De l'aula UOC a la política de Colòmbia: una experiència educativa

Dins del pla d’estudis del grau de Comunicació de la UOC, Estructura de la comunicació és una assignatura obligatòria, de caire teòric, en què es connecten temes de rellevància amb l’àmbit de la comunicació, molt especialment la divisòria digital, l’educació mediàtica, el periodisme en el context 2.0 i la política informacional.

 

Entenem per política informacional el conjunt de pràctiques de partits i candidats, mitjans de comunicació i ciutadania entesa com a possible electorat, en el context de la societat informacional que va descriure Manuel Castells a finals del segle passat, i vigent avui en dia. La política informacional no és només la de les eleccions cada quatre anys, el bipartidisme i els grans mítings, sinó també la de la democràcia participativa o fins i tot directa, els tuitaires influents o les rodes de premsa retransmeses per Facebook.

 

En aquest sentit, des de fa diversos semestres hem orientat la darrera activitat o PAC 4 d’Estructura de la comunicació cap a la comunicació política, especialment generant debat a les aules sobre les persones i els temes que us he avançat prèviament. 

 

Aprofitant aquest vessant polític, la professora responsable de l'assignatura, Candela Ollé, em va demanar fa cinc anys si podia escriure una crònica del cicle «Ciutadania, internet i democràcia» que havia tingut lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i la vaig publicar a la revista COMeIN dels Estudis d’Informació i Comunicació de la UOC amb el títol «Una nova esfera pública?».

 

Acostumada a compartir les meves publicacions a les xarxes socials com a part de la meva marca personal, vaig difondre «Una nova esfera pública?» sobretot en els meus perfils de Facebook i Twitter i en grups especialitzats de comunicació, acadèmia i ciències socials. La publicació va captar l’interès de l'aleshores professor de Dret de la Universidad del Rosario, en Luis Fernando Sánchez, que en aquella època estava iniciant la seva tesi sobre dret i hacktivisme.

 

Durant el lustre posterior, en Luis Fernando i jo hem estat connectats virtualment per Facebook, correu, i a través de la seva tasca com a docent: vaig oferir una conferència sobre ciberdemocràcia i ciberpolítica als seus estudiants del Rosario gravant-me per YouTube, vaig participar com a tribunal de la seva tesi doctoral per Skype, i de nou vaig col·laborar com a ponent virtual del Simposio Internacional de Participación Política y TIC quan en Luis Fernando va ser nomenat degà de la facultat de Dret de la Universitat d'Ibagué.

 

Finalment, durant la primavera d’aquest 2018, vaig rebre una invitació oficial de la Universidad d'Ibagué com a professora convidada de la seva escola internacional d’estiu per oferir un curs intensiu (trenta hores!) de comunicació política als seus estudiants de Dret. Per dinamitzar aquest curs, vaig optar per una introducció teòrica sobre comunicació i política 2.0, seguida d’un projecte pràctic. Dividits en grups, els vint-i-dos matriculats havien de basar-se en la realitat local (ciutat d’Ibagué, partits polítics colombians) per inventar-se candidats polítics i joves votants ajudant-se d’eines de management i disseny com són la DAFO, el mètode Personas i el mapa d’empatia, i presentar l’estratègia digital a xarxes socials del candidat cap al jove votant.

 

Les eines per desenvolupar els projectes van ser molt ben rebudes pels joves estudiants de Dret, i crec que els van ajudar a treballar la creativitat sense deixar de basar-se en la seva realitat sociopolítica i el seu domini previ de les xarxes socials. Confio poder tornar a utilitzar aquestes eines i enfocaments dins i fora de la UOC en un futur ben pròxim.