El periodisme com a altaveu: `L¿escriptor d¿un país sense llibreries¿

Guinea Equatorial, antiga colònia de l’Estat espanyol, viu sota la dictadura de Teodoro Obiang, la més llarga del món. Un país on la corrupció, les tortures i la vulneració dels drets humans marquen diverses generacions de ciutadans, així com el passat colonial i l’empremta de la dictadura de Franco. El llargmetratge de ficció L’escriptor d’un país sense llibreries vol ser l’altaveu de l’oposició al règim del dictador, a partir del testimoni de Juan Tomás Ávila Laurel, un exiliat que viu a Barcelona. El llargmetratge ha estat dirigit pel periodista Marc Serena, que en els seus projectes combina la funció social de l’ofici, el compromís i la visibilització de les minories.

Sens dubte, és el periodisme que m’agrada, el que em confirma per què vaig escollir aquesta professió quan no sabia què volia ser de gran. Un periodisme compromès, que dona la paraula als qui no en tenen, que visibilitza conflictes i situacions i explica històries amb una sensibilitat màxima. Des del meu punt de vista així és el llargmetratge L’escriptor d’un país sense llibreries.

El protagonista és Juan Tomás Ávila Laurel, un dels escriptors més productius de literatura africana, el més traduït del seu país, que des del 2011 resideix a Barcelona (Valldoreix) com a refugiat; prèviament va fer una vaga de fam contra la dictadura del seu país. A l’altre costat de la càmera hi ha el periodista Marc Serena, que ha fet possible visibilitzar una història que serveix per explicar la realitat, o si més no una part, de Guinea Equatorial.

Més endavant parlarem del director i presentarem el protagonista, però de moment posem l’atenció al documental, que a la versió original combina el castellà i el crioll amb molta naturalitat. A més, té unes animacions que formen part de la narració i combinen perfectament amb la música ─destacaria el rap que tanca el llargmetratge─ i fragments de material audiovisual d’arxiu molt ben incorporats. El documental té set candidatures als Premis Goya i es va projectar recentment a L’Alternativa, el 26è Festival de Cinema Independent de Barcelona. Per tal d’obtenir el finançament necessari, el director va recollir en crowdfunding gairebé 3.400 euros.

La independència econòmica, la vocació de servei públic, la possibilitat que l’audiència generi la seva pròpia opinió crítica, explicar el que el poder econòmic i polític no vol que es conegui, posant per davant les persones, podem dir que defineixen aquest periodisme compromès. Un periodisme que per definició hauria de ser així, però no sempre ho és.

La història comença quan el protagonista vola cap a Guinea Equatorial per visitar la família; i a partir de les rutines en el dia a dia a Malabo es parla de les pors, la dictadura, la corrupció, els presos, les tortures, de l’accés a la cultura, les vulneracions de drets que es produeixen sense interrupció, i s’explica un fragment de la història recent de l’Estat espanyol que no coneixem.

Guinea Equatorial es va independitzar d’Espanya fa cinquanta anys (1968) i s’ha convertit en un dels països més aïllats d’Àfrica, sotmès a la dictadura de Teodoro Obiang, la més longeva del món. Allà hi ha les víctimes més invisibles del franquisme, que encara pateixen les conseqüències de dos segles de dominació colonial. És un país tan pobre que la gent no pot gastar diners en la cultura, ni en llibres, tal com es recull al documental, perquè la prioritat és menjar. En contraposició a la misèria trobem la fortuna personal del president, que supera els 600 milions de dòlars, segons la revista Forbes, que el considera un dels magnats més rics del continent africà.

El protagonista és Juan Tomás Ávila Laurel, un escriptor, activista i intel·lectual nascut a la petita illa d’Annobón que, com dèiem, és el més traduït del país i dels més prolífics de literatura africana; en canvi, mai no ha estat editat en català, i tot i que segueix escrivint en castellà, no troba cap editor, ni en català ni en castellà. Una persona incompresa al seu país d’origen i al d’adopció.

El director és el periodista i també escriptor Marc Serena, que ha fet altres documentals, com Peixos d'aigua dolça (en aigua salada), centrat en el trastorn de l'espectre de l'autisme (TEA), i el projecte Microcatalunya, del qual també vam parlar fa temps a la revista COMeIN.

Hem parlat amb el director, Marc Serena, per saber com va conèixer la història per tal de transformar-la en un llargmetratge.

Candela Ollé (CO): Com i quan va sorgir la idea de fer aquest llargmetratge?

Marc Serena (MS): Tenim la sensació que tot se sap i es troba a Internet. En el cas de Guinea Equatorial no és així. El país es va independitzar d’Espanya el 1968. En els últims anys ha viscut en una de les dictadures més asfixiants i hermètiques del món: la de Teodoro Obiang, un militar franquista format a l’Acadèmia de Saragossa. Volíem explicar què està passant amb la gent del país i estem molt contents d’haver-ho pogut aconseguir.

CO: En quin moment de tot el procés has patit més?

MS: Aquesta és la primera vegada que un llargmetratge crític amb la dictadura d’Obiang es roda al país. Per a molta gent, això és molt important. Volíem estar a l’altura de totes les persones que ens han ajudat a fer-ho possible. És arriscat i hem volgut calcular bé tots els moviments. Al final, hi ha persones que han treballat al documental que no podran sortir als crèdits per qüestions de seguretat.

CO: El continent africà et té captivat [ha publicat Això no és africà], i per a molts és llunyà i desconegut. Què té per a tu d’especial?

MS: M’agradaria que es donés més importància al periodisme internacional. En un moment com l’actual és vital. A vegades ens quedem en històries molt epidèrmiques i cal viatjar i a vegades anar molt lluny per entendre el món en què vivim i, fins i tot, per les coses que passen al nostre país. La història recent de Barcelona i Catalunya no es pot explicar sense conèixer el passat colonial i les relacions que s’estableixen en el present.

CO: I per acabar, un consell per als alumnes periodisme que vulguin obrir-se camí com a freelance, com tu.

MS: Que no facin cas a les persones que volen desmoralitzar-los. Hi ha molta gent que vol saber i moltes històries a explicar. El problema és que també hi ha qui treballa de manera conscient per manipular majories desinformades.

Després de conèixer l’argument i haver llegit la breu entrevista amb el director, només us cal veure el documental. On el podeu veure? Doncs el podeu seguir a @guineadoc, a l’espai de https://www.facebook.com/guineadoc/ i al cinema a partir del 13 de desembre.

Citació recomanada:

OLLÉ, Candela. El periodisme com a altaveu: ‘L’escriptor d’un país sense llibreries’. COMeIN [en línia], desembre 2019, no. 94. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n94.1983

periodisme; cinema; literatura;