Els selfies són molt perillosos. Terribles. Una de les manifestacions més recents de la seva perillositat és que són la causa del contagi de polls entre els nens, ja que apropen els seus caps excessivament per entrar en l'enquadrament de la càmera (i és molt pitjor si utilitzen Instagram, el format del qual és quadrat i l’espai més estret que en un format apaïsat).
He de reconèixer que quan vaig escoltar la notícia en diversos telenotícies em va produir certa hilaritat. Tanmateix, si ho mirem amb una mica de perspectiva veiem que això és, simplement, una expressió més de la consideració negativa que es té de la pràctica, especialment en els mitjans de comunicació tradicionals. Per què aquesta voluntat de desacreditar i imbuir de perillositat una pràctica social d'aquest tipus?, quines són les idees o assumpcions que hi ha al darrera d’aquesta interpretació?
En un article anterior apuntava les definicions principals del selfie, així com els reptes metodològics que es podrien plantejar en el context d'una investigació que hem començat a realitzar sobre el selfie i les narratives personals. Com comentava en aquest article, una de les primeres lectures de la pràctica del selfie va ser considerar-la una expressió narcisista, que fomenta el culte al cos i l'egocentrisme, i que fins i tot provoca o empitjora problemes psicològics, especialment en els col·lectius més vulnerables. Si bé és cert que per als joves i adolescents la imatge pròpia juga un paper fonamental, i si tenim en compte que el selfie és una pràctica molt feminitzada, aquest podria ser un element a considerar a l'hora d'interpretar les seves pròpies narratives i no tant una estigmatització a priori.
De fet, encara no hi ha gaires estudis sobre el selfie que justifiquin una valoració en termes tan negatius com els que es presenten en determinats articles en la premsa espanyola. Només cal fer una ullada als articles publicats al diari El País sobre el tema, on prima -pràcticament en tots- una interpretació narcisista del selfie, expressada en un to decadent, de profecia postmoderna autocomplerta (i de vegades autocomplaent) i que posa sobre la taula vells temes dels passats anys 90, quan van aparèixer els primers xats i es podien establir relacions socials mitjançant la tecnologia. Com a contrapunt, aquesta visió tan negativa no s'aprecia en altres mitjans estatals, com El Mundo, o mitjans internacionals, on l'aproximació és més superficial o humorística.
A més de les visions postmodernes sobre la identitat i els mitjans de comunicació, poden tenir influència en aquesta valoració negativa del selfie els anomenats 'moral panics' o les pors relacionades amb la tecnologia, aplicades freqüentment als videojocs, i sempre fonamentades en qüestions de tipus ètic. Tot i que molts treballs d'investigació des de les ciències socials, dels anys 90 i 2000, han demostrat relacions amb la tecnologia molt més variades i constructives, amb l'aparició del selfie van reaparèixer aquestes interpretacions per un període breu, ja que, actualment, la investigació acadèmica sobre els selfies se centra en altres aspectes que apunten just en una direcció contrària, i amb les què compartim el mateix punt de partida en el nostre projecte.
En el projecte "Selfiestories i personal data" entenem el selfie com l'expressió d'una narrativa personal, que es construeix en les xarxes socials com a part de la vida quotidiana. No està aïllat, per tant, del context d'aquells que el practiquen (per això és necessària una visió tant qualitativa com quantitativa). Dins d'aquest plantejament, al llarg dels mesos següents ens agradaria precisament descobrir les múltiples narratives que es poden generar mitjançant les imatges d'un mateix, els comentaris, hashtags, likes, etc., amb mètodes variats que aniré comentant més endavant.
Més específicament, ens interessa aprofundir en aquells aspectes performatius que poden esdevenir aproximacions al selfie alternatives a la visió individualista i que utilitzen aquest tipus d’imatges per a la mobilització social o el compromís amb diferents causes. En aquest sentit, és molt interessant trobar iniciatives d'investigació a nivell internacional que també treballen en aquesta línia, com el congrés Selfie citizenship, que tindrà lloc properament a Manchester, i que està centrat en usos del selfie vinculats a la política i l'activisme social. Altres visions alternatives de l'ús del selfie les trobem en les accions reivindicatives dels propis usuaris, com les dels col·lectius transgènere, la presència d'imatges de dones de color a les xarxes socials, o reivindicacions de la lletjor des d'un punt de vista estètic (tema molt present en l'art contemporani).
Tenint en compte aquestes premisses, he fet una petita recerca per l'aplicació web d'Instagram, on he pogut descobrir algunes tendències suggeridores en l'ús del selfie que es basen justament en combatre i desmuntar, de manera conscient, la visió individualista del terme i utilitzar-lo amb fins oposats, a favor de causes col·lectives. Una de les etiquetes que s'utilitza de manera recurrent en aquest sentit és #unselfie o #UNselfie. L'he trobat relacionada amb diferents campanyes vinculades a UNICEF, altres ONG o accions solidàries en general, com la de la Western Illinois University, encara que és possible que aquesta etiqueta també sigui utilitzada com a marca personal que identifica algú amb determinats valors. Altres variacions en l'ús de diferents etiquetes que reflecteixen un posicionament determinat sobre el selfie serien, per exemple, #nomakeupselfie (selfie sense maquillatge) o #nomakeupselfieforcancer (selfie sense maquillatge pel càncer), amb una identificació més clara amb la causa de la malaltia. Encara hem d'investigar per relacionar totes aquestes imatges amb les històries que expressen, i veure quina relació tenen per tal de comprovar si, efectivament, podem parlar d'una expressió de la persona del segle XXI compromesa, l'ús de la tecnologia de la qual no suposa una mera contribució al narcisisme en la societat actual.
Aquesta consideració, per descomptat, no elimina ni substitueix una visió més individualista que podem trobar d'una manera més clara en selfies de celebrities (sigui o no producte del seu propi màrqueting) i seguidors, però això serà el tema d'un altre article. En qualsevol cas, a allò que ens ajuda la investigació és a entendre la realitat de manera complexa, tot i la rapidesa amb la qual la tecnologia i els seus usos socials canvien.
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. Entre el narcisisme i l'activisme: visions del selfie. COMeIN [en línia], març 2015, núm. 42. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n42.1522
