Josep Artigas i Ojeda (Barcelona, 7 de març de 1911 - 15 d’octubre de 1991) va ser un dels dissenyadors gràfics, cartellistes i publicitaris més destacats de l’Espanya de la segona meitat del segle XX. Amb la seva característica pipa, dret a l’estudi davant el cartell, col·locat en un cavallet talment com si fos un quadre, és un exemple d’una època en què l’ordinador era inexistent en el disseny gràfic i els pinzells i tècniques com ara el collage eren bàsics en tot el procés creatiu.

Quin és el gènere audiovisual que millor dona veu i il·lumina la memòria col·lectiva? Quina materialitat artística evoca millor la importància del temps viscut? Em disposava a pensar sobre aquestes qüestions centrals per al meu projecte de recerca sobre arqueologies visuals en aquest article escrit un xic a correcuita −com ho fem quasi tot en aquesta vida−, quan, de sobte, els ritmes es detenen. M’avisen que ha mort Antoni Mercader, investigador, creador i teixidor d’infinites aliances culturals durant més de cinquanta anys a Catalunya. La vida interromp el flux de la producció acadèmica i imposa el tempo del dol: frenar i caminar enrere.

Aquesta segona part de l’article publicat fa uns mesos és un exercici enfocat a projectar el futur de la cultura digital i a plasmar idees que circulen en els debats contemporanis lligats a la nostra forma de vida en l’era dels entorns digitals. Hem formulat cent preguntes per reflexionar en comunitat. Aquestes preguntes no tenen respostes clares i definitives; també són disparadors de converses més àmplies, i aquesta n’és la intenció final.

El pròxim 22 de maig se celebrarà, al municipi de Bacares (Almeria), la VIII Jornada Almanzora Comparte. Després de començar aquest nou model itinerant al poble de Sàrria –el nostre amfitrió en la passada edició–, Bacares ens acull amb el mateix entusiasme (o més encara) i, d’aquesta manera, ens permet dinamitzar encara més la comarca de la vall de l’Almanzora.

En l’àrea de pràctiques dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació (ECIC) de la UOC hem estrenat una petita col·lecció de pòdcasts que duu per títol «Joves comunicadores: amb veu pròpia». La col·lecció dona veu a cinc joves professionals amb trajectòria o càrrec de responsabilitat dins l’àmbit del periodisme, la comunicació corporativa, la publicitat o els social media.

El disseny centrat en l’usuari es defineix pel fet de posar les necessitats dels usuaris al centre. Durant el procés de disseny, s’incorporen les característiques del context i els punts de vista dels usuaris com a elements principals en la conceptualització i la presa de decisions. El resultat és un producte o servei ajustat a les necessitats de les persones.

Què és el que realment recordem d’un anunci? No són les característiques específiques d’un producte, ni el preu, ni tan sols el producte en si. El que roman en la nostra ment, el que cala en el nostre cor i deixa emprempta, és com ens fa sentir. Aquest és el poder revolucionari de la publicitat: convertir missatges en emocions i productes en històries que transcendeixen els aparadors per a connectar personalment amb els consumidors. Avui, més que mai, hem de recordar que: «No ven si no emociona».

Què passaria si els homes cisgènere normatius tinguessin la menstruació? Excedències obligatòries a la feina per a tots ells? Més investigació mèdica sobre el tema? El que segurament passaria seria que els impostos sobre els productes d’higiene menstrual no existirien o no serien tan alts.

En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.

Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom? Amb aquesta pregunta acostumem a entabanar als infants per donar-los una explicació sobre la diferència entre pes i volum. Quan algú respon que un quilo de palla pesa més que un de plom, suposadament ho fa valorant el seu volum, que, visualment, és més elevat.