Indubtablement, hauràs notat el sorgiment de narratives inclusives en cinema, còmics i videojocs, però qui està darrere d’aquestes transformadores narratives? Aquest article viatja a través de l’agència de les dones professionals en les indústries creatives contemporànies, per la qual cosa explora com la seva influència està redefinint la manera com percebem i gaudim de l’art i l’entreteniment.

Les noves tecnologies no només ofereixen un control inèdit sobre les nostres vides, sinó que en condicionen les conductes. La nova febre contemporània per les narratives apocalíptiques es diferencia d’una tradició que és tan antiga com ho són la literatura, el cinema i la ràdio per un fet esgarrifós: les formes apocalíptiques actuals es produeixen en l’esfera d’allò real o, fins i tot, la superen mitjançant tecnologies com els videojocs o la intel·ligència artificial.

El consum de continguts digitals i inadequats ha estat notícia, recentment, per les conseqüències negatives que pot comportar en els menors. Aquest consum s’ha anat incrementant, els darrers anys, per la seva facilitat d’accés en la nostra vida quotidiana. Tot i l’existència d’una regulació específica per protegir els infants en el consum de continguts audiovisuals, tant en mitjans tradicionals com digitals, encara hi ha certs riscos i desafiaments que s’han d’abordar per garantir-ne la seguretat i el benestar.

L’1 de juny del 2022, a l’edifici de la Fundación Telefónica, a Madrid, va celebrar-se el seminari «Loot Boxes: Nuevos retos de la industria del videojuego», organitzat pel Ministeri de Consum del Govern espanyol. L’acte va transcendir als mitjans de comunicació per un anunci fet pel ministre Alberto Garzón: la preparació d’una llei a Espanya, «pionera a Europa» (sic), per regular les loot boxes, o caixes de botí en català, als videojocs.

El metavers ha estat batejat com el nou capítol d’internet, un món virtual on les persones es connecten per mitjà d’ulleres 3D i, més endavant, amb altres dispositius de realitat virtual i realitat augmentada més avançats i lleugers. Com seran els esdeveniments al metavers? Com es dissenyaran els espais i les activitats en aquest nou món virtual?

Què diria William F. Gibson (Neuromàntic,1984), si aixequés el cap, sobre el metavers de Zuckerberg? Bé, de fet, li ho podríem preguntar per què, tot i que ja té setanta-tres anys i les seves aventures psicodèliques dels anys setanta, continua viu (i escrivint).

La classe política es va fent espai, a poc a poc, a Twitch. Les plataformes digitals ofereixen la possibilitat d’establir diàleg, crear comunitat i esdevenir un altaveu molt més potent que els canals comunicatius ‘tradicionals’. És evident que els polítics han de tenir presència digital, sempre que sigui amb una estratègia predefinida. I, ara, a Twitch, hi troben un altre incentiu: el jovent, el gran abstencionista electoral.

Podem entendre per narrativa procedimental o interactive storytelling una història creada o processada, totalment o en part, per un sistema (màquina) o procediment (regles o normes). També podem, de forma general, observar-ne dos tipus: la completament aleatòria, que pren formes de caire més artístic, o la que interacciona amb el lector, espectador o jugador per generar una història personalitzada basada en les opcions escollides. Tres exemples que veurem tot seguit són els llibres de Tria la teva aventura, el capítol interactiu Black Mirror: Bandersnatch i el videojoc Detroit: Become Human.

La sospita sobre el caire nociu (gairebé patològic) que pot tenir el consum de videojocs sovint ve motivada per consideracions irracionals o emotives que van lligades a la por a allò que és desconegut. La bretxa que hi ha entre la cultura audiovisual i digital dels adolescents i dels adults explica, en bona part, l’actitud de reserva i desconfiança que tenen alguns adults davant d’unes eines d’entreteniment que no controlen.

El 28 de desembre passat Netflix va presentar una proposta guardada amb calculat semi-secretisme. Un format inèdit de la prestigiosa sèrie distòpica Black Mirror, de Charlie Brooker, en forma de llargmetratge interactiu. L'impacte -i la polèmica- han estat notables: el futur de l'audiovisual? Un experiment innovador encara que limitat en el seu abast? Un truc caduc deutor de fórmules ja esgotades i de poc calat? Jo estic a mig camí entre les dues primeres opcions i en aquest COMeIN donaré alguns apunts de perquè. En qualsevol cas, crec que Black Mirror: Bandersnatch mereix molta atenció com a ficció interactiva. Si vols seguir (no spoilers), endavant.