Número 120 (abril 2022)

Gallardo, retrat intermitent de la modernitat democràtica

Ignasi Gozalo Salellas

Si la mort de José Pérez Ocaña, Ocaña, interrompia el retrat més radical de la Transició espanyola l’any 1983, quasi quaranta anys després, els adeus de Miguel Gallardo i de Pau Riba segellen una etapa a Barcelona i a l’Estat espanyol narrada per l’underground cultural. Es resisteixen a l’epitafi definitiu unes poques figures com Nazario Luque Vera, Nazario.

El dia 21 de febrer de 2022 moria a Barcelona Miguel Gallardo d’una malaltia al cervell que s’enduia una figura cabdal de la cultura nacional durant el període democràtic. En un destí cruel, el seu cervell ha posat fi a una ment insaciable que ni la desmemòria amb el passat ni la banalització del present de la modernitat democràtica van poder apaivagar. L’eufòria que va inundar els anys vuitanta –de l’èxtasi preolímpic a l’hecatombe del Fòrum 2004– va ser una maquinària de destrucció massiva de la creativitat underground que, com diria Manuel Vázquez Montalbán, vivia millor contra Franco. D’Ocaña a Pau Malvido, de Mercè Pastor a Pepe Sales, la desgràcia es va anar vestint de diferents textures: d’infortuni, de drogues, de pobresa endèmica, de marginalitat. L’exuberància creativa dels moments inicials de la Transició –la droga, el subidón– sovint no va preveure l’imminent buit que Teresa Vilarós va definir com el «mono del desencanto» (Vilarós, 2018).

 

No parlem d’un artista. El llegat de Gallardo no és una obra, sinó un testimoniatge d’èxit gràcies a allò que ell mateix va definir com l’habilitat del tradujante capaç de dir amb imatges allò que circula en la societat sense haver trobat les paraules. La seva capacitat de transformisme formal, tècnic i temàtic, passant del còmic brutalista underground d’El Víbora a la il·lustració universal per a les pàgines de The New Yorker, The New York Times, The Washington Post o La Vanguardia, confirma que la millor crònica d’un país, Espanya, i de la seva transformació fins a l’abisme l’han fet els artistes i no pas els historiadors. La historiografia n’ha fet la crònica a quaranta anys vista, com hem comprovat al llarg de l’última dècada (Ruiz-Huerta Carbonell, 2013; Monedero, 2017), mentre que els creadors l’han esculpit a temps real (Luque, 2016). Les imatges que ha produït aquest llarg temps d’utopies, innovacions i oblits són la millor eina avui per a una anàlisi amb perspectiva de tot el període.

 

Vivència i narració d’un temps es fusionen en Gallardo en múltiples formats: còmics, llibres, portades, cartells, il·lustracions, animació. Cada format, cada estil i cada materialitat pels quals Gallardo va transitar durant els darrers quaranta-cinc anys contribueixen al seu torn a entendre el recorregut d’una obsessió col·lectiva, quasi esquizofrènica, pel somni de la modernitat. Així, la seva creació travessa una Transició salvatge (amb el còmic underground), uns anys vuitanta entre la ressaca transicional i la recerca de la modernitat (de les revistes als cartells festius), els noranta abocats a la depressió postolímpica (per a ell, l’abandó de l’escena local i un gir cap als mitjans de comunicació globals), uns 2000 que reclamaran una nova i íntima honestedat (amb la renovació del gènere de la novel·la gràfica que representarien les dues obres de Gallardo sobre el seu pare, Francisco, i la seva filla María) i fins als últims anys de crisi, retrobaments i dolor.

 

Un creador personal i heterogeni

 

Gallardo traça el seu recorregut personal i creatiu per un temps difús, de vegades imprudent i sovint paradoxal, des del vertiginós underground fins a una modernitat kamikaze que arrasa les comunitats alternatives durant els vuitanta i noranta, per mitjà de l’empatia i la proximitat testimonial. Gallardo retrata tant el lumpen barceloní encarnat en un quinqui fugat del frenopàtic, en Makoki, com ens comparteix les ferides emocionals del seu pare, exemple familiar dels perdedors de la Guerra Civil i víctima dels camps de concentració francesos (en què destapa, l’any 1997, a Un largo silencio, una enorme vergonya col·lectiva). Ens narrarà també el seu creixement com a pare per mitjà de la seva relació amb la María, filla autista (primer, en el llibre María y yo i, posteriorment, en un film documental) i ens obrirà les portes, en un honest soliloqui sobre el destí, a la seva malaltia mortal, el càncer, a Algo extraño me pasó camino de casa. La fluïdesa amb què va enllaçar períodes creatius va generar una estela entre generacions que en garanteix avui una enorme actualitat creativa. No serà l’autor d’una sola generació, sinó el fil conductor d’un llarg esdevenir col·lectiu. Ell mateix va definir el seu gran personatge, Makoki, com «una llegenda que connectava amb la nostra generació i que va impactar un parell més de generacions de germans menors».

 

 img-dins_article-gozalo120a

 

 

 

 

 

 

 

‘Makoki’, ‘Un Largo Silencio’ i ‘María y Yo’, tres obres que expliquen tres estats d’ànim col·lectiu del període democràtic espanyol

Font: https:miguel-gallardo.com

 

Allò que connecta tota la seva obra és una fina mirada, transformadora i irònica, però que no es pren gaire seriosament a si mateixa, i que es mostra sensible a totes les formes de diferència: les minories culturals, les heterodòxies socials, els derrotats, les identitats impures, les condicions especials o les ideologies més punk. Tot i això, també va ser autor premiat. El Premi Nacional de Còmic de Catalunya per María y yo dignifica no sols la seva obra, sinó una societat sovint injusta amb les obres en vida. Amb el pas del temps, els grans reconeixeran el seu Makoki com la millor crònica de la Transició i els joves el descobriran com una eina per entendre’ns millor com a societat complexa. Supervivent de l’underground, Gallardo representa un tens equilibri entre llibertat creativa i eficiència comunicativa, en un espai gens senzill en què la radicalitat fuig de la marginalitat. Des de Disco Express, Star o El Víbora, del qual fou membre fundador, fins a The New Yorker, sempre va ser amo i senyor de les seves històries. Si eren seves les vivències, ho serien també les formes de narrar-les.

 

 img-dins_article-gozalo120b

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les seves il·lustracions van des del còmic popular (‘El Víbora’, a l’esquerra) fins a les portades per a revistes d’alta cultura (‘The New Yorker’, dreta)

Font: ‘El Víbora’ i ‘The New Yorker’

 

Aquell noiet arribat de Lleida a la Barcelona dels anys setanta trencarà des de ben aviat les barreres formals, narratives i de relat que sovint s’autoimposen les arts aplicades. Gallardo ens anima a no categoritzar l’art en compartiments. Combinant tota mena de materials, teles i fils per vestir des de senyores de la Diagonal fins a quinquis del Raval, Gallardo és tal vegada qui millor ha cosit i donat forma a la nostra modernitat. La clau? Disposar i fer ús del més variat i complet calaix de sastre.

 

Per saber-ne més:

GALLARDO, Miguel (2007). María y yo. Astiberri Ediciones.

GALLARDO, Miguel (2012) (2a edició). Un largo silencio. Astiberri Ediciones.

GALLARDO, Miguel (2020). Algo extraño me pasó camino de casa. Astiberri Ediciones.

LUQUE, Nazario (2016). La vida cotidiana del dibujante underground . Editorial Anagrama.

MONEDERO, Juan Carlos (2017). La Transición contada a nuestros padres: Nocturno de la democracia española . Catarata.

RUÍZ-HUERTA CARBONELL, Alejandro (2013). Los ángulos ciegos. Biblioteca Nueva.

VILARÓS, Teresa (2018) (2a edició). El mono del desencanto: una crítica cultural de la transición española (1973-1993). Siglo XXI.

 

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. Gallardo, retrat intermitent de la modernitat democràtica. COMeIN [en línia], abril 2022, no. 120. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n120.2228

còmic;  art;  creativitat; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???
Articles relacionats