dels marcs de coneixement i acció en els quals decidim moure'ns, i de les eleccions conscients que fem en el disseny i l'ús de les tecnologies que creem.
La supercomputadora d'IBM que va derrotar Kasparov a finals dels anys noranta va utilitzar processos molts menys avançats que els que fa possible avui la intel·ligència artificial i el machine learning. El seu funcionament es basava, fonamentalment, en sistemes de “força bruta”, capaços de calcular milers d'opcions possibles per a una jugada a gran velocitat. Anys més tard, Kasparov escriuria Deep Thinking, un llibre en què explica en primera persona aquesta experiència. Lluny del recel i/o l'ofuscació, el seu relat és una invitació a pensar els sistemes computacionals com a eines que emfatitzen un dels aspectes més poderosos de la humanitat: la nostra capacitat d'actuar efectivament al món i donar forma als nostres desitjos. Diu Kasparov: “El dia 11 de maig de 1997 no hauria de ser recordat com el dia en què una màquina va superar un home, sinó com el dia de la victòria dels enginyosos creadors humans de Deep Blue, de la ciència humana, de la creativitat humana i del meravellós procés humà de millorar les nostres màquines i les nostres vides”. Una mirada plena d'optimisme, possiblement ofuscada pels temps que corren. Que l'optimisme de Kasparov es faci realitat dependrà, en tot cas, de la nostra capacitat de pensar a fons sobre les nostres eleccions, i d'actuar en conseqüència.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. En escac. COMeIN [en línia], setembre 2019, no. 91. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n91.1962
