Robòtica, cinema, comunicació… Creativitat

El Robotic Online Short Film Festival (ROS Film Festival) n'és un clar exemple. Plantejat com el primer festival online de curtmetratges amb temàtica robòtica, aposta per un tipus de cinema molt concret com a espai de diàleg entre art, ciència i tecnologia, i com a plataforma de pensament sobre la configuració del món futur. Vaig tenir la sort i l'honor que els responsables del festival em convidessin a formar part del jurat i vaig comprovar, gràcies a la seva programació, que, més enllà de la potència icònica del robot com a personatge cinematogràfic —cosa que ja sabíem gràcies als clàssics que ens han donat cineastes com Fritz Lang, Ridley Scott, James Cameron o Steven Spielberg—, en els últims anys s'ha produït una gran incorporació de la temàtica robòtica al cinema, en resposta al desenvolupament d'un imaginari social en el qual la relació entre persones i entitats robòtiques es percep cada cop més estreta i potencialment conflictiva en tots els sentits possibles. 

 

Encara que el ROS Film Festival com a tal es va desenvolupar a internet amb vocació accessible, col·laborativa i global, els premis de la primera edició es van atorgar en el marc de les Jornades de Cinema, Robòtica i Comunicació, celebrades els dies 9 i 10 de març en diferents punts de la ciutat d'Elx. En les jornades es van donar cita científics i enginyers, filòsofs, artistes, dissenyadors i professionals del cinema i la comunicació, deixant clar que les respostes a preguntes com de quines maneres ens relacionarem amb els robots? Arribaran els robots a ser autoconscients i a emancipar-se dels humans? Què significarà ser humà en un futur altament tecnològic? només poden arribar de la unió de diferents camps de coneixement i formes diverses del pensament.  

 

En aquestes jornades vaig tenir ocasió de moderar una taula rodona sobre la manera com el cinema respon a les preguntes formulades en el paràgraf anterior. Els participants al debat van ser l'il·lustrador, realitzador i dissenyador conceptual per a cinema i televisió Carlos Salgado —integrant de l'estudi de postproducció i col·lectiu de creadors User T38—, la productora de cinema Sandra Hermida —responsable de grans èxits del cinema espanyol com Un monstre ve a veure'm (Juan Antonio Bayona, 2016)—, el filòsof Javier Ordóñez —catedràtic de lògica i professor de la Universitat Autònoma de Madrid, i autor d'una àmplia bibliografia sobre història de la ciència—,  i l'enginyer i inventor Raúl Rodríguez-Romeo, consultor i desenvolupador tecnològic en la indústria dels efectes especials de cinema —operador de motion control en pel·lícules com Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) i 300: L'origen d'un imperi (Noam Murro, 2014). 

 

Entre el públic que va intervenir hi havia components del jurat del ROS Film Festival i ponents d'altres taules rodones, com la periodista científica Lorena Sánchez —redactora en cap de la revista QUO—, la biòloga molecular i periodista Ángeles Gómez o l'experta en robòtica humanoide Concha Monje —investigadora del RoboticsLab de la Universitat Carlos III de Madrid i assessora científica de la pel·lícula Autómata (Gabe Ibáñez, 2014).

 

Més enllà de la discussió sobre robots i cinema, la taula em va fer pensar en la intel·ligència humana i en la creativitat. Al debat, el professor Javier Ordóñez va explicar que un dels eterns anhels de l'ésser humà ha estat “expandir la seva intel·ligència més enllà del seu cos”. Escoltar les diferents maneres i sensibilitats d'aproximació a un assumpte —l'especulació sobre robòtica— que uneix de manera tan evident ciència, tecnologia, disseny, comunicació i art ens va fer veure que el que estava passant a la taula era que els humans expandien la intel·ligència més enllà dels calaixos en els quals habitualment està confinada. 

 

Com Raúl Rodríguez-Romeo, que se situa en la justa intersecció entre enginyeria i art per resoldre els desafiaments que plantegen directors de cinema visionaris, els presents en les jornades van transitar cruïlles entre disciplines i mètodes, imaginant possibilitats d'encreuament quan aparentment no existien, per crear l'impossible. Potser sigui aquest el futur de la creativitat i la innovació. Apropar-se i abraçar —noteu que no he usat enfrontar— problemes complexos traçant totes les línies imaginàries que siguin necessàries va més enllà de la clàssica metàfora del thinking outside the box. No sembla que n'hi hagi prou amb pensar fora de la caixa, sinó que serà necessari crear les caixes de les quals el nostre pensament ha de sortir. La imaginació té un esplèndid futur per davant. Tornarem sobre això en propers lliuraments de COMeIN.