La `biblioteca¿ de les coses

Està demostrat que les crisis atreuen la col·laboració. Ho hem vist a les xarxes socials durant tota la pandèmia: cridant #joemquedoacasa, compartint receptes a través del #joemquedoacasacuinant i entretenint grans i petits amb els clubs de lectura de #joemquedoacasallegint. També hem sortit a aplaudir cada vespre en companyia dels nostres desconeguts veïns, emocionats sentint que formem part d’una gran comunitat. Això ha propiciat una cultura de compartir que ens predisposa a buscar fórmules innovadores que ens ajudin a remuntar l’aturada en l’activitat econòmica i a recuperar la confiança en el futur.

Ja ho vam veure a la crisi del 2008. Va ser l’eclosió de la sharing economy, Blablacar i altres estratègies col·laboratives de compartir recursos de diferents empreses sota la inspiració de persones com Don Tapscott (2011), autor de Wikinomics, que afirmava que «compartir és crear riquesa» i posava com a exemple el cas d’IBM, que va donar 400 milions de dòlars en software a Linux i es va concentrar a desenvolupar un negoci multimilionari de hardware lligat a aquest nou software.

Però, a diferència d’aquella crisi, ara la col·laboració no s’està cenyint només a l’àmbit l’econòmic, sinó que sembla que la pandèmia ha fet aflorar, a més, una manera de viure més compartida, sostenible i solidària. Segurament perquè aquesta crisi no tan sols és econòmica sinó també sanitària. I perquè ens ha afectat (i ens està afectant) a tota la ciutadania d’una manera o altra. Ho hem vist en el voluntariat als barris repartint aliments, en els veïns portant la compra a la gent gran o als malalts, joves tenint cura de franc dels nens dels treballadors essencials, fins i tot actors i cantants oferint entreteniment a través de les xarxes per fer més suportable el confinament. En aquesta línia, però de manera molt més anònima, un bibliotecari i professor de la Universitat de Barcelona, Lluís Agustí, es va dedicar «alleujar soledats» llegint poemes a través del telèfon. Durant mesos va regalar la lectura de poemes, contes i assajos, amb la seva veu preciosa −que ben bé podria ser radiofònica−, a una mitjana de tres persones diàries.

Parlant de bibliotecaris –i ja de pas de biblioteques–, el mes de gener passat se’n va inaugurar a Barcelona una en què hi ha de tot menys llibres: la biblioteca de les coses, encara que en realitat s’hauria de dir cosateca. Es tracta d’una iniciativa que va en la línia de potenciar el consum col·laboratiu a través de l’economia social i solidària i fomentar el suport mutu i la comunitat. Un projecte pioner a Catalunya inspirat en les libraries of things, com la de Londres, que funciona des de fa més de tres anys. La idea és simple: no cal tenir a casa eines com un trepant o accessoris com unes crosses, que es fan servir molt poques vegades a la vida. Val més manllevar-los i pagar-ne un lloguer simbòlic, que va d’1 a 3 euros la setmana, perquè la finalitat és que hi hagi una alta rotació del seu ús.

Kropotkin, sempre Kropotkin (1902), ja fa més d’un segle defensava la condició innata en l’home d’ajudar-se mútuament. Aquesta idea es complementa amb el que ja deia Aristòtil al segle IV aC. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. I després de viure tancats i aïllats uns quants mesos molts s’han replantejat canviar de casa i abandonar les ciutats per instal·lar-se en entorns rurals, llocs on és més fàcil combatre la soledat. Els que opten per quedar-se a les urbs, però, estan mostrant interès per un altre model en què també s’ajuden mútuament, comparteixen recursos i socialitzen: el cohousing. Una manera de concebre l’habitatge que va començar a funcionar a Espanya el 2019 però amb una demanda en auge després del confinament. En el cohousing o habitatge col·laboratiu, els espais comunitaris són resultat d’un procés participatiu en què els propietaris comparteixen les seves idees sobre el disseny: sala gran, menjador i cuina per a reunions en grup, bugaderia, zona lúdica infantil, dues habitacions per a convidats, terrasses àmplies i pati multifuncional. La intenció és recuperar el vincle entre les persones, tal com passava als barris i encara passa als pobles, i alhora resoldre necessitats habitacionals. La seva filosofia respon a un objectiu que va més enllà de compartir espais per donar-se també suport mutu. Els edificis giren al voltant d’un gran pati central cobert on els nens juguen i els grans surten a prendre l’aire en companyia. Estan inspirats en les populars corrales madrilenyes, amb passadissos d’accés que donen al pati, de manera que les zones de circulació es converteixen en llocs de trobada. Són residències flexibles, ampliables i sostenibles, amb alta eficiència, que anul·len la possibilitat de pobresa energètica. Preveuen un espai de cures, que cobreix tot el cicle de vida de les persones.

L’impuls que en el seu moment va tenir el cohousing a Espanya estava relacionat amb la punxada de la bombolla immobiliària, la crisi econòmica i la idea que l’habitatge és un dret humà bàsic. La COVID-19 ha portat la consolidació de la cultura del compartir en una societat que està aprenent que el futur rau en el suport mutu i la sostenibilitat.