Arran de la crisi sanitària de la COVID-19, la investigadora i becària predoctoral Alkim Erol reflexiona sobre l'impacte que el confinament estricte ha generat en la nostra societat. Estar exposats a les tecnologies de la informació i la comunicació va deixar de ser una opció per convertir-se en una necessitat peremptòria. D’aquesta manera, pot haver-se accelerat, justificat i apuntalat l'adveniment de l'anomenat Surveillance Capitalism (capitalisme de vigilància), la tendència que converteix en mercaderia les nostres dades personals.

La greu pandèmia que estem vivint ens afecta de moltes maneres i una, sens dubte, n’és el canvi d’hàbits. Diferents estudis que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes afirmen que estem entrant en una nova era protagonitzada per un consumidor més conscient i que es guiarà per uns nous valors, buscant una compra de proximitat i productes naturals. Sense cap mena de dubte, la publicitat i les marques s’hi hauran d’adaptar si no volen desaparèixer.

Entrem en fases de desescalada, el que implica que començaran a reactivar-se molts sectors i negocis, després de dos mesos d'aturada obligada de l'activitat habitual per la pandèmia de la COVID-19. Una aturada durant la qual, tanmateix, en moltes empreses s'ha treballat més que mai per buscar formes alternatives d'organització, producció, vendes… També les empreses publicitàries s'han vist afectades, però a diferència d'anteriors crisis, sembla que ara es reivindiquen més que mai com un jugador imprescindible per guanyar aquest maleït partit.

Les marques són vulnerables, com les persones. Pateixen les conseqüències de les crisis econòmiques i, com estem veient en plena pandèmia de COVID-19, tampoc escapen a crisis sanitàries. Han d’ocupar-se ara de campanyes cancel·lades, esdeveniments postergats, oscil·lacions importants de vendes… i algunes, a més a més, han d’estar pendents de la gestió de la seva reputació en xarxes simplement per dir-se, sí, Corona.

Encara pendents que Infoadex (font de referència en el control quantitatiu i qualitatiu de l’activitat publicitària a Espanya) faci públiques les xifres d’inversió publicitària del passat mes de desembre, tot apunta que, si no ha estat el 2019, serà el 2020 el primer any en què la inversió registrada en mitjans digitals al nostre país superarà la registrada en el mitjà de la televisió.

Fa una mica més d’un any, jo circulava per la vida amb el pilot automàtic activat. Tenia feina, parella i lloc de residència estables. En l’àmbit professional, sobretot, feia més de dos anys que treballava a la mateixa empresa i ja em coneixia tots els protocols d’actuació. Em vaig adonar que necessitava un repte, algun imprevist que trasbalsés la rutina i em fes agafar, altra vegada, el volant: què tal, per exemple, un màster a la UOC?

L’estrena recent d’una nova versió del clàssic relat Dràcula, produït per la BBC en col·laboració amb Netflix, ha aixecat una forta expectació i no poca polèmica per les llibertats que es pren no només amb l’original literari, sinó amb les estructures narratives i temporals tradicionals. Ambdues coses no són gens estranyes si tenim en compte que darrere d’aquest nou Dràcula hi ha Mark Gatiss i Steven Moffat, que ja van dur a terme una operació transgressiva similar a Sherlock.

El proppassat 12 de desembre els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC van fer el lliurament dels premis als millors treballs finals dels seus programes acadèmics del curs 2018-2019; uns guardons que reconeixen l’esforç, la qualitat i la maduresa acadèmica d’un grup d’estudiants que amb aquesta gala tanquen una etapa.

Segons dades recents d’Unicef, un terç dels infants menors de cinc anys en el món no tenen una dieta sana, per la qual cosa no estan creixent correctament. Mentre que gairebé 200 milions d’aquests infants pateixen de desnutrició, prop de 40 milions viuen amb sobrepès. A l’Estat espanyol gairebé un 40% dels infants presenten obesitat o sobrepès. Aquesta xifra situa l’Estat espanyol al capdavant d’Europa en els índexs d’obesitat infantil.

Recordeu aquells temps en què ens regalaven samarretes “de propaganda”, eufemisme (intolerable!) utilitzat freqüentment per referir-se a la publicitat. Samarretes de cotó, de tall ample, segons les normes dictades per la moda dels 80 i els 90, acolorides i amb rètols gegants que cridaven el nom de la marca als quatre vents. Que aixequi la mà qui alguna vegada en va tenir una.