No exagerem quan afirmem que les ciutats han incorporat una pell digital en la seva superfície, perquè si calculem la quantitat de dades digitals que circulen per les xarxes sense fils dels centres urbans entendríem que en algunes zones existeixen més bits que ciment. A causa d’això, la superfície habitable s’està transformant en un territori d’interacció digital mediada per dispositius personals i grans infraestructures de comunicació.
A tot això, s’hi afegeix el creixent ús de telèfons mòbils i altres dispositius digitals, que ha saturat les ciutats de portabilitat tecnològica. Aquesta capacitat d’ubiqüitat mostra el seu eix central en el fenomen creat pels ordinadors i telèfons mòbils, que han arribat fins a grandàries realment petites i manejables. A partir d’aquí, s’ha buscat que totes les funcionalitats estiguin integrades en un mateix dispositiu, fenomen que anuncia la publicitada convergència tecnològica.
El factor determinant perquè aquesta convergència tecnològica s’implementés va ser la connexió a internet sense fil d’aquests dispositius i la seva conjunció amb sistemes GPS. Aquesta tecnologia s’ha anat implementant gradualment a les ciutats i, pel que sembla, no hi ha marxa enrere en el procés, perquè el seu component comercial és de vital importància per a l’economia actual. Això també ha donat peu a transformacions en el consum dels mitjans massius. La convergència mediàtica i tecnològica caminen plegades alimentant-se l’una de l’altra. «Benvinguts a la cultura de la convergència, on xoquen els vells i els nous mitjans, on els mitjans populars es troben amb els corporatius, on el poder del productor i el consumidor mediàtics interaccionen de maneres impredictibles» (Jenkins, 2008). Les grans corporacions que van regnar en l’època daurada de la televisió comencen a transformar els seus continguts i plataformes per poder ser visualitzats en pantalles mòbils d’espectacular resolució i alta qualitat en àudio. Al telèfon li queda poc d’aquell invent que anticipava la comunicació d’un a un; ara és el més semblant a un centre processador de dades amb capacitat d’interconnexió a internet, que a més continua evolucionant com la interfície tecnològica que ha penetrat més en el món global i ha arribat a racons on la internet fixa mai va arribar. Ara el telèfon mòbil és un node omnidireccional.
S’ha iniciat el contagi entre mitjans massius, cosa que facilita que els ciutadans es tornin partícips de formes híbrides de comunicació. La convergència tecnològica més corporativa es pot veure materialitzada en artefactes com l’iPhone o el telèfon mòbil en general. Bàsicament, representen les navalles suïsses de les telecomunicacions, portàtils, estètiques i multifuncionals. Aparentment, el grau de convergència d’aquests sistemes digitals és molt elevat, però en la realitat les empreses fabricadores s’obstinen a generar cercles tancats de consum encaminats a preferències tecnològiques predissenyades. Es viuen moments d’èxtasi i naixement de nous tecnofetitxismes amb imatges de gurus com ho va ser Steve Jobs, que mostren la idea de l’empresari reeixit que promet abans que ningú la millor solució per a un futur millorat a través de les innovacions de la seva empresa Apple.
Situats en aquesta nova realitat cada persona tindrà el seu dispositiu mòbil, i podríem aventurar-nos a afirmar que molts dels imaginaris, metàfores i debats entorn de les pràctiques socials succeeixen en el flux entre terminals digitals on són registrades les idees a través de fotos, àudio, text, hipertext i enllaços de pàgines web, de manera que es crea un gran llibre d’esbossos digitals consultable des de qualsevol zona del món. Així doncs, s’està creant una gran pissarra artística global. És la biblioteca imaginada per Jorge Luis Borges amb una secció exclusiva de pensament artístic i de tots els seus processos executats en temps real. «Quan es va proclamar que la Biblioteca abastava tots els llibres, la primera impressió va ser d’extravagant felicitat. Tots els homes es van sentir senyors d’un tresor intacte i secret. No hi havia problema personal o mundial l’eloqüent solució del qual no existís: en algun hexàgon. L’univers estava justificat, l’univers bruscament va usurpar les dimensions il·limitades de l’esperança» (Borges, 1944).
Naturalització en la societat, naturalització dels problemes
En integrar-se i naturalitzar-se les tecnologies en la societat, també s’integren a la seva problemàtica i generen nous conflictes; no hem d’oblidar que la recerca tecnològica es basa en la recerca militar. En ciutats amb una elevada taxa de violència, el telèfon mòbil s’està utilitzant per perpetrar segrestos i acoquinar la societat. Així mateix, el tema de la privacitat es torna conflictiu, perquè el dispositiu receptor sempre és amb nosaltres, localitzat o a l’abast del sensor més pròxim. Aquelles companyies que intenten publicitar un producte troben un perfecte suport en el telèfon mòbil, a través del qual llancen les seves campanyes sense cap mena de principi ètic. Es tracta del mateix fenomen que hem sofert durant anys amb l’spam del correu electrònic, amb la diferència que l’inbox sempre va amb nosaltres.
Quan es parla de l’extrema vigilància i control de les dades per part de les corporacions es pot arribar a pensar que s’exagera, però la realitat demostra el contrari. Anys enrere es va investigar la firma alemanya Deutsche Telekom –una de les principals empreses de telecomunicacions a escala mundial, amb presència en 50 països– pel presumpte delicte d’espionatge a periodistes i als seus propis executius, així com a accionistes. Segons un comunicat de premsa de la companyia, s’ha descobert que va haver-hi casos de mal ús dels registres de trucades telefòniques a Deutsche Telekom el 2005 i el 2006. El president del consell d’administració ha contactat amb el fiscal per facilitar una ràpida investigació de la situació. L’estiu de 2007 es va investigar un cas a través de filtracions des de dins de l’empresa. Això va portar a canvis de personal i organització en el departament de seguretat del grup, que va ser completament reestructurat i equipat amb nous mecanismes de control.
A la vista de les febleses identificades i la gran sensibilitat d’aquest departament, es va recórrer al suport d’un expert, amb experiència en el Ministeri Federal d’Interior. El 28 d’abril de 2008 el consell d’administració va rebre acusacions encara més severes en una carta d’un extern que, pel que sembla, havia estat involucrat en els incidents i que va actuar segons ordres d’un membre del departament de seguretat del grup. L’actual president del consell d’administració assegura que volen garantir el màxim nivell de transparència possible i permetre que el fiscal jutgi els responsables. A més, Deutsche Telekom ha contractat una consultoria legal perquè investigui tots els casos al·legats de mal ús. A la vista de la recerca criminal en curs, l’empresa no pot fer públic cap detall més. Tant el director general com el president del consell de supervisió en aquest moment van afirmar no tenir cap coneixement del monitoratge de trucades telefòniques. D’altra banda, la publicació alemanya Spiegel afirma que sí que va haver-hi moltes indicacions en el seu moment que almenys una mica d’espionatge a un baix nivell es va produir. Segons Spiegel (informació traduïda per l’autor a partir dels articles publicats el 26 i el 27 de maig de 2008), si tan sols una fracció d’aquestes al·legacions fossin certes, l’empresa podria enfrontar-se a càrrecs criminals que van des de violació de la privacitat de les telecomunicacions fins al suborn i fins i tot l’extorsió. Més enllà del que resulti d’aquest cas s’ha d’entendre que el poder d’aquestes corporacions no troba límits, perquè disposen de les eines necessàries per interceptar tota la informació que circula per les xarxes. Parlem d’un cas que ha sortit a la llum, entre molts altres, però intentem extrapolar aquesta situació a qualsevol altra companyia del planeta. Sense anar més lluny, el maig de 2008 Spiegel va publicar que aquest era l’últim cas en una sèrie d’escàndols a Alemanya sobre empreses espiant els seus empleats. Una dada vital que estableix una diferència considerable respecte a la resta de casos és el fet que el Govern federal sigui el principal accionista de Deutsche Telekom, l’empresa de telefonia més gran d’Europa.
La naturalització de la portabilitat tecnològica ha afavorit grans canvis en les activitats econòmiques. Pensem en l’àmbit laboral i podrem comprovar que, dins del marc econòmic global, el treballador ideal és aquell autoreconfigurable, el treballador multifuncional en constant mutació de competències i, abans de res, amb la màxima capacitat de mobilitat possible. «L’individu d’última generació sembla estar fent un pas important, però a un preu considerable: per trencar els marges de llibertat individual que el contracte social capitalista havia fixat –en virtut del concepte de classe─ ha hagut de desfer-se d’allò públic. La consideració d’allò públic ha estat així reformulada: cessa d’existir. I la privacitat passa a publicitar-se. L’individu ara és més reemplaçable que mai, ja que ja no representa cap valor afegit de grup: simplement es representa a si mateix» (Marzo, 2003, p. 7). Veiem persones usant el seu ordinador portàtil en cafès i aeroports; fins i tot es pot dir que moltes oficines han mutat en treballadors en constant moviment que disposen d’eines capaces de generar un pont entre el seu treball i tot el sistema productiu. Amb aquestes interaccions es transforma la relació de les persones amb l’espai físic i la seva interacció amb les ciutats. Per això, és necessari entendre la relació entre la convergència tecnològica i els sistemes productius. «The more work is done online, the more important it is to understand the techno-social architectures of the tools we use» (Lovink, 2005, p. 16). Per tant, en aquesta era on les xarxes són tan importants per al desenvolupament social, haurà de ser important d’igual manera generar una cultura de xarxes per a la ciutadania.
Per saber-ne més:
Borges, Jorge Luis (1944). Ficciones. Buenos Aires: La Cueva.
Jenkins, Henry (2008). Convergence culture. La cultura de la convergencia de los medios de comunicación. Barcelona: Paidós.
Lovink, Geert (2005). The Principle of Notworking. Concepts in Critical Internet Culture. Amsterdam: HvA Publicaties.
Marzo, Jorge Luis (2003). Me, Mycell and I. Tecnología, movilidad y vida social. Barcelona: Fundació Tàpies.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. Superfície de navegació: espai per habitar i localitzar. COMeIN [en línia], octubre 2020, no. 103. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n103.2068
