'Press': quines han de ser les habilitats del periodista contemporani?

La producció televisiva i cinematogràfica mundial s’ha fet ressò de les diverses ocasions, ficcionalitzades o inventades, en les quals la deontologia s’ha aplicat de manera brillant (Tots els homes del president, la darrera temporada de The Wire), de la mateixa manera que ha retratat la manca d’escrúpols quan la notorietat i el “tot per l’audiència” han guanyat la partida (com a El gran carnaval, que malauradament ens ha tornat a la ment amb la tràgica caiguda al pou del petit Julen).

 

Més de cent anys de la historia de la imatge en moviment després, dins de la sobreabundància de programació televisiva actual ens arriba un exemple recent sobre el negoci i l’ètica periodística entesa en un joc de contrastos: es tracta de la minisèrie Press, produïda per la BBC i estrenada al nostre entorn a la plataforma Filmin, amb els actors Ben Chaplin i Charlotte Riley com a protagonistes.

 

En aquesta producció britànica, els diaris Post i Herald representen dues opcions oposades del espectre deontològic: l’entreteniment portat al límit, sense lligams morals i amb una forta inversió econòmica darrera, és l’estendard del Post, mentre el Herald pateix el desinterès creixent del públic lector en paper i les limitacions pròpies de qui considera l’ètica abans de prémer el botó de “publicar”.

 

El director del Post Duncan Allen, interpretat per Chaplin, és amoral o immoral segons li convé, mentre la protagonista del Herald, la periodista Holly Evans interpretada per Riley, pateix les conseqüències de ser extremadament conseqüent, doncs la traeix el seu company de pis que treballa pel Post, pateix la desconfiança de les seves potencials fonts, i és utilitzada pels interessos personals i corporatius del personatge d’en Chaplin.

Segons la perspectiva del Post, els miraments de publicar qualsevol fet noticiable estarien desfasats. L’atenció del lector potencial és limitada, la gent pensa amb els budells i tot està justificat per vendre més… excepte quan ho prohibeix l’amo (del diari o del govern de torn).

 

Els miraments que sí té el Herald, no només per si desvetlla potencials secrets d’Estat, sinó també a l’hora d’adoptar estratègies comercials com és la d’oferir la publicitat d’una marca cobrint la portada sencera de la seva edició en paper (i en aquest cas ressona en el nostre entorn l’experiment que el Banco Santander va fer a la primera pàgina de diversos diaris de tirada nacional) juguen en contra seva múltiples vegades, com si la moralitat fos un joc, i la legalitat, una pantomima.

 

 

En canvi, si tornem a la realitat i repassem qualsevol llistat d’habilitats que els professionals han de posseir considerant els canvis que s’anuncien per aquest segle XXI (l’automatització de tasques creixent, el desenvolupament de la intel·ligència artificial i les possibilitats minvants d’ocupació a temps complet que tot plegat comporta), es repeteix la idea que un treballador del futur no hauria de ser un operari tecnològic, sinó un expert en les anomenades soft skills o habilitats toves, és a dir, en allò que et fa humà i et fa millor professional (vegeu l’informe Humans Wanted del Royal Bank of Canada sobre aquesta recerca).

 

S’exalten com a habilitats toves l’empatia, la capacitat d’escoltar l’altre, la creativitat i la resolució de conflictes…. Habilitats totes que en l’aparentment exitós Post brillen per la seva absència, i on la cerca del millor titular promou la còpia, el robatori i qualsevol altra traïció menor o major, trets molt humans (fins i tot molt shakespearians), però molt poc assenyats per assolir el bé comú.

 

En canvi, els periodistes del Herald, des de la directora fins a la becària, utilitzen els seus escassos recursos materials per fer pinya, per treballar amb cura els testimonis i per desvetllar les injustícies que afecten la societat, en comptes d’abocar els seus membres a la palestra per fer negoci.

 

Si en el periodisme de la vida real el Post triomfa i el Herald fracassa, si els clics s’acumulen només amb la publicitat (no tan) encoberta i els baixos instints, potser ens hem de preguntar si “un altre periodisme és possible”,  fins i tot fora dels mitjans de comunicació entossudits en salvar unes edicions en paper que els nous lectors no demanen.

 

En aquest sentit, encara que podem pensar que les habilitats suaus han de venir “de sèrie” de la formació primària, el cert és que molts futurs lectors o periodistes arriben a l’edat adulta preguntant-se si dominen el programari x, y o z, però obviant potser massa sovint que per tal d’informar, o fins i tot d’entretenir, caldria plantejar-se l’horitzó (moral) d’un món potencialment millor, i com a mínim digne.

 

Press no presenta aquesta debat sense maniqueisme, i revel.la, potser encertadament, que ni el director autoritari del Post ni la directora excessivament indecisa que presenta el Herald són els millors líders (d’opinió) pels temps que corren, però sí que ens serveix, dins d’una reflexió conjunta sobre què volem de nosaltres mateixos i de les nostres praxis comunicatives, utilitzar peces de ficció com aquesta per seguir fent-nos les preguntes essencials.