La pandèmia que ha marcat aquests darrers mesos, particularment en els moments de confinament més estricte, ha suposat un destacat increment de l'activitat online. De la mà d'aquest fenomen, també ha crescut la cara més negativa de la interacció via Internet: la ciberviolència. La investigadora Leila Mohammadi analitza la victimització de les dones joves en aquest context. 

En ple confinament i context de pandèmia, les plataformes socials han tornat a protagonitzar un profund debat entorn de la seva actuació davant la difusió del discurs de l’odi que es pot produir en aquests espais de comunicació. Un debat en el qual actors polítics i econòmics s’han anat pronunciant, juntament amb usuaris i agents relacionats amb les empreses tecnològiques. La discussió s’ha vist marcada per arguments que han enarborat la defensa de la llibertat d’expressió i la limitació de la censura davant d’altres que advoquen per la necessitat d’intervenir per frenar els missatges d’odi.

Arran de la crisi sanitària de la COVID-19, la investigadora i becària predoctoral Alkim Erol reflexiona sobre l'impacte que el confinament estricte ha generat en la nostra societat. Estar exposats a les tecnologies de la informació i la comunicació va deixar de ser una opció per convertir-se en una necessitat peremptòria. D’aquesta manera, pot haver-se accelerat, justificat i apuntalat l'adveniment de l'anomenat Surveillance Capitalism (capitalisme de vigilància), la tendència que converteix en mercaderia les nostres dades personals.

Fa un mes, quan escric aquest article, que ens vam tancar a casa per la situació del coronavirus. En tot aquest temps, els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’han fet elements indispensables del nostre dia a dia, i els seus continguts han anat mostrant variacions, com si es tractés d’un organisme, mostrant diferents estats d’ànim i una evolució al llarg dels dies.

La crisi sanitària causada per la COVID-19 està posant a prova el delicat engranatge de la nostra organització social. Tancament de fronteres, escoles i carrers buits, escassetat de subministraments, estupor i desorientació. Per vèncer la fase de contagi del coronavirus es recomana no sortir de casa nostra i evitar el contacte amb els altres. Una pandèmia que ens obliga a aïllar-nos, però també a reivindicar la cura mútua i la fraternitat com a únic antídot possible a una dolència que ens afecta a tots, i que només junts podrem superar.

Afortunadament, als mitjans de comunicació cada vegada més es poden llegir notícies sobre l’incompliment de la Llei de propietat intel·lectual. I diem «afortunadament» perquè entenem que el plagi s’ha comès tota la vida, però abans es guardava silenci o no era tan fàcil de detectar com pot ser avui dia amb l’ajuda de les aplicacions antiplagi.

Aquests darrers mesos estan sent emocionalment intensos per molts motius. Un d’ells, la definitiva explosió del moviment col·lectiu que confronta el que vivim ja amb el nom d’emergència climàtica; en definitiva, que ens confronta amb el nostre futur immediat i el de les properes generacions. Les accions i reaccions al voltant d’Extinction Rebellion, la denominada vaga pel clima i la popularitat creixent de Greta Thunberg són el punt de partida de tota una sèrie de pensaments, sentiments i conflictes que m'assalten com a ciutadà, comunicador, pare i acadèmic implicat en l’estudi de la cultura popular i les narratives digitals. Això és el que vull compartir amb vosaltres en aquest article.

Per garantir principis com la llibertat, la igualtat, la proporcionalitat o el pluralisme, la propaganda política i l'ús dels mitjans de comunicació en campanya electoral es troben regulats en el nostre sistema democràtic. No obstant això, en un entorn canviant com és el que caracteritza la comunicació digital, sorgeixen situacions i pràctiques noves en un context globalitzat en què alguns límits es desdibuixen sent difícils d'acotar i fins i tot controlar. Així, mentre diferents plataformes i iniciatives advoquen per fomentar una major transparència, la difusió de fake news que afecten la política cobra protagonisme. 

Una de les principals preocupacions dels nous periodistes actuals és el domini de les eines tecnològiques que permetin el desenvolupament de la seva feina en entorns  complexos i canviants on la multimedialitat i el multiformat acaparen l’atenció. No obstant, quines altres habilitats, diguem-ne toves, o millor, diguem-ne humanes, cal continuar esmolant? La sèrie televisiva Press, acabada d’estrenar a Filmin, ho posa de manifest amb pols oposats de la pràctica periodística. 

La irrupció tecnològica de nous mitjans, formes i fonts  d’informació i de comunicació, l’ampliació i creixement del seu abast i participació, així com la necessària immediatesa que implica l’activitat professional periodística estan introduint una categoria diferenciada en l’àmbit que s’ha vingut a definir com a periodisme de qualitat. La diferència pressuposa l’existència d’un periodisme de baixa qualitat, i per tant fa referència a un estàndard desitjable, la qual cosa obliga a redefinir-lo. Aquest article es pregunta sobre quines són les característiques que garanteixen l’excel·lència en el periodisme que permeten valorar-lo respecte d’altres formes.