Apuntin una data, el 3 de novembre del 2020. Potser per a alguns serà l’única dada certa: el dia de les eleccions presidencials als Estats Units. I prenguin paciència, això no ha fet més que començar, atès que els mitjans encara tracten el tema de forma prou allunyada; a mesura que avancin les primàries l’onada anirà sent més gran i finalment, de nou, tornaran a ser unes eleccions globals i omnipresents.
En comunicació política està força acceptat que a la campanya dels Estats Units es duen a terme algunes de les principals innovacions, que després són esteses, interpretades i replicades (de millor o pitjor manera) a la resta dels àmbits, com hem vist en el tractament i presència als mitjans socials, els porta a porta o la publicitat negativa. Però l’interès d’aquest article està relacionat amb el fet que la lluita Trump/Clinton i la posterior victòria de l’empresari ens va dur també el tsunami de les fake news. Recordem un altre cop aquella roda de premsa.
Experts en fake news i Trump (redundant? Potser sí, tal com evoluciona el personatge i ha compilat el Washington Post) com Miquel Pellicer ja anuncien que serà un any complicat en aquest sentit. També des dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació ho hem identificat com un repte per a aquest any en un article escrit al blog. Tot i que ja hem reflexionat anteriorment sobre desinformació i comunicació política, creiem que paga la pena donar-hi una volta més i preparar-nos pel que pot marcar l’agenda política. Tenint tot això present i tant com s’està reflexionant al voltant de les fake news amb relació a la política, on queda la veritat en aquestes properes eleccions? Seran les fake news pitjors o millors? Vet aquí que aquestes preguntes ens permeten considerar una sèrie de recomanacions i idees que poden tenir lloc restant en el centre del debat polític i dels mitjans. Els professionals de la informació i la comunicació tenim un gran esdeveniment del qual podem aprendre, una altra vegada, els límits del comportament humà. Així doncs, amb relació a aquestes eleccions, la comunicació política i sobretot amb relació a la desinformació (fake news), fem les següents reflexions:
1. Seria bo prendre el pols als fets, les dades, però l’ànima dels Estats Units abans dels resultats, i no després
Per entendre les fake news, i la seva viralització (i els seus possibles efectes) i per què i qui les difon, cal conèixer el context emocional i sociològic de la gent. Massa vegades s’ha provat d’explicar a posteriori sense cap pista del que podia tenir lloc, com hem pogut comprovar en el cas del Brexit i l’inesperat resultat de les darreres eleccions al Regne Unit, tot i que sempre és inesperat quan no es vol comprendre allò que succeeix, i és més senzill culpar la desinformació que emetre una anàlisi complexa i crítica. Sempre he defensat que Europa no mira prou els Estats Units (de fet no es miren, com s’està podent comprovar geopolíticament en els darrers anys) i no va saber entendre com es movia el pensament profund de l’estatunidenc perquè no va saber entreveure (ja no dic avançar) el resultat de les votacions als Estats Units.
En tot cas, ara no ens hauria de venir de nou, però això no ho fa més just. Just acabar el recompte de les eleccions, els no experts vam començar a sentir que no s’havia analitzat prou bé què pensava el cinturó d’òxid (rust belt), on tant havia afectat la desindustrialització i la crisi. Vam aprendre també que Hillary Clinton no havia fet prou campanya al mur blau (blue wall), els 18 estats que van votar demòcrata durant 20 anys (1992-2012) i on Clinton es va deixar pispar 3 d’aquests estats per Trump (Michigan, Pennsilvània i Wisconsin). És, doncs, el moment per analitzar què ha passat durant aquests 4 anys més enllà de la caricatura fàcil de Trump. O no eren Berlusconi i Aznar molt caricaturitzables i guanyaven eleccions? Això vol dir tenir presència habitual per part dels mitjans, corresponsals i anar tractant el tema de manera proactiva.
2. Dades a considerar per entendre el terreny de joc de les fake news a les properes eleccions als Estats Units
Per tal de prevenir les accions i les reaccions al voltant de les notícies falses, aquí hi ha algunes dades extretes de diverses recerques empíriques:
– Ja a finals del 2016, un estudi del Pew Research Center deia que dos terços dels americans creien que les fake news havien aportat un escenari de molta confusió al voltant de la confiança en els fets i les dades.
– Segons un estudi de juliol del 2019 sobre confiança dins dels Estats Units del Pew Research Center, el nivell de confiança actual amb el govern federal i entre els mateixos americans és molt baix i amb baixes expectatives de millora.
– En un altre estudi un any abans (2018), també del Pew Research Center, es va provar la dificultat de diferenciar entre fets i opinions. En una enquesta a 5.000 persones, es va veure que, de 10 enunciats, menys d’un 30% de les persones validava que cinc fets ho eren, mentre que només un terç encertava les cinc opinions. Les persones amb coneixements tecnològics, confiança en les notícies i consciència política n’encertaven menys. A més a més, tant si eren republicans com demòcrates, es tendien a donar com a fets opinions més properes al seu bàndol.
– En un dels darrers estudis del mateix centre (octubre 2019) al voltant de les notícies i els mitjans socials es destaca que:
– Un gran percentatge de nord-americans empra Facebook (71%) i un 52% s’informa en aquesta xarxa social.
– El 62% dels enquestats creuen que les empreses de xarxes socials tenen massa control sobre les notícies que els usuaris veuen.
– Més de la meitat dels estatunidencs creuen que les notícies amb biaix cap a un dels bàndols (republicà/demòcrata) i les notícies errònies són els principals problemes amb les notícies als mitjans socials.
– El portal d’estadístiques Statista també ofereix dades amb relació a la desinformació als Estats Units. En destacaria les següents:
– El 80% dels adults entre 18 i 29 anys consideraven el 2017 que les fake news eren un greu problema per als Estats Units.
– Només un 30% dels homes i un 14% de les dones se sentien el 2017 segurs a l’hora de destriar entre notícies certes i falses.
– Dos terços dels enquestats van dir que amb tota seguretat (33%) o probablement (34%) s’havien trobat notícies falses durant la campanya electoral del 2016.
3. Deepfake, tot està per desfer i encara tot és possible
Encara no sabem per on aniran les noves notícies falses, però a mesura que s’aproximi la campanya i sobretot quan s’acabin les primàries veurem si la immigració i la crisi marcaran la campanya o bé ho serà el canvi climàtic o la política internacional. El que sí que sabem és que les deepfake basades en intel·ligència artificial tindran un paper i serà cada cop més difícil per al ciutadà amb menys destreses saber si es troba davant d’un vídeo cert o fals, sobretot en pantalles petites al mòbil o bé si el cercle de confiança és aquell qui te l’envia. Dos exemples en aquest sentit, tot esperant el rival demòcrata:
– Un deepfake de Trump, tot i que força barroer, d’una ONG francesa que vol fer èmfasi en la lluita contra la SIDA.
– Un deepfake de Trump sobre la imitació que en fa Alec Baldwin al programa Saturday Night Live. Pot sembla surrealista, però Trump i Baldwin s’han fet retrets públics a les xarxes socials, on Trump, és clar, ha citat l’NBC com a fake news. Amb Trump, doncs, la ficció mai no pot superar la realitat.
4. El gran encert de Trump, els mitjans són l’autèntic statu quo a combatre, no només el poder federal
Tal com relaten els experts, el canvi que introdueix Trump en el discurs té molt a veure també amb situar els mitjans en el centre de l’statu quo, i, per tant, treure la credibilitat i negar el paper de contrapès a la resta del poders, com si passés a ser del quart al segon. Tradicionalment, en la línia llibertària (com s’entén als Estats Units), en què la voluntat és aprimar l’estat el màxim que es pugui, en què Washington era la capital de tots els mals i l’stablishment (tal com l’entenia una línia del partit republicà representada pel Tea Party i els germans Koch com a grans finançadors).
Així, en la nova estratègia implementada per Steve Bannon i tal com descriu en una excel·lent reflexió Sean Iling, els rivals demòcrates no eren el rival a batre sinó que ho eren els mitjans: “The real opposition is the media. And the way to deal with them is to flood the zone with shit”. Per tant, calia generar desinformació en el concepte en anglès disinformation, creada expressament per confondre i sabent que no és certa, a diferència de la misinformation, que és compartida pensant que és certa. De fet, i atesa la viralització, pot ser que en la creació fos disinformation, però un usuari que ho redifon ho fa de manera que es pot considerar misinformation perquè li dona validesa.
5. Tot això en un país que persegueix durament els reveladors d’informació i alenteix els garants de la veritat
Finalment, i en una agenda marcada per les fake news, no voldríem deixar de reflexionar sobre com es tracta els qui difonen informació certa però sensible per als estats. En aquest sentit, i amb relació a la veritat i els valors de justícia, transparència i fer les coses correctament, només cal veure com l’opinió publicada i el sistema de justícia han tractat tradicionalment els reveladors d’informació certa (whistle blowers). El Gola Profunda del Watergate va estar més de 30 anys sense dir la seva identitat, però Edward Snowden està exiliat a Rússia, Chelsea Manning fou condemnada a 35 anys de presó (commutada la pena els darrers dies del mandat d’Obama) i Julian Assange està esgotant les seves opcions abans de ser extradit als Estats Units des del Regne Unit. Aprofitem per fer una recomanació audiovisual, la pel·lícula The report, que mostra de forma crua i encertada les dificultats i traves burocràtiques que van trobar l’investigador Daniel Jones i la senadora Dianne Feinstein per fer l’informe sobre les tortures per part de la CIA als detinguts al voltant de l’11-S. Aquest informe va donar lloc a l’esmena McCain-Feilstein per abolir l’ús de tortures en els interrogatoris.
La setmana vinent veurem altres aspectes sobre la visió de la desinformació a les campanyes electorals com l’americana. La veritat és secundària a les primàries? En què consisteix la desinformació per fer que els votants dels teus rivals no vagin a votar? I, sobretot, veurem quina persona, segons el meu punt de vista, és juga tant com els futurs candidats a les eleccions. Una pista, es va inventar una xarxa social i té més dades teves del que et penses.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Eleccions presidencials EUA 2020: ‘Happy fake year!’ (I) . COMeIN [en línia], gener 2020, no. 95. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n95.2008
