Les xarxes socials i plataformes digitals s’han convertit en escenari de campanyes electorals i poden ser determinants per guanyar o perdre unes eleccions. Els Estats Units en són un referent, sobretot, després de l’anomenada «Revolució Obama». Els països més democratitzats estan temptats d’imitar el seu model, que, a més, converteix el panorama preelectoral en un autèntic espectacle. Però aquesta influència com es tradueix en la realitat? Les campanyes electorals s’estan americanitzant?
Les campanyes electorals s’americanitzen a imatge de les estratègies de Barack Obama
El lideratge i la influència dels Estats Units en termes de geopolítica i economia mundial és indubtable. El món mira cap al país més poderós del planeta. De fet, es podria dir que, d’alguna manera, es tendeix a tenir una
Quin impacte té aquesta visió «EUA-centrista» en els països més democratitzats? Molts i diversos, indubtablement.
Els Estats Units ho converteixen tot en un espectacle. També les campanyes electorals. I els candidats s’hi emmirallen. Ens trobem davant d’un debat conceptual que ens condueix a plantejar-nos més a fons la necessitat de denominar amb molta concreció els processos transformadors de les campanyes electorals als sistemes més democràtics.
En tot cas, si deixem de banda aquesta discussió més abstracta, veiem que els sistemes polítics i electorals són elements que ens poden ajudar a entendre les transformacions de les campanyes electorals en els països més democratitzats a imatge de les dels Estats Units.
Hallin i Mancini (2004), grans autors sobre política comparada i sistemes polítics, diferencien entre tres grans grups de sistemes polítics: el liberal, els Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya o Irlanda; el pluralista polaritzat, integrat per països com Espanya, Portugal, França, Grècia o Itàlia, i el democràtic corporatiu, que inclou països com Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, els Països Baixos, Noruega, Suècia o Suïssa.
El model pluralista polaritzat abraça els països amb una democràcia més jove i un sistema electoral proporcional o majoritari que tendeix cap a la polarització (Sartori, 1980). El model liberal es defineix a partir d’un model de sistema electoral majoritari o bipartit i que és, eminentment, personalista. Finalment, el model democràtic corporatiu es pot descriure com a integrant d’un sistema proporcional i multipartit que força governs de coalició (Lijphart, 1994).
Els Estats Units es caracteritzen per un sistema polític bipartidista de partits catch all, presidencialista i personalista, amb campanyes electorals agressives i que adopten un caràcter negatiu, estan molt professionalitzades (amb una quantitat ingent d’assessors i consultors) i els candidats s’apropen a les grans fortunes i persones influents per aconseguir com més finançament millor per pagar la campanya. Tot esdevé un gran espectacle al servei del candidat a la presidència.
I a Espanya què passa? Les campanyes electorals estan sota el control del partit, tot i que, a poc a poc, el carisma, la reputació i el lideratge del presidenciable va esdevenint més important per tal d’obtenir uns resultats electorals favorables. El nombre d’assessors dels quals s’envolten els candidats també va en augment i les crítiques que es llancen els principals contrincants són més dures. Els mítings i debats electorals es modernitzen. No obstant això, cal recordar que les campanyes electorals espanyoles es financen amb diner públic.
I, en aquest context, quin paper tenen les xarxes socials i plataformes digitals? Magnifiquen i amplifiquen les característiques intrínseques de cada sistema polític i electoral, però també posen en evidència aquestes noves maneres de fer campanya. Els Estats Units han sigut pioners a recórrer-hi durant els processos electorals. El candidat més improbable, el demòcrata Barack Obama, va revolucionar la manera com s’havien concebut les campanyes electorals fins aleshores, motiu pel qual fa temps que es parla de la «Revolució Obama». Però Barack Obama va implementar de manera magistral una estratègia a internet que altres figures que el van precedir ja havien començat a aplicar: Bob Dole, candidat republicà a les eleccions dels EUA de l’any 1996; Jesse Ventura, candidat a governador de Minessotta l’any 1998, o Howard Dean, candidat demòcrata l’any 2004.
I els països més democratitzats han intentat seguir aquest model. Tenint en compte les característiques de cada sistema polític i com queda reflectit en l’ús que fan d’internet els candidats de les eleccions dels EUA sabem que les campanyes electorals dels països més democratitzats estan canviant, sobretot motivades per l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, però també deduïm que el mateix funcionament dels sistemes polítics i electorals de cada país en qüestió pot imposar limitacions en aquests canvis, que posarien fre, alhora, a una mimetització total amb les campanyes electorals dels Estats Units.
Amb alguns exemples ho entendrem millor: l’ús que fan de les xarxes socials i plataformes digitals els candidats dels Estats Units és immensament superior, no només en termes quantitatius, sinó també qualitatius. I, en aquest punt, s’evidencien les grans diferències entre sistemes polítics i electorals. Als EUA, els candidats fan gala de la seva vida familiar i de la seva carrera professional, i ho difonen per tots els mitjans possibles. En canvi, a Espanya, poca cosa sabem de la privacitat dels candidats. Als Estats Units, el paper dels grassroots és fonamental perquè un candidat sigui escollit, mentre que, a Espanya, el paper dels voluntaris és molt més irrellevant. Als Estats Units, els candidats posen tots els recursos necessaris per tal d’aconseguir finançament per a la seva campanya electoral i, a Espanya, les campanyes es financen amb diners públics.
Encara que no hi hagi un consens generalitzat per denominar, conceptualment, aquest procés de transformació de les campanyes electorals dels països més democratitzats a semblança dels Estats Units, sí que hi ha un acord tàcit a donar a conèixer com les transformacions que es produeixen en el si de les campanyes electorals tenen a veure, i molt, amb el fet que els EUA mantinguin un lideratge ferm i que serveix de referent per a molts d’altres, encara que els sistemes polítics i electorals imposin límits.
Per saber-ne més:
HALLIN, D.C.; MANCINI, P. (2004). Comparing media systems: three models of media and politics. Cambridge: University Press.
LIJPHART, A. (1994). Electoral Systems and Party Systems. Oxford: Oxford University Press.
SARTORI, G. (1980). Partidos y sistemas de partidos. Vol. I. Madrid: Alianza Editorial.
Citació recomanada
ROCA TRENCHS, Núria. Les campanyes electorals de l’espectacle: ens estem americanitzant? COMeIN [en línia], març 2020, no. 97. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n97.2020
Núria Roca TrenchsConsultora de comunicació a l’agència IARAQUÈ i professora col·laboradora a la UOC
