El duet Twitter-Musk no para de donar-nos titulars. El perill de fer fallida tècnica per la reducció de treballadors experts en infraestructura tecnològica és l’últim capítol d’una curta però intensa història de terror de l’era d’internet: el pànic de la pèrdua de la memòria digital, tan poc atesa en aquests temps de condició efímera en què la immediatesa, la fugacitat i l’acceleració s’imposen.
Dotze anys després de l’inici del projecte, l’any 2017, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units –amb més de 173 milions d’articles i llibres, i quasi 1.400 quilòmetres de prestatgeries, és la biblioteca més gran del món–, donava per acabat el seu projecte més ambiciós: arxivar Twitter des dels seus orígens. Els treballadors de la biblioteca s’havien endinsat en la titànica tasca d’arxivar cadascun dels 500 milions de tuits generats de mitjana cada dia de l’any durant aquest interval de temps. Eren anys d’orgull del gremi bibliotecari: el professor de l’Escola de Dret de la Universitat de Yale Fred R. Shapiro va dir a The New York Times, l’any 2010, que es tractava d’una «incorporació nova al registre històric, la història segon a segon de la gent normal». Desafortunadament, a causa del nombre i l’extensió dels tuits, set anys després, la Biblioteca va decidir arxivar només les unitats de discurs de «valor històric». No hi ha dades actuals, però l’any 2013, la Biblioteca tenia arxivats més de 170.000 milions de tuits –una acumulació, en una dècada, mil vegades superior a les peces editades recopilades en 200 anys.
Segons les autoritats arxivístiques de la biblioteca més gran del món, en el cas de Twitter, no es tractava només d’un problema d’escala de producció, sinó sobretot de mutació de la naturalesa dels tuits. En només rebre els textos de cada tuit per qüestions de pes, quedaven omesos imatges, vídeos o gifs animats, fet que implicava passar per alt el gran valor aportat per Twitter a la història cultural de la nostra era digital: la creació d’un nou llenguatge i cultura universals basats en la multimedialitat, la referencialitat i la cultura del reciclatge. Si un arxiu no contextualitza el seu temps, si no l’explica o en dona testimoni fidedigne, poc valor té per més gegantins que siguin els números.
Risc de desmemoriament digital
El cas d’aquest backup cultural interromput per la tendència imparable del creixement de missatges ha vingut a la ment de molts quan, aquestes últimes setmanes i com a primera mesura com a nou propietari de l’empresa, l’impulsiu Elon Musk va decidir acomiadar milers dels treballadors –molts d’ells enginyers i alguns a càrrec del manteniment tècnic. El risc de fer fallida tècnica per no poder garantir la infraestructura de l’empresa de l’ocellet va alertar experts en memòria digital, però no pas el propietari Musk, el qual es planteja estalviar fins a tres milions de dòlars diaris en costos estructurals.
«En el fons, Twitter és una empresa de programari i servidors, així que crec que té sentit fer-ho», va dir en un dels primers tuits després de ser-ne propietari. Dies després, el to dels seus missatges es va moderar i –probablement gràcies a assessors– es va reposicionar com el gran àrbitre de l’esfera pública global. Així, quan diu allò de «Twitter vol ser la font més acurada d’informació sobre el món. Aquesta és la nostra missió», ens dona dos missatges. Primer: que amb el «that’s our mission» defuig l’egoisme tan habitual en Musk i col·lectivitza els reptes del futur, alhora que abraça la responsabilitat social. Segon: evidencia, indirectament, que la tendència al creixement exponencial de missatges porta indefugiblement cap a la desinformació i el caos. En cap moment, però, no expressa una inquietud pel risc al desmemoriament digital, que no és altra cosa que el resultat de la intersecció entre l’exponencialitat i l’obsolescència tècnica.
No estem reproduint l’últim argument de sèrie distòpica de moda –el nostre Brave New World digital –, sinó d’un fenomen que es repeteix cíclicament al llarg de la breu història d’internet, i sempre per vendes, fallides o reconfiguracions tècniques d’empreses del sector. Els casos de MySpace, GeoCities o Twitpic ens parlen de milions de comptes desapareguts i ens obliguen a imaginar com a probables els casos de Facebook o Twitter, perquè ni les històries d’èxit més grans se salven del famós error del sistema. També Google, el gran monstre de la intel·ligència digital, va deixar caure Google Video i Google+ i, amb aquest, milions de vincles a webs i comentaris en posts.
Moviments de preservació digital
No va ser la gran empresa californiana, sinó una plataforma ciutadana la que va iniciar el procés de salvar part de la memòria perduda de Google a internet. Parlem d’Archive Team, un col·lectiu d’historiadors de Nova York sense ànim de lucre, que des de l’any 2009 es dedica a la preservació parcial de GeoCities, Fotolog, Google Video, Yahoo! Video o SoundCloud, entre altres. Ho fan, com diu el membre Jason Scott, per «ràbia i un sentiment d’impotència per deixar que les empreses decideixin per nosaltres què sobreviu i què mor». Archive.org (Internet Archive) és una famosa web que es dedica, des de la seva caseta de San Francisco, a reparar els «links trencats» d’internet –el primer pas parcial cap al desmemoriament. Amb el seu motor de cerca Wayback Machine, ja han aconseguit desar més de 350.000 milions de pàgines web i de reparar quasi 10 milions d’enllaços trencats –imaginem un munt d’entrades d’una enciclopèdia esborrades, guixades o directament arrencades pàgina a pàgina.
La sobreproducció de missatges ens condueix a la pregunta central: qui pot garantir la memòria digital dels nostres temps? Hem vist clarament que les institucions públiques no, però sí altres expressions de la societat contemporània: l’altruisme ciutadà i les grans corporacions –en aquest últim cas, tant per raons d’imatge com d’interès comercial. Quan arriben els processos pioners de digitalització de llibres a les biblioteques, tant les públiques com les privades es troben amb la impossibilitat material, humana i temporal d’acomplir la tasca. És Google que posarà els recursos econòmics, tecnològics i humans per a aquest efecte. El resultat és la Biblioteca d’Alexandria del nostre temps: Google Books.
Musk, Twitter i l’acceleració quantitativa
No sembla, però, que Musk vulgui fer el mateix que Google, empresa que va obtenir un canvi de valoració enorme dels usuaris gràcies a la mesura, tot i que sembla indiscutible que Twitter és i serà una font de coneixement valuosíssima per a un millor enteniment d’allò humà. La seva àgora ens ha mostrat algunes pells de la condició humana fins ara desconegudes: des de l’empoderament i la creativitat de la gent normal fins a la trista certesa que nazis, franquistes, supremacistes, racistes, terraplanistes i negacionistes de tota mena no han deixat d’existir ni un sol dia de les nostres vides.
En tot cas, l’últim dels enrenous de l’aliança entre Twitter i Musk s’inscriu en la lògica i retòrica de la raó ciberdigital que articula el nostre temps històric, caracteritzada per dues transformacions sísmiques: d’una banda, la impossibilitat de quantificar la producció de dades i informació i, de l’altra, la reducció de la unitat de significació cultural a uns mínims quasi raquítics –tant el tuit de 280 caràcters, el vídeo de TikTok d’escassos segons com el missatge de veu que reproduirem al 2x per anar per feina mentre conduïm, cuinem o caminem. Acceleració quantitativa i reducció de la unitat de discurs cultural van plegades i ens obliguen a fer-nos la pregunta més simple i complexa alhora: és, doncs, un tuit cultura?
Si Musk estigués realment desconnectant servidors, diríem que és només una suma de bits i no pas un producte cultural. Però, si fem cas del seu suposat interès per la informació amb bona salut, potser que ens haguem de rendir a l’evidència del diccionari que, en el cas de la RAE, inclou com a segona accepció «conjunt de maneres de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial en una època o grup social». Deixem per a una següent vida la significació primera i més fonamental del terme cultura: el conjunt de coneixements que permet a l’individu desenvolupar el seu judici crític.
Citació recomanada
GOZALO SALELLAS, Ignasi. «Acceleració tecnològica i desmemoriament digital». COMeIN [en línia], desembre 2022, no. 127. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n127.2284
Ignasi Gozalo SalellasProfessor de Comunicació a la UOC
