En un context –social, econòmic i també acadèmic– en contínua transformació, l’àmbit del disseny i la comunicació no han restat al marge d’un gran moviment de fonaments. Els límits entre disciplines i entre els rols, tant en l’àmbit acadèmic com en el professional, s’estan esvaint cada vegada més, però no és una novetat que hagi sorgit des de la pandèmia de COVID-19, sinó que aquesta n’ha accelerat els canvis. La tendència ja apuntava maneres anys enrere.
Foto: Dmitri Popov
El dissenyador o dissenyadora gràfica, tal com l’enteníem fa uns anys, ja no existeix. S’ha transformat per complet, desenvolupant-se en una disciplina que s’està redefinint permanentment. Ara, els i les professionals del disseny no només formalitzen elements basant-se en conceptes creatius, sinó que toquen moltes més tecles i treballen colze a colze amb una pluralitat de perfils que no necessàriament tenen a veure directament amb el disseny, i ho fan en un entorn complex i multifactorial. El seu treball es relaciona amb equips cada vegada més multidisciplinaris i flexibles, amb perfils i modes de treball ben diferents entre ells, que no mantenen una relació estàtica sinó que s’uneixen i se separen segons el projecte que necessitin fer créixer en aquell moment.
Així, doncs, actualment és habitual que, en el procés per desenvolupar un projecte de disseny, s’hi uneixin perfils professionals d’àmbits aparentment tan distants com la música, l’enginyeria, l’arqueologia, la filosofia, la botànica, la medicina o qualsevol altre que us pugui passar pel cap.
Si ens fixem en el perfil acadèmic dels futurs dissenyadors i dissenyadores, podem veure un reflex del que podem percebre en la professió. Es detecten perfils cada cop més híbrids, que beuen de diferents fonts i que, a més a més, se senten còmodes en aquesta confluència. És possible que l’entrada a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), altrament anomenat Pla Bolonya, hagi estat una facilitadora per tal que aquesta formació de dissenyador/a global guanyés terreny, en detriment de la seva especialització. Encara ara, dotze anys després de la implantació dels graus com els coneixem a dia d’avui, les discussions entre professionals del disseny, de si és millor l’especialització o l’home-dona orquestra, segueixen vertebrant un debat que continua aixecant passions.
Entre l’enllaç de perfil acadèmic i el professional de què parlem, cal afegir un tercer element clau, que sorgeix dels dos anteriors. Es tracta de la multidireccionalitat de col·laboració professional, però també, i sobretot, en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
A manera d’exemple puc explicar que, com a professora responsable d’assignatura a la UOC, en molt poc temps m’he creuat amb docents que ara són estudiants, exestudiants que formen part del cos del professorat i persones que imparteixen docència i, alhora, en reben. D'una banda m’he trobat amb el cas d’un professor que vaig tenir quan jo estudiava disseny, fa vint anys, que ara està cursant un grau i que és estudiant d’una de les assignatures de les quals soc responsable. De l’altra, tres professors col·laboradors d’una de les assignatures que coordino van ser estudiants meus i ara compaginen la seva activitat professional amb la docència a la UOC.
La direcció de l’ensenyament ja no és exclusivament de docent a estudiant. O, dit d’una altra manera, la direcció de l’aprenentatge ja no és només d’alumnat a professorat, sinó que aquests rols flueixen i han esdevingut mòbils, enriquint-se i creixent sigui quina sigui la seva posició inicial.
Podríem dir que, igual que hem analitzat en la professió, els límits dels rols es van difuminant i el professorat també aprèn de l’alumnat, alhora que aquest aprèn dels seus iguals, de manera transversal. No només es deixen enrere els esquemes antics i se situa l’estudiant al centre de l’activitat formativa, sinó que el i la docent es col·loca al seu costat, mentre els dos agents es retroalimenten. L’experiència de cada un d’ells, sigui quina sigui la posició que ocupi dins l’aula, enriqueix l’aprenentatge de la resta.
Per tancar aquest prisma polièdric, podem acabar afegint el cada vegada més estès aprenentatge al llarg de la vida o, encara millor, l’aprenentatge «al llarg i ample de la vida». Aprendre en un àmbit no formal no és novetat d’ara; fa dècades i segles que avancem gràcies a aquests fets i persones que ens envolten. Darrerament, però, hem fet l’exercici de visibilitzar i normalitzar l’ensenyament que ja no requereix un àmbit formal, obligatori o exclusivament dins de quatre parets institucionals. La diferència és que cada vegada li donem més valor.
La formació i la professió en disseny, en comunicació o en moltes altres àrees pren múltiples cares i ho fa al mateix moment en diverses direccions i en qualsevol moment de la vida. El creixement, doncs, és imparable!
Per saber-ne més:
MASSAGUER, Lluc (2018). Construcció d’un dispositiu de diagnosi per determinar l’ajustament entre les competències acadèmiques i les professionals dels titulats del grau de Disseny. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/665172
Citació recomanada
MASSAGUER, Lluc. Disseny: la multidirecció de la formació i la professió. COMeIN [en línia], abril 2021, no. 109. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n109.2123
