Posem sobre la taula el títol Bodas de Sangre i et demanem que sense pensar ens diguis els dos-tres colors que t’evoca. Ja? Com la majoria dels entrevistats segurament deus haver apostat pel vermell i el negre (i com a molt, i amb timidesa, el blanc), tant coneixent la trama de l'obra com si únicament t'has deixat dur pel que el títol suggereix o inspira. El pes sens dubte se l'emporta el vocable sang, vermell intens i líquid, que alhora evoca alguna cosa fosca, sinistra.
Aquest mateix joc cromàtic és el que habitualment hem vist en els cartells anunciants dels diferents muntatges d'aquest text de Lorca. Alguns d'ells amb una estètica més clàssica, usant una mera fotografia de repartiment.
Cartells de ‘Bodas de sangre’. Muntatge dirigit per José Saiz, 2015
Altres en canvi fugen de la representació fotogràfica per utilitzar recursos diferents, com ara la il·lustració. Aquests exemples utilitzen formes icòniques (objectes o elements destacats), i fan ús de metàfores, encara que sense deixar de banda l’abans esmentada selecció de colors.
Cartell de ‘Bodas de sangre’. Muntatge dirigit per Melvin Méndez, 2009
I després trobem els cartells del Centre Dramàtic Nacional (CDN), que des de l'any 2006 són una rara avis en la cartelleria teatral produïda fins a aquest moment i que va suposar un abans i un després pel que fa a la identitat visual de la institució. Per això no és estrany que Bodas de sangre es presenti d'un trencador i alegre color rosa que contrasta amb el ram de flors (símbol de fertilitat i bons auguris) cap per avall advertint de la tragèdia (i si ens hi fixem, jugant a través de les formes, a ser vestit de núvia). En aquest cartell s'explica com en el text teatral no es llançarà el ram, no hi haurà un futur casament, sinó que hi haurà un fatal desenllaç fruit d'insanes passions. I serà mitjançant una imatge simple, neta, però alhora discorreguda i carregada de significat.
Cartell de ‘Bodas de sangre’. Muntatge dirigit per Pablo Messiez, 2017
Es tracta de la proposta del dissenyador Javier Jaén que dona continuïtat al joc de metàfores visuals que el CDN va començar fa dotze anys amb una sèrie d'encàrrecs a diferents artistes per dur a terme la conceptualització dels cartells dels muntatges teatrals d'aquesta institució que en breu compleix quatre dècades de vida.
El CDN és un centre de creació teatral que compta amb un públic fidel, de ment oberta i consumidor habitual de cultura, capaç de llegir aquestes propostes enginyoses i minimalistes que ens acosten un teatre diferent. Aquestes propostes serveixen alhora com a exemple de la interacció de diverses disciplines que uneixen forces per tal de destacar i diferenciar-se de les seves anàlogues. Així doncs veiem com matèries com el dibuix, el disseny, la fotografia, el collage, la literatura o la pintura s'uneixen per donar força a les arts escèniques a través de cartells amb gran capacitat comunicativa. El resultat és una identitat definida amb estil propi i una sagacitat refinada, que pren la semiologia com a pretext de creació.
No obstant això, l'ús de la metàfora i la poètica de la imatge simbòlica no és una cosa nova. Podem remetre'ns als treballs de Man Ray, Daniel Gil o Chema Madoz, creadors pertanyents a tres èpoques diferents però que conflueixen en la seva forma de plantejar una nova visió de l'objecte quotidià i els nous significats subjacents a aquest. Tant en àmbits més artístics (com és el cas de Ray o Madoz) com en entorns més aplicats com la il·lustració de cobertes de llibres (Gil) trobem en aquests autors clars antecedents del treball objectual utilitzat en els cartells del CDN.
Man Ray. ‘El violí d'Ingres’ (1924)
Daniel Gil. Coberta per a Alianza Editorial (1979)
Chema Madoz. Sense títol, sèrie ‘El viajero inmóvil’ (2016)
En el cas del CDN, aquestes construccions que encisen i burlen l'imaginari a parts iguals es van donar fonamentalment amb Isidro Ferrer, Premi Nacional de Disseny (2002) i Premi Nacional d'Il·lustració (2006). Aquest va participar en la creació dels dissenys de vuit temporades conferint als cartells del CDN certa línia formal que s'ha mantingut tot i el canvi de direcció del centre i del relleu d'artistes. En aquests cartells, Ferrer combina objectes i elements simbòlics per aconseguir nous significats i connectar així amb l'espectador d'una manera efectiva i audaç.
Isidro Ferrer. Cartell per a ‘Rey Lear’ (temporada 2007-2008)
Isidro Ferrer. Cartell per a ‘Drácula’ (temporada 2015-2016)
El CDN aposta per muntatges que arrisquen en la posada en escena, premissa que traslladen també als seus cartells. I és que al final, el disseny i el teatre no estan tan lluny un de l'altre. De fet el propi Isidro Ferrer és graduat en art dramàtic i escenografia. És també el cas de Cecilia Molano, una altra de les artistes vinculades al centre, que abans de dissenyadora gràfica era escenògrafa i que apunta que «la filosofia de les dues disciplines al final és la mateixa». Així ho suggereix també l'actual director del CDN Ernesto Caballero (que és al seu torn dramaturg i director d'escena), per al qual «el dissenyador de cartells de teatre és un dramaturg, un director d'escena gràfic». El dissenyador gràfic es converteix així en el responsable de seduir-nos, de despertar la nostra curiositat i suggerir una experiència.
De la mateixa manera, el cartell ens convida a anar al teatre com abans ens convidava a formar part de la revolució (cartelleria cubana de la dècada dels seixanta) o mobilitzar-nos, a lluitar per una causa (cartells dels dos bàndols durant la Guerra Civil espanyola). Avui tot i que la lluita és una altra, la vocació de la cartelleria i el disseny de fer-nos despertar, de mirar amb uns altres ulls i acostar-nos noves propostes creatives segueix sent la mateixa.
Citació recomanada
MARTORELL, Sandra; SANCHÍS, Álvaro. Dramatúrgia gràfica: l'aposta de disseny del Centre Dramàtic Nacional. COMeIN [en línia], juny 2018, núm. 78. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n78.1841
Álvaro SanchisDissenyador i professor de la UPV
Números anteriors
Comparteix
