Segur que la gran majoria de la població espanyola hem participat aquest estiu en alguna tertúlia, debat o discussió acalorada sobre el tema de l'exhumació del dictador Franco del Valle de los Caídos. Tots els mitjans han emplenat programes i portades amb aquest, d'altra banda, sucós tema per l'anodina època estival pel que fa a notícies rellevants. Segurament, també, gran part de la ciutadania que ha conversat sobre aquest tema, copa de cervesa o tassa de cafè a la mà, valora més disposar en el seu municipi de residència d'un poliesportiu que d'una biblioteca. Perquè, total, per a què serveixen les biblioteques? I ja no diguem els arxius, les hemeroteques, les videoteques, els centres de documentació. Qui els necessita? Quina importància tenen en una societat en què es modela l'opinió pública obviant els fets objectius i apel·lant a les emocions i a les creences personals? Per a què els necessitem si tota la informació que rebem és contrastada i veraç? —dit irònicament, és clar—. Per a res interessen a una societat en la qual s'abusa de la postveritat i les fake news. Aquestes coses, com a molt, només entretenen quatre periodistes avorrits. 

El SEO Social és una estratègia de màrqueting digital que permet unir els avantatges de dues disciplines: la gestió del posicionament orgànic (SEO) i la dinamització dels mitjans socials (Social). En unir els dos mons, SEO i Social, són capaços d'aconseguir augmentar el trànsit de visites de la destinació digital que s'esculli. I no un trànsit qualsevol, no. Un volum de visites qualificades, el que s'entén per visites de qualitat; aquelles que realment estan interessades a adquirir el producte o servei que s'ofereix al web. 

Els detractors dels reality shows poden pensar que aquest tipus de programes d'entreteniment no tenen cap interès intel·lectual i que utilitzar-los com a focus d'anàlisi per a un article és, si més no, una frivolitat. Però com es diu popularment, de tot se n’aprèn, i aquests formats que es basen en la convivència i la supervivència no són una excepció. En essència i fent un exercici de simplificació, el comportament dels concursants de Supervivientes es pot assemblar al dels membres d'una comunitat d'aprenentatge. El propòsit d'aquest article és establir una petita comparativa entre tots dos. 

El joc s'ha convertit en un dels principals protagonistes del nostre oci. A més dels esports d'equip i els videojocs, a poc a poc han anat apareixent altres tipus d'entreteniments en què el joc és el gran protagonista. De la mà d'aquest fenomen ha anat sorgint la tendència a aprendre de manera col·laborativa sobre la dinàmica del joc, tant des del punt de vista del jugador com del que el crea. En aquest article parlarem de com es generen aquests interessos per aprendre de l'experiència lúdica de l'altre.

Fa temps que sura en l'ambient una sensació que alguna cosa es mou pel que fa el fenomen col·laboratiu, especialment entorn de l'aprenentatge i l'intercanvi de coneixement. Després d'un període en el qual la crisi havia paralitzat tots els projectes d'innovació i d'impuls d'iniciatives basades en el coneixement col·laboratiu, sembla que s'estan recuperant encara amb més força. Alguns indicis són: grans empreses farmacèutiques que tornen a invertir en comunitats d'aprenentatge com a vehicle de formació per als seus treballadors; projectes d'emprenedoria basats en l'intercanvi d'idees i experiències; i fins i tot, diverses tesis doctorals que aprofundeixen en aquests temes. Però el mes passat, a Sevilla, aquesta sensació es va convertir en certesa i de quina manera. 

El passat 1 de juny ens vam tornar a reunir a l'Escuela del Mármol de Fines entusiastes del coneixement compartit, interessats i curiosos per parlar de com n'és d'important i necessari i dels beneficis que se'n deriven. A la benvinguda institucional hi van assistir l'alcalde del municipi, el president de la Mancomunidad de Municipios i la secretària de la Delegación Territorial de la Junta de Andalucía. Conclosos els respectius discursos de recepció ningú no volia marxar. Es van quedar atrapats davant l'apassionant diàleg sobre per què cal compartir coneixement que Carlos Merino, professor d'Organització d'empreses de la UAM, i Mario Pérez-Montoro, professor de Documentació i Comunicació Audiovisual de la UB, van emprendre minuts després. 

El proper 1 de juny se celebra la II Jornada sobre coneixement compartit, Almanzora Comparte. En aquesta edició tindrem l'oportunitat d'aprofundir més sobre la compartició de coneixement en totes les seves expressions i sobre els seus beneficis. En institucions públiques, en centres educatius i en iniciatives ciutadanes, s'aprèn i es comparteix el que s'ha après. 

Segons Viquipèdia, etimològicament el terme emoció ve del llatí emotio, que vol dir "moviment o impuls", "allò que et mou cap a". I conductualment és així, les emocions serveixen per a establir la nostra posició pel que fa al nostre entorn, i ens impulsen vers certes persones, objectes, accions, idees i ens n'allunyen d'altres. Les emocions fan que les coses despertin el nostre interès o el nostre rebuig. Que reaccionem davant el que ens resulta agradable o dolorós.