Hi ha molts reptes amb la dataficació de les societats contemporànies. Un d’aquests reptes són els biaixos de disseny dels algoritmes que fan servir les plataformes digitals. Un altre repte fa referència als biaixos de les dades que els algoritmes utilitzen per prendre decisions automatitzades i com s’empren aquestes decisions dels algoritmes. Tant el disseny algorítmic com les dades reforcen la discriminació dels col·lectius menys afavorits, i particularment de les persones més grans.

Al llibre The world without us, Alan Weisman, periodista i escriptor, ens convida a un provocador exercici de construcció mental del futur: «Suposem que ha passat el pitjor. Que l’extinció humana és un fet consumat. Imaginem un món del qual tots nosaltres hàgim desaparegut sobtadament. Què passaria? El planeta faria un sospir d’alleujament? Ens trobaria a faltar? Com seria aquest món on ja no existiríem com a espècie?».

La comunicació es defineix en la seva relació entre el pensar i l’ésser. En general, es poden diferenciar tres modes comunicatius que preveiem en l’acció política associats a tres maneres de posicionar la comunicació en aquesta relació i que responen al que es coneix com a pensament conservador, progressista o pragmàtic. Aquest article està dedicat a la descripció de l’origen d’aquesta relació entre comunicació i acció política.

El 27 d’agost d’aquest 2020 es va celebrar el 250è aniversari del naixement del filòsof alemany G. W. F. Hegel. És una ocasió propícia per revisar aquells postulats de la filosofia hegeliana que apel·len al paper mediador del llenguatge i de la comunicació en el progrés humà, i que estan recobrant certa actualitat des de posicions pragmàtiques i evolucionistes. Aquest article mira d’elucidar les claus de la seva importància en el debat filosòfic i científic actual.

La pandèmia que ha marcat aquests darrers mesos, particularment en els moments de confinament més estricte, ha suposat un destacat increment de l'activitat online. De la mà d'aquest fenomen, també ha crescut la cara més negativa de la interacció via Internet: la ciberviolència. La investigadora Leila Mohammadi analitza la victimització de les dones joves en aquest context. 

Arran de la crisi sanitària de la COVID-19, la investigadora i becària predoctoral Alkim Erol reflexiona sobre l'impacte que el confinament estricte ha generat en la nostra societat. Estar exposats a les tecnologies de la informació i la comunicació va deixar de ser una opció per convertir-se en una necessitat peremptòria. D’aquesta manera, pot haver-se accelerat, justificat i apuntalat l'adveniment de l'anomenat Surveillance Capitalism (capitalisme de vigilància), la tendència que converteix en mercaderia les nostres dades personals.

Les formes de depredació, persecució o perversió de l’activitat intel·lectual, científica o creativa en general continuen essent exercides des de posicions de domini o mitjanceres, però són cada vegada més sofisticades i van més enllà de la coacció o la simple acció de robar o d’apropiar-se d’idees o obres mitjançant la substitució, modificació o eliminació dels veritables autors.

Els gràfics del desenvolupament de la pandèmia han pres una rellevància essencial. Des de l'inicial “aplanem la corba” fins al moment actual de desescalada, rares vegades l'expressió visual de les dades s'havien convertit en clau per entendre com se supera una crisi. Només durant el passat mes de març, l'accés a la comunicació de proximitat ha incrementat un 158% segons Comscore, però la informació visual desagregada no està sent un dels focus per manca de recursos. Els mitjans de proximitat són elements clau per a la sostenibilitat de la nostra democràcia i el dret a la informació. Ara més que mai, necessitaran el suport de la ciutadania a la qual serveixen.

No hi ha cap dubte que estem vivint una situació excepcional, d’emergència i incertesa. En aquests moments la nostra vida es veu alterada i ens veiem en la necessitat d’adaptar-nos, en molts sentits, a una realitat confusa i complicada. Els social media, ja de per si incorporats als nostres hàbits de comunicació habituals, s’han convertit en aquests dies de confinament en la nostra finestra, la nostra via de connexió amb el món sota un lema conjunt: #joemquedoacasa.

Fa un mes, quan escric aquest article, que ens vam tancar a casa per la situació del coronavirus. En tot aquest temps, els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’han fet elements indispensables del nostre dia a dia, i els seus continguts han anat mostrant variacions, com si es tractés d’un organisme, mostrant diferents estats d’ànim i una evolució al llarg dels dies.