El protocol és una eina increïblement útil, creada precisament per facilitar l’organització dels actes i contribuir a fer que tothom s’hi senti còmode. Quelcom avui en dia igual de necessari que fa cent anys.
Massa sovint, però, sentim expressions com «S’ha saltat el protocol» fent referència, per exemple, a quan un membre de la reialesa s’apropa a saludar un assistent. O es parla de protocol fent referència a la llargada de faldilla que cal dur en una cerimònia de dia a diferència d’una de nit. O bé d’on s’ha de col·locar la copa d’aigua a la taula, o de quin platet s’ha d’agafar el panet quan s’està assegut en una taula (el de l’esquerra o el de la dreta?). Totes aquestes qüestions no tenen res a veure amb el protocol. Fan referència a l’etiqueta, així com al que coneixem com a bones maneres.
Però, llavors, per a què serveix el protocol?
Imaginem-nos que hem d’organitzar un acte on assistirà una gran quantitat de convidats, entre ells personalitats i autoritats. Qui l’ha de presidir? On col·locaríem les autoritats? En quin ordre? A qui situaríem més a prop de l’escenari? Qui hauria de fer el discurs d’obertura? I el de cloenda? En una taula, a qui asseuríem al costat dret de l’amfitrió?
En primer lloc cal subratllar que, si es tracta d’un acte privat, és a dir, organitzat per una organització que no és pública, o ens trobem davant d’un acte familiar (un casament, per exemple), és l’amfitrió de l’acte qui n’estableix l’ordre, el protagonisme i la col·locació dels convidats. Les empreses, cada vegada més conscients de la importància comunicativa dels esdeveniments, comencen a adonar-se de la necessitat de crear les seves pròpies directrius, que recullen als manuals de protocol empresarial, tot i que, pròpiament, els hauríem d’anomenar manuals de cerimonial corporatiu.
Si bé sol ser habitual aplicar les normatives oficials en actes privats, ja que facilita les coses, especialment si hi ha més d’una autoritat i no es vol ofendre posant-la davant d’una altra de més rang, no està escrit ni és obligatori. Qui actua com a amfitrió d’un acte, és a dir, el responsable de l’entitat que l’organitza, és qui té la potestat de decidir en quin lloc col·loca i quin paper encomana a cadascun dels seus participants. Massa sovint, però, per costum, per desconeixement, per deferència exagerada o per aprofitar la notorietat que comporta tenir una autoritat o personalitat convidada, s’oblida qui ha de ser el protagonista de l’esdeveniment i quin és el seu objectiu. Pensem en actes que tenen com a finalitat premiar o homenatjar persones per les seves importants contribucions científiques, literàries, etc. És una llàstima si un dels convidats n’acaba robant el protagonisme.
Estrictament, quan parlem de protocol, ens referim a les normes que regulen l’organització dels actes públics oficials. És a dir, els que estan finançats per les administracions i institucions públiques. Fan referència a la precedència de les autoritats (l’ordre de col·locació), com també a la dels símbols, les banderes i els himnes, i els tractaments protocol·laris. Aquestes normes estan regulades pel Reial decret 2099/83, de 4 d’agost, i, a Catalunya, pel Decret 189/1981, de 2 de juliol, establint les normes de Protocol i Cerimonial en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya.
Últimament hem assistit a alguns conflictes, que s’han batejat com a protocol·laris. En quin lloc es col·loquen les banderes i en quin ordre. En qui es delega la representació institucional. A quina autoritat es convida per cloure un acte i quina finalment n’excusa l’assistència precisament perquè no se li ha assignat el rol que esperava. El protocol plasma la posada en escena del poder institucional, però també pot fer-ho per plasmar conflictes institucionals. No hauríem d’oblidar que el protocol sempre ha d’estar al servei de la ciutadania i allunyar-se d’interessos partidistes. En tot cas, queda palès que és una eina que, des de temps immemorials, ha emprat el poder per a la seva representació davant de la societat.
Per saber-ne més:
ANGLADA, R.; ESTANYOL, E. L’etiqueta social a la Barcelona del segle xix. COMeIN. Revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC [en línia]. Març 2015, núm. 42 [consultat 2020-01-21]. Disponible a Internet: http://comein.uoc.edu/divulgacio/comein/ca/numero42/articles/Article-Ramon-Anglada-Elisenda-Estanyol.html
ESTANYOL, E.; MEDINA, X. Bones maneres a taula. COMeIN. Revista dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC [en línia]. Maig 2018, núm. 77 [consultat 2020-01-21]. Disponible a Internet: https://comein.uoc.edu/divulgacio/comein/ca/numero77/articles/bones-maneres-taula.html
OTERO, M.T. Protocolo y organización de eventos. Barcelona: Editorial UOC, 2009.
SALAS, J.; ESTANYOL, E. Cobertura mediática del término ‘Protocolo’ en la prensa escrita española. Análisis de las ediciones digitales de La Vanguardia y ABC durante 2016. A: Zurita, José Luís; Serrano, Javier; Gil, Marta (coords.). Comunicación periodística ante los nuevos retos. Barcelona: Editorial Gedisa, 2018. ISBN 978-84- 17690-00-7
SALAS, J.; ESTANYOL, E. Tratamiento informativo sobre ‘protocolo’ en la prensa escrita. Análisis de las ediciones digitales de los diarios El País y El Mundo durante 2016. A: Camarero, Emma; Mut, Magda (eds.). Nuevos tratamientos informativos y persuasivos. Madrid: Editorial Tecnos, 2017. ISBN 978-84-309-7376-7.
Citació recomanada
ESTANYOL, Elisenda. Per a què serveix el protocol? COMeIN [en línia], gener 2020, no. 95. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n95.2005
