Una nova esperança: cultura popular, resistència i l'inici de l'era Trump

Milers de pancartes i símbols van poblar els carrers de les principals ciutats nord-americanes el passat 20 de gener durant l'anomenada 'Marxa de les dones', una massiva acció de protesta davant les propostes polítiques, les formes i l'actitud del, des d'aquest dia, president dels Estats Units, Donald Trump. Encara que el més cridaner hagin estat els ja històrics barrets de llana rosa amb orelles de gat exhibits per moltes manifestants, els pussyhats, una presència em va cridar poderosament l'atenció: els cartells amb la imatge de l'enyorada i molt vívida encara princesa Leia, convertida en símbol feminista i de resistència davant l'emergència d'un Imperi supremacista blanc i ultradretà, en el qual l'Emperador no és ni tan sols el seu rostre més temible.

 

Per descomptat, Leia ha estat present en els cors de moltes persones després de la mort de l'actriu i escriptora Carrie Fisher el desembre passat, però també per la recuperació de la seva imatge més icònica, la qual lluïa en l'inici del primer film de la saga Star Wars i que es va recrear digitalment al final d'un nou film, Rogue One: una història de Star Wars (2016). D'una banda, doncs, el personatge de la princesa Leia connecta de manera molt directa l'actualitat amb la cultura popular i la cultura de les celebritats, després dels sentits homenatges de diferents personalitats del món de l'espectacle que van succeir a la inesperada mort de Fisher en un any particularment trist (i que encara ens donaria en pocs dies noves desagradables sorpreses amb la mort de la mare de Fisher, l'actriu i cantant Debbie Reynolds, i la del també cantant George Michael). A més, el personatge a tornat a la primera línia de l’actualitat per l'omnipresència a les sales de cinema de Rogue One, part preqüela d’Episodi IV: Una nova esperança (1977) i part spin-off de l'univers galàctic. Rogue One no ha estat només una presència omnipresent com a producte de consum massiu en aquestes passades festes de Nadal: alguns analistes s'han apressat a destacar les seves connotacions polítiques,  quelcom estrany de veure en els films de Hollywood recents. A Rogue One, un equip multicultural de rebels liderat per una dona arrisquen les seves vides al límit en una missió clau per aixecar una desgastada i desunida Resistència davant el poder del cada vegada més fort (i blanc) Imperi Galàctic. Exagerat? Possiblement no, des del moment en què membres destacats de l'extrema dreta nord-americana (la que s'anomena ara 'Alt-Right') van impulsar un boicot al film, mitjançant  l’explícit hashtag #DumpStarWars.

 

En una nova connexió, va ser de fet Mark Hamill, el cèlebre Luke Skywalker i company de repartiment de Carrie Fisher en la saga galàctica, qui ha destacat com a homenatge a la figura i les idees de l'actriu algunes de les pancartes amb la imatge de Leia. Hamill és un dels molts artistes que no només han explicitat obertament la seva oposició a Trump, la seva ideologia i les seves promeses electorals (que començaran previsiblement a convertir-se en polítiques de govern) sinó que també han llançat visions paròdiques del personatge, sent la més popular la imitació a càrrec d'Alec Baldwin per Saturday Night Live. Hamill ha convertit en virals els enregistraments en àudio de tweets de Trump com si fos el Joker, un dels principals dolents de Batman, i personatge al qual Hamill ha prestat la seva veu en diferents sèries d'animació i videojocs durant anys. Sense sortir de Batman, el seu univers de malvats s'ha fet present, també, no només a través de paròdies, sinó en els propis discursos de Trump, com l'altament esmentada coincidència entre una frase del discurs inaugural i una línia de diàleg pronunciada per Bane, el principal enemic de Batman en el film El cavaller fosc: la llegenda reneix (2012), quan tots dos exclamen amb vehemència "... i retornant-vos el poder a vosaltres .... el poble ". Si coneixeu el film, la coincidència no deixa d'afegir noves capes sinistres a un personatge, Donald Trump, qui, de fet, prové també de la cultura de les celebritats (no en va ser l'amfitrió del programa The apprentice, el que ha estat clau en la seva projecció pública).

 

Sens dubte, sembla que ens trobem a les portes d'un intens ressorgir de l'activisme polític als Estats Units de la mà de molt col·lectius diferents i el suport d'actors, músics i altres personalitats del món de l'espectacle. Aquest emergent moviment connecta amb l'onada de protestes pacifistes i pro-drets civils en contra de les polítiques de Nixon i la guerra de Vietnam a finals dels seixanta (un exemple que em va tocar la fibra va ser veure a la jove banda punk americana Sleater-Kinney obrir una recent actuació amb una versió de la cançó de Creedence Clearwater Revival Fortunate Son, de 1969, tot un himne reivindicatiu), però adquirirà sens dubte noves formes, com ja s'ha pogut observar a través de l'ús de les noves tecnologies com a massiva plataforma de difusió (destaca per exemple l'èxit de les emissions en directe de les protestes a través de Facebook). En aquesta nova etapa, la cultura popular està ja jugant i seguirà jugant un paper fonamental (veure també la recent campanya de reminiscències cinematogràfiques #freemelania). I si fem una ullada al que està passant i pot seguir passant a Europa (una entusiasta Marie Le Pen s'està aficionant a creuar l'Atlàntic per prendre bona nota), més val que comencem a treure al carrer la nostra cultura popular, sigui la pròpia o la que vulguem fer nostra. La necessitarem, perquè parafrasejant l'exclamació de Rick, l'immortal personatge de la mítica sèrie de televisió The Young Ones, en veure’s amenaçat per un vampir blanc sud-africà, "només la cultura popular ens pot salvar ara!" .

 

 

Grey, Emma. (2016). The Alt-Right Hates Rogue One, Because of Course It Does. Wired (Culture), 14 de desembre de 2016. 

 

Herrera, Raquel. (2017). El livestreaming como herramienta clave de comunicación para acontecimientos culturales y políticos en 2017. Linkedin, 22 de gener de 2017.  

 

Jamieson, Amer; Slawson, Nicola; Khomami, Nadia. (2017). Women 's March events take place in Washington and around the world - as it happened. The Guardian, 22 de gener de 2017. 

 

 

Creedence Clearwater Revival: Willy and the poor boys (1969). 

 

Sleater-Kinney: versión de Fortunate Son.

 

The Damned: Vídeo nasty (tal com apareix en la sèrie de la BBC The Young Ones).