Número 115 (novembre 2021)

Dalmau Costa, mestre de cerimònies de dues nacions

Lluís Burillo

La Fundació Josep Irla acaba de publicar el llibre Dalmau Costa. Mestre de cerimònies de dues nacions, la biografia d’un dels primers responsables de protocol de les institucions catalanes, fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya i empresari de fama internacional a l’exili mexicà. El text és el resultat d’una recerca postdoctoral duta a terme pel professor Lluís Burillo Toledano, tutor de treballs finals del màster universitari de Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments de la UOC.

Dalmau Costa i Vilanova (El Port de la Selva, 1902 – Ciutat de Mèxic, 1974) fou el primer cap de protocol del Parlament de Catalunya durant els anys de la República. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, va ocupar el mateix càrrec al Palau de la Generalitat i, en acabar la contesa, es va exiliar a Mèxic, on va desenvolupar una carrera meteòrica com a restaurador amb els seus tres restaurants: Ambassadeurs, La Cava i El Lago. La biografia que ara es publica, la primera sobre aquest personatge, reconstrueix cronològicament la vida de Dalmau Costa i s’estructura en tres apartats: els anys de formació, el període republicà i l’exili a Mèxic.

 

 img-dins_article-burillo115

Portada del llibre, publicat per la Fundació Josep Irla

 

Anys de formació i període republicà

 

El jove Dalmau Costa va estudiar al Seminari de Girona i, després d’algunes feines com a agent de duanes i periodista, l’any 1931 va iniciar la seva trajectòria política al costat del seu gran amic Josep Tarradellas en un dels agrupaments que van confluir en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 1932, va ser nomenat cap de protocol del Parlament de Catalunya, càrrec que va ocupar durant els temps de la Segona República fins al cop d’estat del 1936. Durant la guerra, va ser la mà dreta del president Lluís Companys, especialment en tot allò referent a les relacions entre els governs republicans català i espanyol.

 

 img-dins_article-burillo115-2 

Inauguració del Parlament de Catalunya, el 6 de desembre de 1932; les autoritats esperen els automòbils a la sortida, i Dalmau Costa, quart per l’esquerra, supervisa l’operació a prop del president Macià, el general Batet, Lluís Companys i Josep Tarradellas, entre altres

 

L’exili a Mèxic

 

Després de la Guerra Civil, a l’exili mexicà, va obrir el restaurant Ambassadeurs (1944), al centre financer de Ciutat de Mèxic, amb l’objectiu d’oferir cuina francesa de luxe amb tocs mediterranis. L’èxit fou immediat i el local es va convertir en la meca de tota mena de celebritats nacionals i estrangeres. L’any 1954, va fundar el restaurant La Cava, una nova proposta gastronòmica més informal que també va triomfar a la capital mexicana. Finalment, el 1964, va aconseguir la concessió del restaurant El Lago, ubicat al Bosc de Chapultepec de la megalòpolis americana, amb el qual es va coronar com un dels restauradors més importants del continent.

 

 img-dins_article-burillo115-3

Dalmau Costa, al costat de Groucho i Harpo Marx, al seu restaurant, el cèlebre Ambassadeurs

 

Durant aquesta trajectòria fulgurant, va promoure l’Associació Mexicana de Restaurants (AMR), l’Escola Hotelera de Mèxic i va representar el país asteca als principals fòrums internacionals del comerç i del turisme. Durant els anys cinquanta i seixanta, el Govern mexicà va disposar dels seus serveis en tota mena de banquets oficials, entre els quals destaquen les visites presidencials de Charles de Gaulle i John Fitzgerald Kennedy.

 

 img-dins_article-burillo115-4

Dalmau Costa acomoda el president Charles de Gaulle en un banquet durant la visita oficial del mandatari francès a Mèxic, el 18 de març de 1964

 

La seva tasca empresarial va anar sempre acompanyada d’una intensa acció política i cultural de suport a l’exili català a Europa i a Amèrica; Dalmau Costa va patrocinar els Jocs Florals, va promoure nombrosos projectes editorials i va donar suport a tota mena d’iniciatives de salvaguarda de la llengua i la cultura catalanes. La part final del llibre inclou una primera aproximació biogràfica d’Emma Alonso, esposa de Dalmau Costa i personatge determinant en l’èxit social i econòmic del matrimoni que formaven ambdós.

 

Emma Alonso (Barcelona, 1912 – Ciutat de Mèxic, 2000) fou primera dama del Teatre Romea de Barcelona durant els anys de la companyia Vila-Daví, una carrera artística que la guerra va estroncar i que, amb menys força, va continuar a l’exili de Mèxic. Alonso va liderar amb el seu marit totes les iniciatives empresarials que, plegats, van dur a terme i, alhora, va ser un referent de la vida cultural i social de l’exili català. Durant anys, va dirigir l’Agrupació d’Art Dramàtic de l’Orfeó Català de Mèxic, va estar al darrere de múltiples muntatges teatrals en català al país americà i, també de la seva mà, va néixer el premi Àngel Guimerà de dramatúrgia, el més important de la diàspora catalana durant els anys de la dictadura franquista.

 

 img-dins_article-burillo115-5

 

Emma Alonso i Dalmau Costa a l’exili mexicà, el 8 de desembre de 1948

 

El matrimoni Costa Alonso, juntament amb un grup d’empresaris locals i estrangers, va transformar de dalt a baix la restauració mexicana i la va posicionar en els llocs més alts dels rànquings internacionals dels anys de la postguerra mundial. A més, la seva empenta i el seu tarannà van contribuir a mantenir viu l’esperit de la colònia catalana al país centreamericà. Avui, el seu llegat es recorda amb respecte a totes dues bandes de l’Atlàntic i serveix per remembrar els llaços profunds que el poble de Catalunya encara té amb Mèxic.

 

 img-dins_article-burillo115-6

Sopar d’amics, al Port de la Selva, l’11 de maig de 1961; d’esquerra a dreta, Francesc Fontanals, Dalmau Costa, Josep Maria de Segarra i Joaquim Ventalló

 

Per saber-ne més:

BURILLO, Lluís (2020). Dalmau Costa, mestre de cerimònies de dues nacions. Barcelona: Fundació Josep Irla.

 

Citació recomanada

BURILLO, Lluís. Dalmau Costa, mestre de cerimònies de dues nacions. COMeIN [en línia], novembre 2021, no. 115. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n115.2172

protocol;  comunicació política;  recerca;  esdeveniments;  relacions públiques;