En el pròleg del seu llibre Itinerarios transculturales, James Clifford (1999) planteja una premissa suggeridora. Ens proposa comprendre la ubicació humana no només com a immobilitat, sinó com a moviment. Residència i viatge, desplaçament i permanència serien, des d’aquesta perspectiva, les dues cares d’una mateixa moneda. La proposta és provocadora: si bé les pràctiques de trànsit i interacció es poden reconèixer com a situacions crucials de la nostra època, el localisme cultural predominant continua afirmant que l’existència social autèntica és, o hauria de ser, connectada a llocs tancats.

Fa tot just cinc anys, vaig escriure un article en aquesta mateixa revista on parlava de desinformació i eleccions europees. En aquell moment, semblava que les eleccions havien donat uns resultats «acceptables» per a l’statu quo i es va concloure que s’havia sabut actuar contra la desinformació de manera adequada en relació amb l’activació del Codi de Bones Pràctiques contra la Desinformació, al qual s’havien d’adherir les grans plataformes i xarxes socials.

La consolidació del pòdcast, com a format sonor heterogeni, fa que hi hagi un ventall de propostes per a tots els gustos i públics. A Parenthesis, el pòdcast dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, hem fet «Cacophony», una peça que combina l’activisme, el debat i el teatre. «Cacophony» és la primera activitat de 2024 impulsada per l’Àrea de Cultura de la UOC, en el marc del Vicerectorat d’Aliances, Comunitat i Cultura, i amb la participació de professorat dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i dels Estudis d’Arts i Humanitats, d’estudiants dels màsters universitaris en línia de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives i de Social Media: Gestió i Estratègia, i de la Unitat d’Igualtat. Aprofitem que tenim el micròfon obert per aproximar-nos a «Cacophony» des d’angles diferents.

La formació universitària en comunicació és sotmesa a una pressió constant per adaptar-se als ràpids canvis socials, polítics, culturals, econòmics i tecnològics. Aquests determinen les característiques i necessitats de l’alumnat, però també les particularitats i exigències de la indústria de la comunicació a la qual aquest aspira a incorporar-se. Què en diuen les recerques més recents? I quins són els reptes i les oportunitats que viuen les facultats de Comunicació en el seu dia a dia?

La intel·ligència artificial (IA), i específicament la IA generativa, està impactant molt ràpidament en múltiples àmbits, que van des de l’educació a l’economia. En aquest nou context, el sector de la comunicació corporativa també està veient com l’adopció de la IA generativa està modificant els processos, les eines i els mecanismes amb què es poden elaborar propostes de comunicació i executar-ne les diferents accions i missatges. En conseqüència, els professionals de les relacions públiques necessiten conèixer com emprar aquesta nova tecnologia que està transformant la manera com les empreses i les institucions es comuniquen amb els seus públics.

La manipulació de la informació és una de les principals xacres de l’actualitat. En aquesta revista, hem vist com afecta la cobertura dels conflictes bèl·lics, la política, les crisis sanitàries, etc. Tanmateix, també té una incidència perversa en col·lectius vulnerables determinats i majoritàriament desconeguts, com el de les persones amb el trastorn de l’espectre autista (TEA).

Els darrers mesos gairebé només parlem d’intel·ligència artificial (IA), que si «la IA ha vingut per quedar-se», que si «la IA ja no és el futur, sinó que és el present», etc. Entre que escric aquest text i es publica, ja hauran canviat moltes coses i tot plegat haurà evolucionat cap a camins encara desconeguts. Així i tot, m’aventuro a escriure i que passi el que hagi de passar. Som-hi! Quin ús estem fent de la IA en professions com el disseny, l’audiovisual, el periodisme o la comunicació?

A mitjan 2023, la presidenta del Fons Nacional d’Innovació italià i experta en polítiques digitals, Francesca Bria, advocava per una eina com Twitter, però de base pública, oberta i plural. Llavors, els canvis recents en la propietat d’aquesta plataforma, ara denominada X, preocupaven i estaven comprometent els valors democràtics, la sobirania digital i l’interès públic, segons Bria en una entrevista a Frankfurter Allgemeine Zeitung.

Fa uns dies, la companya Silvia Martínez va escriure un primer article sobre la desinformació al voltant de la nova guerra entre Israel i Palestina, i com s’ha fet una crida renovada a les plataformes i xarxes socials per tal que facin el màxim (i encara una mica més) per evitar que la desinformació faci encara més difícil qualsevol sortida no violenta.

Com es fabriquen, com es difonen i com es poden identificar les notícies falses són tres grans preguntes que tenen, en part, resposta a l’exposició Fake News. La fábrica de mentiras. Aquesta comença a l’antiga Roma i acaba amb les intel·ligències artificials (generatives) i deep fakes actuals. El punt d’inflexió es produeix amb la irrupció d’internet i de les xarxes socials, ja que des de llavors l’explosió desinformativa ha estat in crescendo.