La crisi sanitària de la COVID-19 ha sacsejat de forma evident els fonaments de la societat, aquella normalitat que formava part del nostre dia a dia, ens agradés o no. La mateixa societat de la informació i el coneixement, sovint ja amortitzada com a concepte, ha vist com la informació al voltant de la pandèmia esdevenia un problema i per primer cop l’OMS parlava ja el març del 2020 d’infodèmia, referint-se a un excés d’informació molta de la qual seria falsa.
Per això, més que mai, seguim referint-nos a les notícies falses que tots hem rebut i viralitzat en donar-hi credibilitat. Mai com fins ara aquest tema no havia estat tan present també en el debat mediàtic, i arran d’això diversos companys i companyes dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC hem pogut aportar coneixement i context al tema en diversos mitjans de comunicació. Fins i tot en vam fer una infografia.
Per a aquells que no estem acostumats a aquesta presència mediàtica, ha estat útil adonar-se que més que mai la teva recerca impactava en el pla social, enmig de la incertesa que acompanya el dia a dia de molta gent que vol entendre el que estem vivint i sobretot com enfrontar-nos-hi. En aquesta idea d’ajudar a reflexionar, a digerir una mica les implicacions d’aquesta dimensió de rumors i mentides en una crisi informacional com la que també vivim, en aquesta revista anteriorment hem tractat sobre els principals rumors en l’inici de la pandèmia i també hem reflexionat sobre el paper de les xarxes socials en tota la crisi. Ara voldríem aturar-nos a reflexionar sobre com això pot afectar la confiança en la ciència, un dels pilars del desenvolupament. Parlem, doncs, de negacionisme científic a través de les teories de la conspiració i les fake news que envolten, com mai, la pandèmia de la COVID-19.
En efecte, les fake news han passat de ser percebudes com un problema per a la comunicació política atesa la creació d’opinió en processos electorals i referèndums (eleccions americanes 2016, brasileres 2018, Brexit 2016, independència Escòcia 2014) a ser una crisi de salut pública com l’actual. Així, a les democràcies liberals, a banda de ser un símptoma de la seva pròpia crisi, en aquest brou també s’hi couen els populismes, l’augment de la xenofòbia i l’extrema dreta i la crisi de partits polítics i mitjans de comunicacions tradicionals. En aquest brou, les notícies falses i la seva ràpida viralització també es converteixen en un punt crític a l’hora de lluitar contra la COVID-19. Sense informació veraç i de qualitat es fa molt difícil que la gent es conscienciï adequadament de com lluitar-hi, així com de tenir la necessària confiança en la informació oficial per prevenir els contagis.
Val a dir, però, que des de la visió dels professionals de la informació i la comunicació cal reconèixer que el soroll polític interfereix en el dia a dia de la crisi d’una forma que en uns països més que uns altres esdevé quasi asfixiant. Prenem per exemple el cas dels Estats Units, on el president Trump (mentre tancàvem l’article va caure malalt de COVID-19), segons un estudi recent d’investigadors de la Cornell University, ha estat un dels principals impulsors de desinformació. Així, segons l’estudi, fins a un 37% del total de continguts en premsa tradicional sobre fake news i desinformació han tingut com a focus comentaris fets pel president o el seu ressò posterior, de manera que esdevé un node clau per entendre com la infodèmia ha pogut moure’s. Tornem-ho a dir, parlem només de desinformació, no de l’excessiva i ineficient gestió comunicativa de massa governs i governants durant aquesta crisi, de la qual els experts en podran dir molt en un futur sobre com no es va saber fer. Curiosament o no, això també va tenir lloc durant la grip de l’any 1918. Devem ser, com deia Marx, a la repetició com a farsa.
Però tornem de nou a les fake news. Certament, no són noves, com tampoc no ho és el negacionisme científic. És cert, en molts dels rumors o boles científiques hi trobem sempre un percentatge de gent que se les creu, ja siguin conspiracionistes habituals o per altres motius. Prenem per exemple el cas de l’aterratge a la lluna per part de l'Apolo 11, una de les fites del segle XX, i la icona principal de la força i la rellevància dels Estats Units a la segona meitat de segle com a gran guanyadora de l’anomenada cursa espacial. Doncs bé, segons Statista, en el país que va assolir l’èxit científic hi ha quasi un 11% de persones entre 18 i 49 que creuen que l’arribada a la lluna va ser un muntatge. Podria ser pitjor? Ho és. Segons publicava Forbes el 2018, només un 66% dels millennials dels Estats Units afirmen que la terra és rodona. Noves fornades alimentades per alguns canals de YouYube i influencers en què el descrèdit científic i creure’s les seves veritats pot esdevenir un tret identificador. «Fake para hoy, hambre para mañana».
Sens dubte, el negacionisme científic i el descrèdit de tants anys de coneixements científics i evolució tecnològica serà un problema quan hàgim d’escometre decisions polítiques globals al voltant del canvi climàtic. Si el canvi climàtic és una cosa de gent d’esquerres i científics és que com a societat tenim un problema, greu, de base, de nous fonaments, una reacció antiil·lustrada, com ja esmenta la filòsofa Marina Garcés.
Sí, la incertesa és quelcom molt difícil de gestionar i que ens sobrepassa. Què succeeix en tanta incertesa? En temps de belluga, campi qui puga. És a dir, aquests dies observo gent assenyada, culta que davant de tanta incertesa i complexitat pren el camí senzill de resposta fàcil: «Ens enganyen». I segur que no tenim tota la informació, però ens costarà molt sortir com a societat cohesionada d’aquesta triple crisi, de salut pública, econòmica i informacional. Només això pot explicar que es doni crèdit a un metge perifèric que fa un discurs negacionista i que és després viralitzat per celebrities que afegeixen plausibilitat a un relat senzill i buit que dona resposta a massa preguntes de les quals encara no tenim evidències. Sí, la ciència requereix temps, espai i digestió. Donem-n’hi. Si no, les agendes de conspiracionistes, extremistes i populistes es trobaran al centre social i polític, on no haurien de ser mai.
Tot i això, també penso que científiques i científics tenim feina a fer. En primer lloc, resoldre aquells aspectes no resolts amb relació als biaixos, la revisió, la comunicació científica i el poder de les grans editorials encarant la ciència oberta com a nou escenari amb més igualtat. Però també la ciència ha de tenir presència allà on corre el coneixement. Aquesta crisi ens ha permès tornar a veure científics de capçalera en mitjans de comunicació, i articles sobre nous descobriments en espais destacats. Cal sortir més dels laboratoris i omplir la xarxa d’informació de qualitat, combatre els rumors de forma contundent. Deixar-ho de fer té un cost massa alt.
Sí, gairebé he aconseguit acabar l’article sense parlar del meu llibre, tàctica Umbral per poder-ne parlar finalment. Evidentment, després d’estudiar durant mesos els rumors científics i havent escrit el llibre Bulos científicos: de la tierra plana al coronavirus, no puc deixar de veure que som en una cruïlla important. Malauradament, abans d’acabar la present crisi de la pandèmia de la COVID-19 tornarem a tenir una onada negacionista que anirà lligada a la confiança en les noves vacunes (independentment de la seva nacionalitat), i que atacarà els dos punts forts d’una vacuna, tant l’eficàcia com sobretot la seguretat, atesos els temps en què s’hauran assolit els assajos clínics. Això farà reobrir un debat i una escletxa que es va obrint a poc a poc en el món occidental, la desmemòria històrica i científica al voltant de la importància de la vacunació universal. Més que mai, caldrà llançar des d’ara mateix campanyes comunicatives per convèncer la gent de la importància de vacunar. Científicament, ens hi juguem el futur. Canvi climàtic, vacunes, noves pandèmies futures, no podem tenir societats amb un 25% de persones descregudes respecte a la ciència. No ens ho podem permetre. No és fake .
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Houston, Houston, què fem si Houston no ha existit mai? ('fake news' i negacionisme científic). COMeIN [en línia], octubre 2020, no. 103. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n103.2069
