La tercera llei de Newton o principi d’acció i reacció ve a dir que, quan un cos fa una força sobre un altre, aquest segon cos reacciona fent una força igual i de sentit contrari sobre el primer. Considerant aquesta llei en una aproximació social, sens dubte sembla complir-se quan valorem la reacció que s’exerceix contra vectors històrics i socials presents en la nostra època, com ara la globalització, el feminisme, la consciència del canvi climàtic i afegiria el paper en el progrés de la ciència.
Essent així, s’entén que sovint trobem coocurrència de teories negacionistes i conspiracionistes que sovint afecten, barregen i sempre amplifiquen alguns d’aquests vectors. Donem un parell de voltes més al fet negacionista, perquè també és en aquest brou que les fake news troben la capacitat de viralització que segur que no haurien trobat en altres moments.
Negacionisme i dissidència, fronteres difuses
En primer lloc, voldria deixar palès que des del meu punt de vista, negacionisme no és el mateix que una certa dissidència científica o de drets. Així, no sempre seria negacionista en el cas de la COVID-19 el qui és crític amb l’obligació de l’ús de la mascareta en espais oberts, ja sigui des de les evidències o des de la visió de la cessió de drets individuals que obliguen les restriccions proposades per al bé comú. Així, el dissident pot entrar en el discurs i emprar el mètode científic, tot i que sovint qüestionarà la consistència d’evidències i posicionaments, i fins i tot en alguns casos s’agafarà a la visió més ortodoxa de la ciència. Per exemple, en el debat inicial sobre si el SARS-CoV2 complia els postulats de Koch, un debat ja recurrent en el cas del virus de la sida, i que essent un debat tècnic o conceptual no evita que la pandèmia estigui tenint lloc. Possiblement un dissident podrà entrar a qüestionar aquest fet, mentre que un negacionista l’emprarà per construir un castell de cartes amb teories forassenyades per justificar el que per a ell és una mancança de la ciència i, davant la incertesa, proposar un explicació simple i distorsionada per al que està passant.
Precisament, és per aquest mateix motiu que cal considerar que l’opinió pública i publicada tampoc no hauria d’etiquetar qualsevol expressió de crítica científica i social, legítima, com a negacionista. No qualsevol manifestació en contra de la gestió de la pandèmia ni una visió crítica per les conseqüències hauria de ser etiquetada com a tal, perquè això sens dubte empobreix el coneixement i de fet arracona i expulsa del debat públic alguns actors que no voldrien estar dins del camp del negacionisme imaginatiu. És també llibertat d’expressió i no cal afegir motius en moments de desgast i cansament social, per dir-ho d’alguna manera. Penso, doncs, que sempre val més mantenir un diàleg constant amb la dissidència perquè sens dubte socialment permet més cohesió i menys polarització.
Coocurrència de negacionismes, o ploure sobre mullat
En primer lloc, les estadístiques. Tal com sovint m’agrada esmentar i detallar, si paga la pena donar una ullada a les dades respecte a les creences en determinats rumors o fake news en el cas dels Estats Units, on és molt habitual trobar estadístiques respecte a boles científiques. Així, segons Forbes el 2018 només dos terços dels millennials dels Estats Units creien que la terra era rodona. A la vegada, segons el Pew Research Center el 2019 un 18% dels americans no creia en la teoria de l’evolució, mentre que Statista ens ofereix dades que el 2019 prop d’un 10% dels nord-americans d’entre 18 i 49 anys creien que l’arribada a la lluna havia estat un muntatge (en el país que la va protagonitzar i tot i que va ser una fita històrica en la guerra freda). Sempre esmento, doncs, que espero que almenys siguin les mateixes persones, perquè això voldria dir que aquests tipus de rumors estan més continguts. Paradoxalment, però, això voldria dir que existeix un nucli dur que nega sistemàticament evidències majoritàries i que en moments d’incertesa, i més preguntes que respostes, es tanca en banda a les posicions majoritàries i prefereix les afirmacions errònies però reconfortants perquè donen una explicació diferenciada del «són coses que passen», que sovint costa d’acceptar.
Així, per exemple, si seguim, més per la curiositat científica i pacient que altra cosa, perfils de Twitter com @Vizcuri, veiem que poden barrejar tranquil·lament diferents tipus de teories conspiracionistes i negacionistes. És habitual en aquest perfil que encara s’estigui esperant i promovent la Tempesta i el Gran Despertar (the Storm and the Great Awakening), els conceptes de la conspiració promoguda per QAnon amb la qual l’expresident Trump (com m’agrada escriure-ho així) va jugar i es va escaldar. Però també aquest mateix perfil promou visions negacionistes amb la COVID-19, com es pot veure al següent missatge. Per cert, que no els condueixi a error la bandera del perfil; també existeix un nucli dur negacionista de la COVID-19 dins l’independentisme català.
Font: Twitter
Sens dubte, aquesta coocurrència i amplificació de missatges em sembla molt preocupant, perquè actuen com si fos un gran múltiplex audiovisual, on es pot comprar un conspiració i en què a poc a poc et vas quedant el paquet com a porta d’entrada del descrèdit de la centralitat científica i majoritària. Un cop convençut i davant la manca de voluntat de dialogar, hom quedaria segrestat i només interessat per aquestes fonts. I un dia et diuen que no portis mascareta, o que no et vacunis, però potser un altre et diuen que vagis al Capitoli a exigir el que t’han dit que t’han robat.
Negacionisme i globalització, els perdedors de la història?
Tal com esmentava a la introducció de l’article, el negacionisme pren dimensió global durant la pandèmia, la qual cosa fa que se senti fort i amb molta capacitat d’atreure gent. Les principals teories inicials sobre la COVID-19, el vincle amb Bill Gates, Soros i la tecnologia 5G ens diuen que esdevé una resistència contra el canvi, contra el progrés, en el fons contra la globalització. Ara que es porten les disjuntives pel que fa a la comunicació política, el que des de VOX promouen com a globalisme o sobirania. Una de les teories negacionistes que sosté tot el que passa d’una manera simple, amb missatges senzills però intel·ligibles, i amb certeses quan científics i administracions encara només donaven incerteses, situava tota la pandèmia dins l’estratègia de creació del que esmenten de forma recurrent com el Nou Ordre Mundial (New World Order). Tinguem en compte aquest estudi de la Universitat de Cornell, del qual Statista va fer un gràfic l’octubre del 2020.
Font: Statista
Respecte a aquesta teoria, caldria tenir en compte la vessant nord-americana, que ja en parla des de fa 100 anys, tot i que no necessàriament lligada en aquell moment a la grip del 1918, sinó a quelcom que embolcalla la democràcia americana des de fa molts anys. Sens dubte, si parlem de la mateixa conspiració, gaire eficient no sembla que sigui, però ha servit molt cops per justificar aquesta visió de l’statu quo poderós i del govern dels milionaris davant del govern del poble, una retòrica amb la qual Trump va saber jugar molt bé per arribar al poder, tot i que no prou per conservar-lo un segon mandat.
És evident que la globalització és un procés que genera contradiccions, i els seus perdedors, i no ho diem en el sentit loser paròdic, sinó en les desigualtats que es generen, amb ciutadans i països cada cop més rics davant de ciutadans i països cada cop més pobres. I aquests que se senten perdedors en aquesta visió i relat de la història generen altres relats per explicar per què han perdut, i per què ja no entenen el seu món. Segons la meva visió, és segur que algú voldrà aprofitar-se de la situació i en sortirà beneficiat, però la idea que tot plegat estigui planificat dona massa força a la humanitat i massa poca a l’atzar.
De la perifèria a les classes mitjanes, via viralització en xarxes socials
Sí, de teories negacionistes sempre n’hi ha hagut. Hitler no va morir i Elvis vivia a Múrcia, però caldrà considerar més que mai que el que ha canviat ha estat la potència i l’escala de les xarxes socials. És segur que al segle XX existien petites revistes en apartats de correus fora dels centres de decisió i visibilitat, i probablement tenien un públic fidel. Però, per dir-ho d’alguna manera, les classes mitjanes tenien anticossos respecte a aquestes idees. La pandèmia ens ha permès veure que això ja no és així. Parlem de la segona fase de la viralització de fake news, no dels creadors, que poden ser conscients que són mentida o generen dubtes, sinó de gent que en condicions normals no hauria donat versemblança a idees conspiracionistes, però, davant la incertesa i la manca de respostes clares per entendre el que ha passat, ha arribat a considerar idees negacionistes perquè donen una resposta fàcil i plausible (perquè tria les dades que li interessen, no el conjunt del context).
A més a més, també cal ser conscients que, per primer cop i gràcies a les noves tecnologies del mòbil, han generat grans productes audiovisuals. Tinguem en compte que ja no parlem d’un mem mal fet i viralitzat sense massa més recorregut que un somriure; parlem de productes com Plandemic o The Big Reset, de gran factura i que embolcallen millor tota una sèrie de dubtes i dades esbiaixades amb sort, o mentides directament.
El negacionisme com a fet ‘cool’ i políticament incorrecte, cua de lluç o cap d’arengada
Sens dubte, el negacionisme també té un factor ideològic de no formar part d’una majoria, de preferir ser el principal líder d’una visió forassenyada que no pas un més de la societat que creu en les evidències científiques, que poden considerar avorrides. Em preocupa, però, el fet que aquest fet alternatiu pugui ser considerat cool, com quan es posava en valor no saber anglès o parlar-lo malament i que tant mal ens ha fet. Molts vídeos de Youtube i influencers han crescut gràcies a vídeos que jugaven amb els rumors científics, i cal estar amatents que entre la gent més jove no esdevingui un fet contracultural que aplegui un comportament fins i tot sectari i crític amb la ciència, perquè els necessitarem en la lluita contra el canvi climàtic.
Aquesta visió políticament incorrecta d’anar a la contra és el que penso que explica, per exemple, per què les principals celebrities que han promogut idees negacionistes siguin gent coneguda però que ja no formen part dels centres de rellevància, com el cas de Miguel Bosé, Bumbury o darrerament Victoria Abril. Equivocats tant sí com no, almenys cal reconèixer que expressen en públic el que pensen. Em fa pensar que en privat n’hi ha molts més. Certament ajuden a amplificar idees de perfils; són l’espurna que amplifica un missatge que hauria de quedar reclòs.
Negacionisme per soscavar la democràcia: agenda oculta?
No ens deixem enganyar per la vessant a voltes divertida del fet negacionista des d’una visió central o científica. Entenguem adequadament els seus riscos. Sovint és un aprenentatge, un assaig. De vegades veiem el fenomen de les fake news com un gran tsunami que arriba amb una gran mentida que ens esforcem a desmentir, però cal considerar que pot arribar, també, com una suma de petites onades que a poc a poc van desgastant les roques de la costa. És més lent, però esdevé més irreversible.
Per tant, convé estudiar i entendre el fet negacionista, perquè mai com fins ara ha tingut tanta potència i per com veiem que actua com dos vasos comunicants: com més desgast i cansament social hi ha i com més errors comet la comunicació institucional, més fàcilment poden trobar un públic que en condicions normals no n’hauria fet mai cabal. I aquesta idea pot ser molt llaminera per a col·lectius que sí que tenen una agenda oculta, farcida d’odi, contra l’statu quo i contra el que és diferent. Ens hi van les xarxes socials, i no parlo de les tecnològiques.
Citació recomanada
López-Borrull, Alexandre. Negacionisme o el principi d’acció i reacció de les xarxes socials: conspiracionisme i globalització. COMeIN [en línia], març 2021, no. 108. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n108.2121
