En el pròleg del seu llibre Itinerarios transculturales, James Clifford (1999) planteja una premissa suggeridora. Ens proposa comprendre la ubicació humana no només com a immobilitat, sinó com a moviment. Residència i viatge, desplaçament i permanència serien, des d’aquesta perspectiva, les dues cares d’una mateixa moneda. La proposta és provocadora: si bé les pràctiques de trànsit i interacció es poden reconèixer com a situacions crucials de la nostra època, el localisme cultural predominant continua afirmant que l’existència social autèntica és, o hauria de ser, connectada a llocs tancats.
Tanmateix, què passaria –pregunta Clifford– si la noció de viatge fos vista sense traves, com un aspecte abraçador i complex de les experiències humanes? Què ocorreria si consideréssim que la connexió intercultural és en realitat la norma i ho ha estat durant un llarg temps?
En un sentit similar, Arjun Appadurai (2001) situa el focus en la transformació del poder de l’estat en un món globalitzat, on les migracions s’han transformat en un camp de batalla d’identitats i subjectivitats que es configuren en un món en moviment. Un món en moviment que, paradoxalment, entra en xoc amb un món d’estructures, organitzacions i sistemes de poder que tenen com a funció produir i reproduir la localitat. La contradicció és, llavors, la tònica del nostre temps: frontera i passatge, impuls i contenció, pertinença i exclusió.
I davant aquest món nostre, que esdevé cada cop més individualista i inhòspit, on es multipliquen les fronteres i es tanquen els camins, sempre va molt bé reprendre les paraules de Marina Garcés (2013), qui ens continua recordant que depenem els uns dels altres, i que necessitem reaprendre a situar els nostres vincles, les nostres complicitats, les nostres aliances i solidaritats per a la construcció d’un món comú. També Irene Gómez Franco (2021) ens ajuda a pensar sobre les múltiples estructures del capitalisme que ens sostenen i ens allunyen d’aquest món comú, estructures que han explotat fins a l’esgotament l’imaginari de l’home racional, autònom, lliure i independent, per justificar la destrucció constant del comú i la mercantilització de la vida. Les seves conseqüències també les assenyala Garcés: un món global que apareix davant els nostres ulls com un món fragmentat, enredat en guerres i conflictes permanents. Guerres entre cultures, entre la legalitat i la il·legalitat, entre expectatives de vida, entre amenaces per a la mateixa vida. Un món global on, insisteix Garcés, les societats s’han construït a partir de la desvinculació dels seus individus respecte a qualsevol dimensió compartida de la vida.
Treballar per construir un món comú
La bona notícia és que són moltes les persones que treballen amb l’objectiu de construir un món comú, i molts els projectes inspiradors que mostren altres camins possibles. Un entre d’altres és Grigri Pixel, un programa de residències, tallers i seminaris que exploren les pràctiques de cooperació cultural i ciutadana entre Àfrica i Europa. Abordant l’excepcionalitat recurrent des de la qual s’ha mirat el continent africà i la immigració racialitzada des del continent europeu, Grigri Pixel proposa crear espais d’intercanvi i d’hospitalitat per donar lloc a sabers, formes, afectes i maneres de viure conjunts des de mons a priori llunyans i estrangers. Defensa així la necessitat d’«obrir un espai per al màgic», entenent-lo com a pràctiques i maneres de relació que estan encara per construir; experiències que es donen com a processos col·lectius que són capaços de transformar-nos i de transformar el nostre entorn més pròxim.
En aquest marc, hi ha l’esdeveniment Derecho a la ciudad, que conjuga activitats desplegades al barri de les Letras de Madrid i que proposa viure la ciutat com un espai de vincles i creativitat. O l’acció titulada ¿Hasta dónde se abre tu casa?, un taller de producció col·lectiva entorn de l’hospitalitat que convida els participants a crear espais físics i socials de trobada per al reconeixement mutu, l’acolliment de les diferències i la creació de mons comuns. Són exemples d’experiències que posen el focus a compartir amb altres processos d’imaginació i creació en què s’intercanvien sabers, maneres de fer i visions sobre què és allò que ens cuida i ens protegeix –no a cadascú, sinó a tothom– i des d’on es poden obrir camins per viure d’altres maneres (Moliner i Pérez, 2021).
Una idea d’obrir camins que em remet també a la filòsofa Hannah Arendt (1987), qui ens alerta dels perills de les lògiques del poder que es manifesten en l’alteritat. Ens diu Arendt: «Ser capaç d’anar cap a on desitgem és el gest prototípic de ser lliure, i també la limitació de la llibertat de moviment ha estat des de temps immemorials la condició prèvia a l’esclavitud. La llibertat de moviment és també una condició indispensable per a l’acció, i és en l’acció on els éssers humans experimenten per primera vegada la llibertat en el món». Les seves paraules són també una bonica invitació a pensar un món comú, més enllà de les fronteres.
Per saber-ne més:
APPADURAI, Arjun (2001). La modernidad desbordada. Dimensiones culturales de la globalización. Trilce.
ARENDT, Hannah (1987). Los orígenes del totalitarismo. 2. Imperialismo. Alianza Editorial.
CLIFFORD, James (1999). Itinerarios transculturales. Gedisa.
GARCÉS, Marina (2013). Un mundo común. Edicions Bellaterra.
GÓMEZ FRANCO, Irene (2021). El problema de lo común. Material docent UOC.
MOLINER, Susana; PÉREZ, David (2021). Grigri Pixel. Prácticas y éticas de lo común. Pàgina web de presentació del projecte. Material docent UOC [en línia]. Disponible a: https://arts.recursos.uoc.edu/grigri-pixel/
Citació recomanada
CREUS, Amalia. «Sobre fronteres i altres camins possibles». COMeIN [en línia], abril 2024, no. 142. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n142.2424
