Món 'hacker' i disseny (I): el 'hacker' com a subjecte polític

Hacker és aquella persona que té capacitats i habilitats per sobre de la mitjana de la població, una persona experta en sistemes informàtics i que és capaç d'entendre, analitzar i millorar el sistema actualment en ús. El terme hacker neix a la segona meitat de segle XX, i el seu origen està lligat amb els clubs i laboratoris del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts).

 

Parlem d'un terme que ha anat guanyant fama i publicitat en la societat. De fet, aquesta publicitat o imatge no sempre ha estat bona, i podem trobar mitjans de comunicació, fins i tot institucions oficials, que es refereixen a un o una hacker com una persona perillosa o, si més no, sospitosa de cometre delictes. D'aquí es deriva la idea de hacker dolent i hacker bo.

 

Precisament aquesta divisió neix en el moment en què la gran indústria de la informàtica comença a prendre rellevància en totes les capes de la societat, i el control dels sistemes informàtics passen a mans de grans corporacions. Avui dia podríem comptar amb els dits les empreses que són propietàries dels sistemes operatius que tenim en els nostres ordinadors. No sempre va ser així i els hackers van néixer amb la convicció que la tecnologia hauria de servir per a la lliure circulació del coneixement i la millora social amb el suport de l'ús d'internet. Mercè Molist (2012), periodista investigadora del moviment hacker, ho expressa així:

 

««Ells van crear la xarxa. Van crear els primers ordinadors, els primers programes que van donar vida als ordinadors, les xarxes i protocols que els van posar en contacte. Internet és filla de la comunitat hacker i la forma com està muntada, com funciona, transmet la seva forma de ser. Per això qui entra, canvia. Molt o poc, però canvien les seves connexions neuronals i socials, s'activen idees i un sentit de la moral que potser ja tenia, però estava dormint, sense espai on expressar-se.

 

És per això que el sistema, aquest gegant amb peus de fang, ara fins al coll, criminalitza la comunitat hacker. Sap que la seva forma de pensar és la seva perdició perquè és part de el nou món que veiem eclosionar al nostre voltant. Els Indignats no existirien sense Internet. Tots els canvis socials que estem vivint passen per la xarxa. Ells, els hackers, la van construir. I la gent no fa més que ser digna d'aquest llegat.

 

La comunitat hacker té una ètica comunament acceptada que diu coses com les següents: "L'accés als ordinadors i a tot el que et pugui ensenyar alguna cosa sobre com funciona el món ha de ser il·limitat i total". "Tota la informació hauria de ser lliure". "No creguis l'autoritat, promou la descentralització". Què, t'agraden? A veure si tu també t'has enamorat/d@ dels hackers!».

 

És normal que una figura que és capaç de modificar els sistemes informàtics redirigint el seu objectiu cap al benefici d'altres persones no agradi a les empreses que dissenyen un sistema d'una forma concreta. Igualment, la figura del hacker és ideal per generar sospites de qualsevol delicte, és la coartada perfecta per culpar el buit, a l'anonimat, d'un crim informàtic. Sense cap mena de dubte, han existit hackers dolents i cada Estat, Govern o policia té els seus en plantilla per obtenir fins concrets.

 

De fet, els hackers contractats per l'Estat per les seves agències d'intel·ligència se solen anomenar «analistes de dades» o «especialistes en intel·ligència informàtica», com el cas d'Edward Snowden, que era així denominat durant el període que treballava per al Govern dels Estats Units.

 

Més enllà d'aquest desenvolupament històric, volem aprofundir en la figura del hacker que utilitza les seves habilitats i actitud a la millora dels sistemes existents. Ens interessa la figura que afavoreix la creació de sistemes complexos que busquen un benefici comú. Ens interessa observar a aquelles persones especialistes que, des de l'inici i de forma intel·lectual, fan servir els seus sabers per mirar el món des d'una altra perspectiva i ajudar així a canviar els protocols establerts en la societat actual. Estem parlant del hacker com a subjecte polític, algú que s'implica en l'anàlisi i millora dels sistemes informàtics i de qualsevol altra naturalesa per al bé comú.

 

La societat, en termes generals, ja practica l'actitud hacker al llarg de la seva vida. Això és perquè el món no necessàriament està pensat per a tots els usos i totes les persones. Dit d'una altra manera, el món no està ben dissenyat per a tothom, o bé, està dissenyat per a un perfil molt concret d'usuaris. Podem posar l'exemple del disseny de l'urbanisme, que majoritàriament deixa excloses a moltes persones amb diversitat funcional. Si una cadira de rodes no pot pujar els 90º d'una vorera, perquè els urbanistes no ho van tenir en compte, la persona afectada o els seus éssers estimats han de buscar la manera de hackejar el sistema establert, en aquest cas amb una sensació d'injustícia social. Hi ha diverses solucions materials per a aquesta situació, però deixem-ho com un exemple entre milions de dissenys inconclusos que la mentalitat hacker ha de resoldre de forma autònoma.

 

Ens interessa especialment la figura del hacker, ja que considerem que la seva visió és necessària per completar el disseny de les ciutats, objectes i sistemes. Aquesta mentalitat hacker no té por a modificar l'establert i, en el fons, la seva manca de respecte a les normes o a les caixes de coneixement tancades és altament valorada en els processos de recerca i innovació contemporanis. L'actitud hacker està més propera a una persona que crea les seves pròpies eines que a una que sol fer servir només les existents. Parlem d'una figura política que crea o modifica pensant més enllà del bé personal. El hacker treballa des de l'inici amb l'anàlisi del que ja està dissenyat, ho millora i comparteix l'experiència amb altres persones des d'una perspectiva de transparència del coneixement.

 

Per l'especialista italià en disseny de la sostenibilitat Ezio Manzini, hem de posar el focus en les xarxes d'investigació per al disseny, que coincideixen en conceptes similars de l'ètica hacker:

 

«Aquestes xarxes són el resultat d'una transformació tant social com tècnica que està en marxa. Per reconèixer-ho, hem de tenir en compte l'escenari emergent en què els models de programari lliure i entre particulars (peer to peer) fan possible l'existència de nous marcs organitzatius». (Manzini, 2015, pàg. 94)

 

Això sonarà a un antidiscurs de grans noms del disseny com els star architects, que en els seus genials dissenys de ciutats o edificis porten una sola signatura, el que consolida la idea del geni creador, en contraposició al de la creació comunitària. És probable que haguem de replantejar-nos la idea del que entenem per dissenyador contemporani.

 

Podem concloure que el pensament hacker genera responsabilitat social i política per tal d'aconseguir una construcció social més comunitària. Quan es parla de «hackejar el sistema», podem trobar exemples en àrees molt diverses i allunyades de la tecnologia; podem definir algunes de les claus d'aquesta forma de cultura:

 

 

Si busquem alguns noms clau en el naixement de l'imaginari hacker podem trobar a: Alan Turing, Richard Stallman, Aaron Swarts, Edward Snowden i  Julian Assange. I, per desgràcia, els noms de dones estan bastant invisibilitzats, la qual cosa no vol dir que no hagin existit. Hedy Lamarr és una de les figures femenines més interessants lligada a la mentalitat hacker.

 

La cultura hacker va començar a organitzar trobades de forma autònoma, els esdeveniments anomenats hackmeetings, espais per compartir coneixement, conèixer persones vinculades al moviment hacker i amplificar la mirada de la creació col·lectiva. Probablement la trobada anual de més rellevància lligat al moviment hacker és el Chaos Communication Congress amb seu a Alemanya, que es porta a terme l'última setmana de cada any i que és organitzat pel Chaos Computer Club, l'associació més gran de hackers a Europa. Avui dia, aquest model ha estat replicat per empreses, corporacions i governs per crear esdeveniments més instrumentalitzats, però intentant crear imaginaris de llibertat creativa. Aquests esdeveniments es valen de l'imaginari hacker per vendre algun producte o servei amb benefici d'uns pocs, com el cas de el Google Summer of Code, que desplega tot l'imaginari de la cultura hacker, però des d'un punt de vista corporatiu.

 

Per a saber-ne més: 

MANZINI, Ezio (2015). Cuando todos diseñan. Una introducción al diseño para la innovación. Madrid: Experimenta. 

MOLIST, Mercè (2012). ¿Por qué me enamoré de los hackers? https://www.mercemolist.net/webantiga/literature/lovehackers.html

 

Citació recomanada 

FOGLIA, Efraín. Món ‘hacker’ i disseny: el ‘hacker’ com a subjecte polític. COMeIN [en línia], juny 2021, núm. 111. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n111.2139