‘Storytelling’ al Caire: la desfilada daurada dels faraons

Missió acomplerta: tota la premsa internacional es va fer ressò del fastuós esdeveniment organitzat per les autoritats egípcies amb motiu del trasllat de les mòmies des de l’antic Museu Egipci fins al nou i flamant Museu Nacional de la Civilització Egípcia, situat al sud de la capital. El 3 d’abril de 2021, quatre-cents mitjans de comunicació acreditats al Caire van transmetre les seves cròniques a tot el món (The New York Times, The Times of Israel, BBC, RTVE, etc.), ressaltant la singularitat de l’esdeveniment que des de fa mesos havia anat anunciant amb insistència el Ministeri de Cultura Egipci, amb vídeos que es van difondre a través de diversos canals.

La idea s’havia començat a gestar molts mesos enrere, quan l’obertura del nou museu ja era imminent i s’imposava decidir com i quan es traslladarien els sarcòfags dels divuit reis i quatre reines de l’antic Egipte. A més de les condicions de control d’estabilitat, temperatura i grau d’humitat necessàries per preservar les restes, també es va plantejar la qüestió de la seguretat. En el món de l’art i els museus, és norma general que les obres es transportin amb discreció i fins i tot amb opacitat, per evitar possibles riscos. Però les autoritats egípcies van decidir fer exactament el contrari: organitzar el trasllat amb pompa i fastuositat, i el van convertir en un esdeveniment de proporcions faraòniques i que va suscitar l’interès mediàtic internacional, imprescindible per reactivar el turisme al país i recuperar, així, la seva principal font d’ingressos.

L’objectiu era clar, però faltava definir el tema central, l’eix al voltant del qual giraria tot l’esdeveniment. La tècnica de l’storytelling, tan utilitzada en publicitat, va ser la triada per vertebrar l’acte, justificar-lo i fer-lo comprensible als seus destinataris gràcies a l’infal·lible art d’explicar una història. I la història que narra l’esdeveniment no és sinó la mateixa història de l’antic Egipte, tan lligada a la cultura de la mort com a avantsala de la vida eterna. Per això es va concebre la desfilada com una processó solemne en què els faraons, per rigorós ordre cronològic, anirien abandonant la seva tomba, representada pel vell museu, per dirigir-se en una cerimònia fúnebre al que es preveu que serà el seu destí definitiu al nou emplaçament. Un trànsit que també es podria interpretar com una metàfora del ressorgir del país a lloms del seu gloriós passat.

La desfilada va recórrer els cinc quilòmetres que separen els dos museus, amb les mòmies a bord de sengles vehicles blindats amb una decoració que s’inspirava en els antics carros de combat i els vaixells funeraris de l’època faraònica. Cadascun portava inscrit el nom del faraó que viatjava a l’interior, reflectit en tres idiomes: en àrab, idioma oficial del país; en jeroglífic, escriptura pròpia de l’Antic Egipte, i en anglès, en un clar gest de complicitat a la comunitat internacional destinatària del missatge. I el missatge no té cap altra intenció que transmetre al món la idea que Egipte és una destinació segura, amb un patrimoni cultural i arqueològic únic, disposat per rebre els visitants en aquesta nova era postpandèmica.

Els carros daurats van desfilar pels carrers lentament durant una hora, precedits per guàrdies a cavall i flanquejats per files de dones vestides com les antigues sacerdotesses. Al mateix temps, s’anaven succeint espectacles de dansa al llarg del camí. La banda sonora que completava l’espectacle audiovisual va ser interpretada en directe per cent vint músics i un cor compost per cent integrants, tots ells pertanyents a l’Orquestra Simfònica de l’Òpera del Caire.

El fabulós desplegament de mitjans que va generar aquesta posada en escena espectacular va tenir un aliat d’excepció: la nit. L’hora de l’esdeveniment no va ser triada a l’atzar i la foscor va jugar un paper fonamental en permetre la implementació d’una il·luminació canviant i acolorida que aportaria emoció i dinamisme a la representació dramàtica. Jocs de llums, torxes i peveters van convertir els carrers del Caire en un escenari propi de les grans produccions de Hollywood, que era precisament el que es pretenia: revestir-les de la pompa, ostentació i fastuositat que s’associa popularment a la imatge de l’antic Egipte. Ostentació i orgull, en definitiva, d’un passat històric que distingeix la civilització egípcia de qualsevol altra del món.

La desfilada, però, té una segona lectura en clau de protocol: en arribar la comitiva al nou museu, va ser rebuda solemnement pel president de país, Abdelfatah al-Sisi, i una salva de vint-i-una canonades, honor que correspon a tan alts mandataris reials. Perquè no podem oblidar que en aquest acte promocional d’una destinació turística hi ha subjacent un acte institucional en què el cap de l’Estat actual de país rep les restes mortals dels reis anteriors, a qui ha de mostrar el respecte i la dignitat que mereixen. De fet, segons recull el diari espanyol El País, aquesta idea tan original va sorgir del ministre d’Antiguitats i Turisme, Khaled el-Enany, que recordava haver vist de petit com la mòmia de Ramsès II rebia honors d’Estat quan va viatjar a París per una revisió el 1976, fet que indica que no és una pràctica estranya. Ara, un altre cop, Ramsès II, els seus antecessors i els seus successors reben l’homenatge que els correspon com a monarques del passat.

En conclusió, la desfilada daurada dels faraons es tradueix en un esdeveniment d’una enorme repercussió mediàtica, que conjuga el concepte promocional amb l’institucional i transmet amb gran eficàcia comunicativa el missatge elaborat per als seus públics destinataris. L’instrument principal que ho va fer possible va ser la vella i imperible tècnica d’explicar una història. Tot un èxit.

NOTA: Es pot veure un resum de la desfilada en aquest vídeo.

Citació recomanada

CASAL MACEIRAS, Olga. ‘Storytelling’ al Caire: la desfilada daurada dels faraons. COMeIN [en línia], abril 2021, no. 109. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n109.2130