El plaer de crear

Estic asseguda sobre el travesser d’una lletra hac immensa, capitular. Bellugo els peus com en un gronxador, mentre observo el mar aparentment calmat de les paraules alineades que m’esperen allà a baix. No sé què em trobaré, però quan baixi em submergiré en cada detall, em fixaré en l’ordre dels adjectius, en els punts i coma que ja no veu ningú, i tant de bo pugui lliscar pel traç d’alguna il·lustració com si fos un tobogan.

T’has posat alguna vegada en la pell d’algú que es dediqui a qualsevol disciplina creativa? Has intentat entrar en el seu treball per comprendre’l? Solem sentir-nos lilliputs davant les obres (llegiu: llibres, quadres, fotografies, dissenys, pel·lícules, cançons, còmics, anuncis, etc.) que ens agraden i pensem que els seus creadors o creadores estan dotats d’alguna habilitat especial. I sí, en tenen.

Després d’analitzar 91 de les persones més creatives i innovadores del món en diferents camps (escriptura, pintura, ciència, art dramàtic, etc.), el catedràtic de Psicologia i Educació de la Universitat de Chicago, Mihaly Csikszentmihalyi, va concloure que hi havia un tret en comú en totes elles:

«A les persones creatives els encanta allò que fan. […] No és el que fan, sinó com ho fan. […] Han d’haver desenvolupat un sistema nerviós en què el descobriment denovetats estimula els centres de plaer situats en el cervell» (Csikszentmihalyi, 1998).

Dit d’una altra manera, a les persones creatives els encanta el paper en blanc i tot el que faci olor de nou. Són receptives a qualsevol estímul i senten plaer quan el seu cervell comença a connectar referències, records, idees… per tal que sorgeixin noves combinacions.

Pensar creativament és una activitat autotèl·lica perquè mentre té lloc es gaudeix de l’experiència en si mateixa. No és res d’extraordinari: l’esport sol ser també una activitat autotèl·lica quan no hi ha més raó per practicar-lo que la mateixa experiència que proporciona.

De mitjana, un 40% del nostre temps desperts el dediquem a tasques «de manteniment» que són purament exotèl·liques (dutxar-nos i vestir-nos un dia normal i amb presses, menjar per necessitat, netejar la casa, etc.), així que dedicar una estona cada dia a petites creacions quotidianes ens ajudarà a entrenar aquesta habilitat tan especial que tenen les persones creatives i que tu també tens.

J.P. Guilford va demostrar que la creativitat necessita una certa intel·ligència, però no gaire, necessàriament. Segons la teoria del llindar, quan el coeficient intel·lectual està per sota de 115 es pot veure limitada la creativitat, però, quan se supera, la creativitat es mostra com una dimensió independent. Ser molt intel·ligent no implica ser més creatiu/va.

Així doncs, per tenir bones idees cal tenir més actitud que aptitud. I dedicar-hi moltes hores. Crear és fruit de pensar, pensar, pensar… Pensar des de diferents perspectives i «esprémer el cervell fins que et faci mal» (com fa dir Carlos Ruiz Zafón a un dels personatges de la seva novel·la El joc de l’àngel).

Però no parlàvem del plaer de crear? Sí, per descomptat, i el plaer ho compensa tot, però no ens enganyem: el procés creatiu té molts moments i també podríem escriure sobre:

El dolor de crear.
El terror de crear.

I de:

La incontinència de crear.
La felicitat de crear.

…

Si t’interessa algun d’aquests temes, només m’has d’escriure i li dedicaré un nou article en aquesta revista.

Però ara et convido a fer una pausa creativa i a escriure tu el conte sobre el qual estic asseguda. És fàcil començar, deus haver vist i utilitzat aquesta fórmula centenars de cops: «Hi havia una vegada…».

Si me l’envies, tu hauràs sentit el plaer d’escriure’l i jo l’immens plaer de baixar d’aquesta hac i llegir-lo sencer i amb deteniment.

Per contactar:

ssivera@uoc.edu

Per saber-ne més:

Csikszentmihalyi, M. (1998). Creatividad. El fluir y la psicología del descubrimiento y la invención. Barcelona: Paidós.