La crisis sanitària i infodèmica per la COVID-19 ens ha impactat de forma molt important durant el darrer any. A banda d’aprendre què són les Rt, la incidència acumulada o què és una PCR, hem hagut de bregar amb una gran quantitat de mentides i notícies falses. Des de les teories conspiracionistes que lligaven en Bill Gates (abans del divorci) i el 5G amb la malaltia, fins a les informacions que les campanyes de vacunació eren els intents del nou ordre mundial per a reduir i controlar la població global.
En tot aquest debat, hem vist com la desinformació afectava, doncs, als continguts de tipus científic i sobretot biomèdic. I a molts els ha vingut de nou, i a totes i tots ens hauria de preocupar. Més enllà del debat conceptual si hem d’emprar fake news o desinformació per a les mentides o boles que ens arriben per terra, mar i Twitter, el cert és que ens obliga de nou com a societat a preguntar-nos sobre la nostra relació amb la informació i la veritat. Fins a quin punt volem estar ben informats, fins a quin punt ens preocupa la veritat o preferim el confort realimentat de les nostres creences fixes i invariables. I és en aquest debat, que en aquest article voldria reflexionar sobre un aspecte per mi clau: veure si la desinformació forma ja part de la nova normalitat i esdevé una eina per a tot tipus de moviments socials i polítics. Sí, perquè a voltes pensem en la ultradreta, però també es creen i difonen fake news des de les esquerres progressistes o l’independentisme. Fer-nos l’orni seria fer-nos trampes.
L'existència avui dia de la desinformació és ja inevitable. En paraules de Daniel Inneranity, podem parlar també d’una societat de la desinformació i el desconeixement. Però cal recordar que així ha estat sempre. Sovint m’agrada recordar que la desinformació era també el que va permetre desmantellar l’orde dels templers, els pogroms contra els jueus i fins i tot la favorable operació Overlord, que va permetre enganyar els nazis. Per tant, compte, que desinformació no apareix només quan creiem que els resultats ens són perjudicials, també quan ens són favorables i són una eina tàctica més a l’abast del poder. Dic poder en termes no conspiranoics, sinó entenent que els qui ostentaven el poder eren també qui tenia la capacitat per a poder crear i difondre rumors, ja fossin des dels decrets reials (el poder dels documents oficials, el que era veritat històrica), com des dels altaveus dels altars: el poder de seduir, formar i manipular les masses, i evidentment la capacitat de desinformar.
Així doncs, el monopoli de la desinformació, així com l’exercici de la força, eren propis dels qui ostentaven el poder. No tinc espai en aquest article per a estendre’m gaire més, però sí que voldria fer conèixer i reconèixer els qui des de la vessant històrica estan fent estudis sobre la història i les fake news. Perquè sens dubte és valuós adonar-nos que això no apareix perquè sí, i també per a copsar què ha canviat. Recomano dos llibres en especial: Desinformación y guerra política, d’en Thomas Rid, i Fake news! Bulos que cambiaron el curso de la historia, de María Correas i Enda Kenneally, on es reforça la idea dels poderosos emprant l’engany com a eina per a assolir els seus objectius. A poc a poc a aquesta capacitat s’hi van anar incorporant els mitjans de comunicació de masses, als quals, no casualment, hem anomenat sovint el quart poder.
I a finals del segle XX arriba Internet. Recordem que en aquell moment a vegades de la netiquette ens arribava també la promesa de la democratització de la informació. A partir de llavors, els interessos comercials van desvirtuar la idea inicial (el pastís era massa llaminer) i les diverses bombolles puntcom van anar modelant la realitat, es va imposar la idea que érem (som) a la societat de la informació i el coneixement, on tindríem accés lliure i gratuït a tot i més. Però d’aquella allau infoxicadora i les primeres alfabetitzacions informacionals en va venir l’aprenentatge de saber cercar informació (recordem el directori Terra i el motor Altavista?). Però el més rellevant encara havia de venir. No parlàvem només de tenir accés il·limitat a informació, sinó que van passar de ser consumidors a creadors, arribava el 2.0, és a dir, la capacitat de crear i difondre continguts. I això possibilita l'èxit de les xarxes socials i les campanyes i manifestacions globals. Per fi esdevenim, amb més o menys encert, el nostre propi mitjà de comunicació, podem curar continguts d’altres, i fins i tot en podem fer calaix de totes les opcions, o monetitzar-ho, tal com ara en diem.
Totes aquestes voltes per a explicar els canvis socials i informacionals de la societat, perquè d’alguna forma ha empoderat la ciutadania per a autoorganitzar-se i autoinformar-se. Però en el costat fosc, evidentment, emergeixen les fake news. Autors com Brian McNair en parlen com un símptoma més de la crisi de les democràcies liberals que s’afegeix al descrèdit de les elits, els mitjans de comunicació i les institucions. En aquest brou cal afegir-hi l’augment dels populismes i la ultradreta. Simona Levi per la seva banda en el seu llibre Fakeyou: Fake news y desinformación ho emmarca també en un relat a partir del qual retallar llibertats. En una visió intermèdia, part del que succeeix és que el monopoli de la desinformació ja no el té el poder exclusiu. I això té efectes importants. De la mateixa manera que quan ja no es té en exclusiva el monopoli de la força es duen a terme revoltes i revolucions. Hi ha dies que sembla que vivim en una distòpia a mig camí entre V de Vendetta i Black Mirror.
Sens dubte, les xarxes socials amb la seva potencialitat per a fer arribar missatges i continguts a una comunitat il·limitada ens aporten una gran i una nova responsabilitat afegida. Però tampoc no pensem que viralitzar una piulada a milers d’usuaris és senzill, per sort. Afegim a aquest fet la capacitat tecnològica de fer grans productes de qualitat amb un simple telèfon intel·ligent. Tot plegat implica, doncs, que la batalla pel relat i la narrativa esdevé molt més complexa i fins i tot igualada. Un dels aspectes que més em fa pensar en aquesta suposada liberalització del monopoli de desinformar té dues vessants. La primera, sobre si existeix o no pretesament el dret a desinformar. Tal i com explica molt bé aquests dies la nostra companya Ana Isabel Bernal, el capítol segon de drets i llibertats de la Constitució espanyola descriu en el seu article 20 que “es reconeixen i es protegeixen els drets [...] a comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats”.
Per tant, llibertat d’expressió, sí, d’opinió, també, però si difonem informació, tenim cobertura si aquesta és veraç. I d’això se’n parla massa poc.
Però l’altra vessant que em sembla molt interessant debatre i reflexionar és al voltant de si la fi justifica les fake news, parafrasejant la idea no literal però estesa dels escrits de Maquiavel. Ho esmento perquè en la nostra relació amb la veritat, sigui el bocí que en tenim, o el que pretenem tenir, s’intueix que sovint hi posem una capa subjectiva que prioritza les nostres emocions. Sí, de la mateixa manera que les fake news prenen com a catalitzador les apel·lacions a emocions (com la por) per a córrer més ràpid i arribar més lluny, la lluita de la narrativa pot emprar una notícia falsa o esbiaixada per a guanyar suports. És per a això que els principals casos i estudis sobre desinformació es basen en societats fortament polaritzades al voltant d’un tema, ja siguin els Estats Units, el Brasil, el Regne Unit, Espanya o Catalunya, on el seguiment de les conteses electorals i referèndums (els que es permeten fer, és clar) van seguits d’estudis sobre les fake news, des de cada una de les dues ribes en joc, i cada una de les visions (sovint incompatibles) d’una mateixa realitat.
Per a reblar el clau, volia esmentar per exemple el conflicte entre Israel i Palestina. Per als qui fa molts anys que aquelles terres ens fascinen, sorprenen i horroritzen, és molt difícil que no tinguem un capteniment establert. Parlant del nou poder de les xarxes socials, en aquest cas s’ha vist que, tal com molt bé explicava en Mikel Ayestaran a l’Emilio Doménech, possiblement un vídeo de TikTok podria ser un dels desencadenants d’algunes de les escomeses del grups d’ultradreta israelians contra els palestins del barri vell de Jerusalem. Però en aquest cas, això sí que va succeir i va ser l’espurna per als enfrontaments civils. Ara bé, i de nou, la desinformació va començar a córrer també paral·lela, com molt bé han recollit RTVE o Newtral. És allò que la realitat ja és prou complicada com perquè a sobre s’escampi la desinformació. Quan això succeeix en conflictes llargs i globals on la gent ja té una idea preconcebuda i un posicionament, la polarització esdevé més forta i es baixen els llindars de la verificació i tot corre. Tal com ho explica en Pablo Duer, parlem d’una guerra de narratives. I com en tota guerra, ja ho deia el polític britànic Arthur Ponsonby, la veritat és la primera víctima. Tenim, doncs, un nou exemple per a estudiar com el mal ús de les xarxes socials, tal com bé relata Sheera Frenkel.
En tot cas, i com a conclusió, una reflexió que els moviments socials i polítics s’han de plantejar, perquè els estats potser no se la poden permetre. Quan parlem del “tot s’hi val” i de l’“i tu més”, on queda la desinformació? L'incloem? La fi justifica difondre piulades que ens generen dubtes però tira, tira, que si no és certa, no passa res? En aquella lògica activista que diu que ho volem tot, hem d’incloure la desinformació? La desinformació per part dels estats es combat amb més desinformació o més veritat i transparència? Deslegitima una lluita l’existència i difusió de mentides i enganys per a guanyar suports? Sens dubte, un debat ètic de primer nivell en la idea que esmentàvem de la nostra relació amb la informació (i la desinformació) i la veritat (i la mentida). Qualsevol moviment hi hauria de reflexionar. Si és David contra Goliat, la nova fona de David són les fake news? París bé val una missa, però una mentida? O posats a jugar amb citacions suades, qui és lliure de fake news per a llançar la primera piulada? Potser és millor acabar amb preguntes sense tenir les respostes que no pas creure que es té tota la veritat.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Desinformació com a eina d’activisme social i polític: la fi justifica les ‘fake news’? COMeIN [en línia], juny 2021, núm. 111. ISSN: 1696-3296.
Números anteriors
Articles relacionats
