Relat i poder

D’ençà que ha començat el 2021 ja s’han registrat dues situacions molt notòries que alguns han interpretat com una amenaça per a la llibertat d’expressió: al gener, la clausura del compte de Twitter de l’expresident dels Estats Units Donald Trump; i al febrer, l’empresonament del raper Pablo Hasél. El poder del relat i el relat del poder s’entrecreuen en els dos casos evidenciant que, en comunicació política, l’storytelling emocional s’imposa avui a tota aproximació racional als fets.

El proppassat 8 de gener Twitter va anunciar que suspenia definitivament el compte d’un dels seus usuaris més conspicus: el llavors encara president dels Estats Units Donald Trump. Amb 88 milions de seguidors, el compte @realDonaldTrump va deixar d’existir d’un dia per l’altre i va privar, així, l’ara ja expresident del seu canal de comunicació preferit.

La decidida actuació de Twitter es va produir dos dies després que una multitud esperonada per Trump assaltés el Capitoli de Washington (seu del poder legislatiu estatunidenc) i provoqués incidents que es van saldar amb cinc morts i més d’una desena de ferits. Malgrat això, no van trigar a sorgir veus que van condemnar la mesura i la van considerar un perillós atac a la llibertat d’expressió.

Més recentment, el 16 de febrer, el raper Pablo Hasél va ser detingut i va ingressar a la presó per complir condemna per un delicte d’enaltiment del terrorisme. L’Audiència Nacional va rebutjar suspendre l’execució de la pena a causa dels antecedents de Hasél, que acumula un dens historial d’agressions, amenaces, obstrucció a la justícia, injúries i calúmnies, a més de ser reincident en l’esmentada apologia terrorista.

Des del mateix dia del seu empresonament, les manifestacions de protesta s’han succeït en diferents punts d’Espanya i han acabat sovint amb un reguitzell d’actes vandàlics, d’enfrontaments extremament violents amb la policia i de pur saqueig. La defensa de la sacrosanta llibertat d’expressió ha portat algunes forces polítiques a justificar l’actuació dels grupuscles violents causants d’aquests greus disturbis i a desmarcar-se de l’actuació policial. Paradoxalment, en alguns casos aquest desmarcatge s’ha produït fins i tot per part d’aquells que tenen la responsabilitat política sobre els cossos de seguretat.

La llibertat d’expressió està realment amenaçada o es tracta d’un mer relat que connecta eficaçment amb les nostres pors i els nostres valors en termes emocionals? D’acord amb Seargeant (2020), tot i que històricament l’storytelling sempre ha exercit un paper important en la política, l’actual mixtura de mitjans digitals, populisme i partidisme l’estan convertint en una peça cada vegada més rellevant del procés persuasiu orientat a la caça de vots.

En el relat de l’actualitat política ningú vol aparèixer caracteritzat com a enemic de la llibertat d’expressió. No obstant això, fins i tot en l’exercici d’un dret tan essencial per al joc democràtic com el que ens ocupa sembla raonable assumir certes limitacions. El discurs de l’odi i la incitació a la violència marquen línies vermelles que no haurien de ser traspassades impunement, ni tan sols a cop de tuit o de rap.

Si volem ser apologetes de la llibertat d’expressió, tal vegada convé començar acceptant que el veritable problema no és que una empresa privada com Twitter deixi de prestar servei a un usuari que, de manera flagrant i reiterada, ha incomplert les normes d’ús establertes per aquesta empresa i acceptades pels qui n’utilitzen els serveis. El problema de fons és que hem permès que les xarxes socials –que no són més que iniciatives particulars en cerca del màxim benefici econòmic– es converteixin en actors cabdals a l’hora de modelar el debat polític.

I, si volem ser apologetes de la llibertat d’expressió, potser també convé acceptar que el veritable problema no és que una persona que acumula sentències condemnatòries per delictes tipificats acabi a la garjola. El problema de fons és que, en ple segle XXI, un delicte d’opinió pugui comportar penes de presó.

L’aclaparadora influència de les xarxes socials en la configuració de l’opinió pública no contribueix precisament a fer que aquesta estigui tan ben informada com seria desitjable, però les forces polítiques encara no s’han conjurat per regular la qüestió d’una manera efectiva. Tampoc semblen estar per la labor d’actualitzar el codi penal vigent en sintonia amb els valors del nostre temps. Tanmateix, res d’això els impedeix esquinçar-se les vestidures davant de casuístiques merament circumstancials, però de visibilitat estentòria, que presumptament amenacen la llibertat d’expressió.

Els règims totalitaris de la primera meitat del segle XX utilitzaven el poder per imposar el seu relat: és el relat del poder. Posteriorment, en els règims democràtics, les forces polítiques han buscat imposar el seu relat per aconseguir el poder: és el poder del relat. En el context actual, però, de vegades sembla que aquestes forces hagin renunciat a exercir el poder per blindar, així, el relat que els permet ostentar-lo. Potser és perquè, tal com afirma Salmon (2010), l’objectiu de la política ja no és canviar el món, sinó canviar la manera en què és percebut.

Per saber-ne més:

Salmon, Christian (2010). Storytelling: Bewitching of the Modern Mind. Londres: Verso.

Seargeant, Philip (2020). The Art of Political Storytelling: Why Stories Win Votes in Post-Truth Politics. Londres: Bloomsbury.