Les formes de depredació, persecució o perversió de l’activitat intel·lectual, científica o creativa en general continuen essent exercides des de posicions de domini o mitjanceres, però són cada vegada més sofisticades i van més enllà de la coacció o la simple acció de robar o d’apropiar-se d’idees o obres mitjançant la substitució, modificació o eliminació dels veritables autors.
Els que assistim com a testimonis dels efectes que ha tingut la COVID-19, ens quedarem amb la trista impressió que l’aïllament és la pena que reben les víctimes d’agents parasitaris, però també amb l’amarga sospita que aquells als que actualment enfoca la càmera de la història com a comandament de la crisi segurament no en són els darrers responsables però sí titelles d’aquells que sostenen posicions de poder extractives, també parasitàries, de recursos públics que haguessin ajudat a evitar el desastre.
I així, semblantment, el món l’habiten, d’una banda, els que fan i creen valor en silenci i, de l’altra, els que tan sols ho pretenen, això sí, amb els grans altaveus mediàtics dels que s’amaguen i realment se n’aprofiten. I enmig –o millor dit, apart– hi som la resta dels mortals treballadors, sense ofici ni benefici, víctimes indirectes de la desfeta.
En aquest enviliment també es debat actualment, i s’ha debatut tradicionalment, el talent davant dels seus depredadors, o la ciència i l’art davant de l’economia i la política.
Els artistes tenen competències i habilitats en bona part semblants a les dels científics, però diferents de les dels mercaders o dels polítics. Tenir talent per crear bellesa o idees útils per a un món millor permet una activitat més meritòria que la d’un mercader.
Un creador, com un investigador, és un artesà que arriba amb esforç a materialitzar una nova realitat, mentre que un mercader només l’hi adjudica un preu de mercat en tant que té un valor.
En l’era de les fake news i especialment en els països del sud d’Europa se’ns fa difícil explicar què fa exactament un polític –i estem temptats de pensar que més ens valdria un bon gestor eficient i transparent que algú selected-elected vociferant mentides–, però, en qualsevol cas, sí que tenim una intuïció bastant clara de com un polític tracta d’aprofitar el seu talent i el dels altres.
El problema, doncs, podríem dir, sembla que arriba quan els espais del talent, l’art o la ciència són envaïts per mercaders o polítics que en volen treure profit.
La història n’és plena. El setembre de l’any 2008 la revista History Today desvetllava en un article titulat “Who Invented the Telescope?” com la invenció del telescopi va ser a càrrec d’un modest òptic català, Joan Roget, que morí sense pena ni glòria, i com el seu invent fou adquirit a una subhasta a Barcelona en 1608. D’allà, l’aparell viatjà a Holanda on fou objecte d’una cadena d’apropiacions successives per part de Hans Lipperhey, Jacob Metius i Zacharias Janssen que pugnaren per adjudicar-se una invenció que, de fet, no era de cap d’ells.
La notícia històrica només fa que corroborar que la pràctica de la depredació científica o tecnològica no és nova. I, de fet, en molts sectors industrials, la gestió de la innovació ha esdevingut una ocupació més avantatjosa econòmicament que la innovació pròpiament.
La por i la coerció són els instruments habituals que exerceix el poder sobre científics i creadors. Per això, l’èxode d’intel·lectuals sempre ha estat associat a l’existència de governs totalitaris, com, per exemple, ha passat amb el cas de l’activista i artista xinès Ai Weiwei, i va passar durant el nazisme alemany o en temps de la inquisició espanyola.
Quan hi ha evidències de persecució o d’apropiació de talent és més o menys fàcil de demostrar-ho, però quan qui proveeix les evidències –en tant que ostenta el poder– és el mateix que exerceix la coerció és fa més difícil.
No és estrany que ara, segles després –gràcies a l’accés tecnològic a fons i a arxius internacionals–, historiadors de la literatura catalana comencin a descobrir com s’explica la estranya desaparició quasi abrupta d’autors d’obres en llengua catalana a partir de finals del segle XVI coincidint justament amb l’auge de la literatura castellana i de la Inquisició espanyola.
El desembre de l’any 2017, Plos One, la revista científica de la Public Library of Science (PLOS) publicava un interesantíssim article d’Eric A. Fong i Allen W. Wilhite amb el títol “Authorship and citation manipulation in academic research”, on s’explica la pràctica dels anomenats Citation Cartels, màfies creades al voltant de les citacions científiques, que consisteix, entre altres fórmules, en la subtil coacció que alguns editors de revistes exerceixen sobre els autors per afegir citacions encara que no siguin pertinents per a la seva obra.
El catàleg de les fórmules de depredació, persecució o perversió del talent és bastant extens en el món cientificoacadèmic, especialment perquè està sotmès a la màxima de “publish or perish”. Entre aquestes pràctiques es poden destacar: l’esmentada generació artificiosa de xarxes de citacions, la inclusió forçada de coautors, les diferents formes de plagi –afusellar o versionar continguts d’altri–, la incorporació d’acadèmics a comitès editorials o el finançament de publicacions científiques a canvi de la possibilitat de publicar-hi.
Les comissions de doctorat de les universitats o les agències d’avaluació de l’activitat científica tampoc estan exemptes d’aquestes pràctiques. De vegades, els membres que les integren s’hi proposen amb intenció –diríem– d’utilitzar la seva posició per a beneficiar-se, per afavorir alguna opció o amb la finalitat d’obtenir algun tipus d’avantatge o acreditació. En aquests entorns, quan entren en dinàmiques corruptes, el talent de les víctimes s’explota o s’acaba convertint en una molèstia, i en conseqüència, fuig o és expulsat.
Si hem començat amb la tragèdia de la COVID-19, volem acabar amb una nota d’humor de la mà de la novel·la The 2 ½ Pillars of Wisdom d’Allexander McCall Smith, una divertidíssima lectura plena de paròdies sobre un extens catàleg d’aquestes males pràctiques en l’àmbit acadèmic i científic. En un passatge de l’obra, quan el protagonista Dr. Von Igelfed s’enfronta al Dr. Vogelsang per la seva tendència a publicar articles basats enterament en els seus, la resposta de Vogelsang és aquesta: “The paper will achieve a far wider readership under my name than under the name of an unknown”.
Citació recomanada:
CAVALLER, Victor. El talent i els seus depredadors. COMeIN [en línia], juny 2020, núm. 100. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n100.2044.
