La comunitat del balcó

Des que es va declarar l’estat d’alarma el 15 de març, les nostres vides han canviat radicalment. Uns actes tan quotidians com anar a comprar, baixar les escombraries o treure el gos s’han convertit en estranys i angoixants. Sens dubte, hem perdut moltes coses: llibertat de moviments, estar amb aquells que ens importen i alguns, malauradament, la feina (sense esmentar malalts i morts). No obstant això, n’hem guanyat d’altres, potser no tangibles que ens permeten millorar les nostres relacions personals i, sobretot, fer el confinament més suportable.

Fa molts vespres que sortim a la balconada per aplaudir els herois sense capa de 2020; ens relacionem amb veïns amb qui no havíem parlat mai; adquirim de manera tàcita un compromís amb tots ells. No volem fallar i sortim a les vuit cada vespre sens falta. Necessitem compartir que hem superat un dia més i que ja queda un dia menys. Aplaudint emocionats sentim que formem part d’una gran comunitat, perquè és aquesta emoció el que ens uneix, el convenciment que ho estem fent bé, que quedant-nos a casa estem salvant vides.

Aplaudim al pati d’illa, i al del costat, i a l’altre. I a tota la ciutat, i a la resta de ciutats d’Espanya. Tots ens sentim compromesos en la lluita contra l’enemic comú: el virus. Cosa que ens reforça encara més com a comunitat. Una pancomunitat que adopta una magnitud i característiques inèdites sota el codi de #joemquedoacasa, com fa unes setmanes escrivia la nostra companya Silvia Martínez en un article publicat a COMeIN.

Però, tornant a la comunitat de veïns, comunitat que a les grans urbs i en aquests temps de presses i individualismes havia perdut tot el valor, hi ha una altra qüestió que hem recuperat que és innata en l’home: l’ajuda mútua (Kropotkin, 1902). Veïns que s’ofereixen a portar la compra a la gent gran o persones que ho necessitin. Joves que s’ofereixen gratis a tenir cura dels nens dels treballadors essencials. Músics als balcons, cantants i poetes que amenitzen els llargs dies de confinament.

I, en paral·lel, hem anat modificant la nostra manera de comunicar-nos i relacionar-nos en la nostra altra realitat a internet. Per exemple, els missatges de correu electrònic que escrivim als nostres companys de feina o col·laboradors són molt més propers i personals. Ens expliquem coses i sabem coses dels altres que abans no sabíem: el seu estat de salut, la seva situació familiar, personal, etc.

Hem humanitzat les relacions. Necessitem saber coses d’ells i necessitem compartir com estem nosaltres. És per això que alguns que havien abandonat xarxes socials com, per exemple, Facebook, han tornat. Els que ja hi eren hi participen de manera més activa i fins i tot han creat grups diversos en suport o crítica a la gestió de Govern o sobre les últimes novetats sobre la COVID-19, entre d’altres. El sorgiment de noves comunitats en els entorns virtuals és continu. Algunes de més professionals i específiques i de gran valor per a la lluita contra el coronavirus, com https://foro.coronavirusmakers.org/, que és un fòrum per a la discussió sobre la creació de respiradors. I altres de molt diversos interessos de l’àmbit de l’oci, com de cuina i rebosteria sota el hashtag #yomequedoencasacocinando o clubs de lectura #yomequedoencasaleyendo a Twitter. D’altra banda, a WhatsApp neixen cada vegada més grups com a conseqüència del confinament de famílies, companys de feina o clients de bars i restaurants.

Tot això només posa en evidència una cosa que ja sabíem, que la necessitat és el motor principal de l’aparició de les comunitats. I aquestes, sustentades en el compromís i l’ajuda mútua, fan que el factor de cohesió i la seva corresponent consolidació sigui més gran.

El concepte de comunitat té més valor que mai. Formar-ne part ens dona seguretat i reconeixement, que es corresponen amb la segona i quarta necessitat, respectivament, de la piràmide de Maslow. El reconeixement el teníem identificat, perquè ja forma part dels factors d’èxit de les comunitats virtuals, però el de la seguretat havia desaparegut de la llista de les comunitats modernes. No obstant això, no sorprèn que, en temps d’incertesa i por, hi busquem protecció.

El compromís i el suport mutu són els dos trets que millor distingeixen les comunitats dels grups o xarxes socials. És relativament freqüent trobar que aquests tres termes (comunitat, grup i xarxa social) es confonen o es fan servir indistintament, com si fossin sinònims. No ens aturarem ara a parlar de les seves diferències. N’hi haurà prou si prenem com a referència la comunitat més famosa de la literatura de ficció, la Comunitat de l’Anell, per entendre el concepte i observar les característiques ja descrites.

Així com la Comunitat de l’Anell es va comprometre a protegir Frodo per poder salvar la Terra Mitjana, la societat ho ha fet per salvar vides a través de la valenta i perseverant comunitat del balcó.