Les xifres ens ho recorden freqüentment: el vinil no només no ha desaparegut sinó que el seu consum es troba en una línia clarament ascendent a escala mundial. Tot i que ho pot semblar, aquest fenomen no és en absolut cosa de fans de certa edat que han viscut l’era dels vinils. El que em mou a escriure aquest article és la curiositat de saber per què hi ha un percentatge important d’adolescents i joves que se senten atrets pels discos en vinil i fins i tot en col·leccionen. Posem-nos a girar i abaixem l’agulla.
En un vídeo de 2016 de la plataforma Stories, especialitzada en documentals breus, titulat Are teenagers keeping vinyl records alive? (‘Estan mantenint els adolescents els discos de vinil amb vida?’) se’ns mostra el cas d’Adia Red Douglas, una jove de setze anys que regenta la botiga de discos RPM Records a Brentwood, Califòrnia. Adia, seguint l’exemple del seu pare, va començar la seva pròpia col·lecció de vinils a l’edat de... deu anys! Adia mostra orgullosa imatges de la seva botiga i, és clar, les portades dels seus discos favorits, des de discos d’indie rock editat en plena era de l’streaming (Oracular spectacular, de MGMT, de 2007, o Warpaint, de 2014) fins a clàssics de l’època daurada dels formats físics (Dejà vu, de Crosby, Stills, Nash & Young, de 1970). Quan se li pregunten els motius, ho té clar: quan posa un vinil li sona millor, més viu, i li dona un rotllo totalment diferent a escoltar música digital.
Al vídeo, Jason Douglas, pare d’Adia i influència decisiva en l’afició de la seva filla, apunta a la tangibilitat dels discos i al paper del Record Store Day, que ha fet atractiu el col·leccionisme a noves generacions (alguns clients d’Adia tenen tretze anys!). Jason dona una pista que sembla explicar de forma més general el fenomen del retorn de certs formats físics en l’era de les plataformes d’streaming: «Hem sacrificat la qualitat de so per la conveniència» (el tema dels debats sobre la qualitat és molt complex i no hi entraré, però m’encantaria; potser en un altre article).
El reportatge inclou dades de 2015 prou significatives: així, Musicwatch indicava que més de la meitat de compradors de vinil es trobaven per sota dels vint-i-cinc anys, i en aquell any les vendes de vinil havien pujat un 32%, fins als 416 milions de dòlars, el nivell més alt des de 1988 (moment en què l’ara menyspreat CD estava encara en una posició de mercat ascendent). Acostant-nos una mica més a l’actualitat, Statista referma la tendència a l’alça imparable de la venda de vinils, com mostra el seu gràfic evolutiu circumscrit als EUA: el 2020 les vendes s’havien enfilat fins als 27,5 milions d’unitats, fet que suposa un increment del 46% respecte a l’any anterior (segons el gràfic, el 2015 ens situaríem a prop dels 12 milions, perquè ens en fem una idea amb relació a les dades de Musicwatch).
És cert, però, que les explicacions que solen donar els mitjans de comunicació tendeixen a ser insuficients i molt centrades en una idea molt superficial de la nostàlgia i que res té a dir del ressorgir entre nous públics. Tot plegat em feia preguntar encara amb més força per què el vinil atrau una nova generació, així que he adreçat la pregunta a alguns fans del vinil adolescents i joves, sense cap pretensió estadística. Tot i formar part de grups d’edats una mica diferents, en un cas tretze anys i en un altre vint-i-quatre anys, les seves respostes coincideixen en més d’un aspecte entre elles i amb Adia. I en alguns aspectes m’han resultat sorprenents. Aquí va una mostra d’aquesta entrada en el camp totalment introductòria.
En tots els casos es tracta de gent jove que consumeix molta música digital. A. (24 anys) comenta: «en el meu dia a dia consumeixo moltes hores de música digital, escoltant diferents artistes. M’encanta fer playlists, barrejar cançons, gèneres i artistes de tota mena, picotejo, però no paro tanta atenció al que estic escoltant; hi presto atenció, però tinc la música més de fons, de fil musical». En canvi, «quan escolto un vinil estic molt més concentrada en el que estic escoltant, en les lletres, el so, el que em transmeten, hi connecto més. També m’encanta estrenar un vinil; tota la part estètica, física, del format, les fotos, les portades, si porten lletres… Forma part del marxandatge, em fa sentir més propera als artistes». De la seva banda, M. (13 anys) i G. (13 anys), ho expressen d’aquesta manera fresca i espontània…
«La música se sent diferent que quan et poses els cascos...
Et poses en la situació de fa uns anys, no et sents al 2021...,
...que el 2021 és una merda…,
...sinó temps enrere… És com tornar al passat, se sent diferent, la música, la vius més…
I és més maco, més interessant...
Et relaxa, et quedes mirant com es va movent, i el sorollet que fa el vinil quan cau l’agulla…
És tot molt estètic…»
M. i G. coincideixen amb Adia a valorar la qualitat distinta del so, i totes estan d’acord a dir que les posa en una situació diferent que quan escoltem música digital. Destaquen també la dimensió tangible, que les porta a prestar automàticament més atenció, o el plaer físic del moviment del disc o fins i tot el ritual de caure l’agulla. M. i G. destaquen, a més, el plaer eminentment retro de sentir-se transportades a un moment anterior, probablement també influenciades per l’estètica dels vinils i els tocadiscos en pel·lícules i sèries de televisió (és nostàlgia quan tens tretze anys?). Planeja igualment la dimensió estètica, com quan A. remarca la connexió entre la portada, les fundes interiors i tot l’art gràfic com a element de marxandatge i de connexió amb l’artista. De totes maneres, potser el més sorprenent de tot és com el vinil constitueix una experiència d’escolta diferenciada. Més enllà de l’estrictament físic, tangible o retro, el consum de vinil permet, a una generació que ha crescut amb la possibilitat de picotejar, la disponibilitat (aparentment) total, la filosofia de playlist, el salt compulsiu d’un tema al següent, descobrir ara el plaer de la limitació. Com indica de forma molt eloqüent A.: «M’agrada l’experiència que s’acabi una cara i haver de canviar-la, o tornar-la a posar, el no poder tirar enrere una cançó; hi connecto més». Ja no es tracta, llavors, com deia el Sr. Douglas, de fer revertir aquell intercanvi de qualitat per conveniència, sinó de redescobrir, en contra del que pot semblar intuïtiu, en la manera en què entenem els nostres temps, el plaer de, lliurement, no haver de fer, sinó simplement deixar-se entrar, deixar-se portar, donar-se temps, recuperar la capacitat d’atenció, malgrat les limitacions, malgrat les imperfeccions. No és poca cosa per a un objecte de consum el disc de llarga durada, que va començar a entrar a les llars aviat farà cent anys. I, si encara no us n’heu quedat convençuts, quan vulgueu parlem del revival del casset.
Per saber-ne més:
Are teenagers keeping vinyl records alive? [vídeo]. https://www.youtube.com/watch?v=XJv7r89NdMU
Musicwatch - «Music Acquisition». https://www.musicwatchinc.com/research-studies/music-acquisition/
«Las ventas de vinilos superan a las del CD por primera vez desde los años ochenta». https://www.eldiario.es/cultura/ventas-vinilos-superan-cd-primera-vez-anos-ochenta_1_6224914.html
«¿Por qué han vuelto los discos de vinilo?». https://www.elcorreo.com/tecnologia/gadgets/vuelto-discos-vinilo-20190722124059-nt.html
«Why do teenagers still buy vinyl records?». https://amp.redbull.com/be-nl/why-do-teenagers-still-by-vinyl-records
«The eight tribes of vinyl collector». https://www.bbc.com/news/magazine-26990263
Banda sonora:
MGMT - Oracular spectacular (2007).
Crosby, Stills, Nash & Young - Dejà vu (1970).
Warpaint - Warpaint (2014).
Julia Holter - In the same room (2017, el vinil doble que he estat escoltant escrivint l’article i que m’ha fet aixecar unes quantes vegades).
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «Joves fans del vinil: breus notes sobre el ‘revival’ del col·leccionisme de música en format físic». COMeIN [en línia], juny 2021, no. 111. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n111.2144
