El món sense nosaltres

Al llibre The world without us, Alan Weisman, periodista i escriptor, ens convida a un provocador exercici de construcció mental del futur: «Suposem que ha passat el pitjor. Que l’extinció humana és un fet consumat. Imaginem un món del qual tots nosaltres hàgim desaparegut sobtadament. Què passaria? El planeta faria un sospir d’alleujament? Ens trobaria a faltar? Com seria aquest món on ja no existiríem com a espècie?».

Lluny de ser una obra de ficció, el seu llibre és pur i brillant periodisme de recerca. A partir d’entrevistar experts al voltant del món –ecologistes, biòlegs, enginyers, arqueòlegs conservadors d’art, geòlegs, arquitectes...– Weisman ens ofereix una imatge fascinant i colpidora de com seria, i com es transformaria, efectivament aquest possible món posthumà.

La descripció d’una Nova York devastada a partir del moment en què ningú fa funcionar els mecanismes que sostenen les dinàmiques d’una urbs moderna és fascinant i desoladora alhora: carrers i cases buides, corroïdes per la intempèrie, preses a poc a poc per plantes i animals; túnels del metro plens d’aigua; gratacels destruïts que acabarien per esfondrar-se com arbres gegants. La imatge que ens proporciona Weisman és la d’un món que, gradualment i inexorablement, retorna al seu origen prehumà. Un món en què «les espècies domesticades, des del bestiar fins a les pastanagues, tornarien als seus ancestres salvatges, i els boscos i les prades reconqueririen les nostres granges i aparcaments».

Una de les moltes preguntes que provoca el llibre de Weisman és: arribarà realment aquest punt final cada cop més insistentment anunciat? O podrem fer revertir el camí d’autodestrucció en el qual ens ha situat l’Antropocè? I, sobretot, com hem pogut arribar tan lluny en aquest camí?

En un assaig titulat The climate of history: Four theses, l’historiador Dipesh Chakrabarty ens ajuda a aprofundir en aquestes qüestions. Argumenta que durant segles els científics van pensar que els processos de la natura eren tan grans i poderosos que res del que poguéssim fer podria canviar-los. En efecte, les cronologies i activitats humanes sempre van semblar insignificants en comparació amb la immensitat del temps i els processos geològics. I potser així ho van ser durant molt de temps. No obstant això –assenyala Chakrabarty– ara som tants els que tallem tants arbres i cremem tants milers de milions de tones de combustibles fòssils que de fet ens hem convertit en agents geològics. Hem remodelat els patrons atmosfèrics i els cicles geoquímics de la Terra, i hem provocat que el nivell de la mar pugi, el gel es fongui i el clima canviï. Dit d’una altra manera, col·lectivament ens hem convertit en una força geofísica capaç de determinar el curs del planeta, i això suposa una transformació sense precedents en la història de la humanitat.

Però tornem a Alan Weisman i el seu «món sense nosaltres». Un món on l’espècie més invasora de la Terra, nosaltres mateixos, ja no existeix. Potser ens podria servir de consol saber que, segons que indiquen les previsions científiques recollides al llibre, el nostre planeta estaria bé; de fet, finalment prosperaria. Weisman explica que quan va començar a escriure el llibre sabia que moltes persones eviten les històries ambientals perquè se senten malament visualitzant el mal que els humans fem al planeta i l’evidència de la nostra pròpia desaparició. «Vaig descobrir que una manera de desfer-me del factor por era simplement matar [els humans] al principi», explica amb humor. En desaparèixer aquesta distracció podia centrar l’atenció en el planeta. «Volia que la gent veiés com de bonica podia ressorgir la natura, curant fins i tot moltes de les ferides que hem provocat. I llavors, potser, finalment preguntar-se: hi ha cap manera de tornar a formar-ne part, de tornar a situar-nos, serenament i pacíficament, en aquesta imatge d’una Terra restaurada?». Gràcies, Weisman. Poques coses són tan necessàries i tan poderoses com una bona pregunta.