La crisi sanitària causada per la COVID-19 està posant a prova el delicat engranatge de la nostra organització social. Tancament de fronteres, escoles i carrers buits, escassetat de subministraments, estupor i desorientació. Per vèncer la fase de contagi del coronavirus es recomana no sortir de casa nostra i evitar el contacte amb els altres. Una pandèmia que ens obliga a aïllar-nos, però també a reivindicar la cura mútua i la fraternitat com a únic antídot possible a una dolència que ens afecta a tots, i que només junts podrem superar.
Un interessant article publicat pels psicòlegs socials Stephen Reicher i John Drury ens alerta sobre la importància d’abordar la dimensió col·lectiva de la crisi del coronavirus. Aquests experts advoquen al fracàs missatges que apel·len als interessos individuals com a forma de promoure comportaments preventius. Així, «Renta’t les mans per no contagiar-te», al contrari del que podria suposar el sentit comú, té un efecte molt més limitat del que poden tenir les crides a cuidar els altres. Per això, afirmen, triar correctament el to dels missatges enfront d’una situació d’amenaça compartida és fonamental per aconseguir la implicació social. Si els missatges prioritzen l’individu (cuida’t, aïlla’t, compra mascaretes i paper higiènic) la resposta social tendeix a ser feble i resulta poc efectiva. En el pla pràctic –expliquen els autors– el focus individual porta al fet que aquells que pateixen menys risc (persones joves i sanes) percebin que no val la pena l’esforç d’un canvi de comportament, amb la qual cosa els més vulnerables (ancians i malalts) corren més risc. No obstant això, quan una amenaça s’emmarca en termes grupals, la resposta pública és més sòlida i més efectiva. En altres paraules, quan deixem de pensar en termes de «jo» i passem a pensar en termes de «nosaltres» –és a dir, quan desenvolupem un sentit d’identitat social compartida– és quan comencem a coordinar-nos, a ajudar-nos mútuament i a buscar que els més necessitats rebin ajuda. Es tracta, en suma, de passar del «sobreviuré» al «ho superarem», afirmen aquests experts.
La dificultat d’aquest enfocament resideix, per descomptat, en un sistema econòmic i social que desprestigia allò que és comunitari i col·lectiu mentre promou el consum i l’individualisme. En efecte, el paradigma de la col·lectivitat com a arma contra el coronavirus pot sonar fins i tot naïf si posem en l’equació els efectes de desigualtat en aquesta crisi. Pensem, per exemple, en la gran quantitat de treballadors precaris pels quals treballar des de casa no és una opció: conductors autònoms, repartidors, operaris de fàbriques o el personal dels supermercats, que cada dia s’encarrega de reposar les prestatgeries buidades per la por i ansietat col·lectiva. Pensem també en les persones grans soles, en les persones sense llar, en els menors no acompanyats i tants altres col·lectius que veuen com la seva situació de vulnerabilitat, si és possible, empitjora.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, la COVID-19 ha infectat en pocs mesos més 305.000 persones i n’ha matat més de 13.000 (quan escric aquestes línies). Els morts són, majoritàriament, persones amb edat avançada i malalties prèvies. Es calcula que el virus acabarà infectant gairebé el 60% de la població mundial i que entre el 0,3 i l’1% dels afectats morirà. És un panorama desolador. L’experiència italiana –fins al moment el país europeu més afectat per la COVID-19– ens deixa algunes anècdotes esperançadores: dibuixos penjats a les finestres i cançons compartides des de les balconades, iniciatives de la gent que intenten reforçar el sentit de comunitat de tot un país en quarantena. Les prestatgeries buides dels supermercats fan el contrapunt. Són la mesura de la nostra por i de la nostra mirada estreta.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. 'Andrà tutto bene': cantar i comprar paper higiènic. COMeIN [en línia], març 2020, no. 97. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n97.2023
